Outros livros que poderiam interessá-lo

• 

  Les altres Generalitats -...

  Autores Varios

  • 0
  • 0
  • 0

  La Generalitat Valenciana de l'època foral no va ser un 'unicum' en la història europea. Institucions més o menys semblants van funcionar entre el segles XIV i XVIII en altres indrets del continent, especialment al si d'aquelles monarquies que, en comptes de seguir la via de l'absolutisme, es van veure obligades a mantenir els organismes representatius que feien contrapès al seu poder –corts, parlaments o estats generals. Hi hagué assemblees representatives fins i tot a països on triomfà la centralització extrema al voltant del monarca, com França o Castella, però el seu pes va anar minvant al llarg del temps, mentre que a la Corona d'Aragó, tant als seus estats ibèrics com als italians; als territoris vassalls dels ducs de Borgonya, inclosos els Països Baixos; a regions de França que havien format part durant molt de temps de l'Imperi Germànic, com la Provença; a la mateixa Anglaterra; a certes regions d'Itàlia; a Navarra, o a la Confederació Helvètica, la tradició "pactista" –que no hem de confondre amb "democràtica", però que permetia major implicació de la societat, o almenys dels grups privilegiats, en la gran política– va durar molt més. En moltes d'aquestes regions, aquells grups van aconseguir fer un pas més en el control dels impostos que ells mateixos havien votat: van generar diputacions permanents que en gestionaven la recaptació i fins i tot les despeses a què s'havien de destinar. Algunes d'aquestes "diputacions" acabaren també per adquirir noves competències i una certa càrrega simbòlica que les convertirien, d'alguna manera, en la "veu" dels seus estats.

  Ver livro

• 

  Art i blasfèmia - El cas Veronese

  Lluís Quintana Trias

  • 0
  • 0
  • 0

  El 18 de juliol de 1573 Veronese va comparèixer davant la Inquisició acusat d'heretgia per una pintura del sant sopar. L'acusació, que assenyalava la introducció d'elements profans en un quadre religiós, posava sobre la taula el debat sobre la interpretació de les escenes bíbliques. Obligat per les circumstàncies, però empès per l'astúcia, Veronese va trobar una sortida amb un procediment inusual a l'època: titular el quadre Sopar a casa de Leví, remetent-se a un passatge menor de l'Evangeli, de manera que la blasfèmia es diluïa. Així, per la màgia del text escrit, el quadre canviava totalment de sentit sense retocar res del que s'hi representava. En el segle xix, aquesta col·lisió de Veronese amb la Inquisició va esdevenir un model de l'enfrontament entre l'artista i el poder eclesiàstic, fet que permetia abordar el diàleg entre el sagrat i el profà. Ara sabem que la solució que Veronese va trobar per satisfer els inquisidors va significar una innovació a l'hora de resoldre els conflictes dogmàtics amb l'Església, a més d'un canvi substancial en l'àmbit de la interpretació artística.

  Ver livro

• 

  La Via Bàltica - El somni...

  Jordi Arrufat

  • 0
  • 0
  • 0

  El 23 d'agost de 1989 dos milions de bàltics es van donar la mà per recuperar la propietat dels seus països, perduda exactament cinquanta anys abans pel Pacte Molotov-Ribbentrop. L'una al costat de l'altra, totes aquestes persones van dibuixar sobre el mapa d'Europa, des de Tallinn fins a Vílnius, un camí de sis-cents noranta quilòmetres, la Via Bàltica. Se'n van sortir i poc després quedaven restituïdes les repúbliques d'Estònia, Letònia i Lituània, alliberades del domini soviètic.
  Han passat tres dècades i ara Jordi Arrufat en fa balanç. Després de recórrer-la a peu i de parlar amb els seus protagonistes —i amb els que se n'han beneficiat—, escriu un relat fresc i documentat perquè entenguem què queda d'aquella proesa històrica en l'esperit i la memòria dels estonians, els letons i els lituans. Sabrem com va ser possible organitzar la Via Bàltica superant les adversitats, sense mòbils ni internet i sota un règim totalitari i violent.
  La Via Bàltica és el retrat d'unes societats dinàmiques, instal·lades ja a l'Europa democràtica, que encaren el futur, tot i la bel·ligerància de Rússia, amb confiança. El vent sembla que bufa a favor seu.

  Ver livro

• 

  Emporta't el meu dolor

  Katerina Gordéieva

  • 0
  • 0
  • 0

  Premi Internacional Anna Politkóvskaia
  Premi Geschwister Scholl
  
  La guerra és una fàbrica de monstres. Qui havia estat el nostre veí, o amic, o fins i tot la família més propera, pot convertir-se de la nit al dia en una bèstia que no hauríem imaginat mai. El més habitual és que la guerra tregui el pitjor de cadascú, però també fa emergir els exemples d'humanitat més admirables. Vet aquí uns quants d'aquests exemples, d'una diversitat enorme. Des del febrer de 2022, Katerina Gordéieva ha viatjat per tot Europa (Polònia, Espanya, Estònia, Itàlia, Alemanya...) per entrevistar-se amb les persones de la guerra d'Ucraïna; les que han aconseguit, contra tot pronòstic, no convertir-se en bèsties i, pels atzars més impensables, continuar vivint. Un llibre carregat de catarsis: primer, la de persones que pensaven que mai podrien parlar sobre el que han viscut aquests últims anys. També la de l'autora, filla de ciutat fronterera i amb família ucraïnesa. I finalment la nostra, que llegint aquests testimonis no podrem tornar a pensar en aquest conflicte de la mateixa manera.
  
  «Amb Gordéieva no aprenem la història de la guerra, sinó la història de les persones de la guerra»
  —Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de Literatura
  
  «El que enregistra Gordéieva pot fer canviar el món»
  —Dmitri Muràtov, premi Nobel de la Pau
  
  «Totes les mares ploren llàgrimes salades. Les nostres i les seves. I ningú porta un fill al món per dur-lo a l'escorxador»
  —Irina
  
  «La guerra sempre té gana»
  —Kóstik

  Ver livro

• 

  El crim del comte Neville

  Amélie Nothomb

  • 0
  • 1
  • 0

  Una deliciosa i perversa faula moderna que parteix de la predicció d’una vident: el comte Neville matarà un dels convidats a la seva festa.  
  El comte Neville va a casa d’una vident per recollir la seva filla petita. La vident se l’ha trobada en un bosc, en posició fetal i tremolant de fred. Sembla que l’adolescent, que du el singular nom de Sérieuse, s’havia fugat del castell familiar. Però, abans de portar l’aristocràtic progenitor davant de la noia, la vident li agafa la mà i li anuncia: «Aviat farà una gran celebració a casa seva. Durant la recepció, matarà un dels convidats.» 
  En efecte, els Neville, excèntrica família d’antiga soca, celebraran aviat la seva garden party anual, a la qual conviden la flor i nata de la societat. La festa és una tradició irrenunciable, malgrat que els Neville estan arruïnats i el comte fins i tot es planteja vendre el castell i el bosc que el rodeja. Amb tota probabilitat, aquesta serà la darrera. Acabarà, tal com prediu la vident, amb un assassinat? 
  Amélie Nothomb, en plena forma, ironitza sobre aquest món anacrònic de la noblesa belga que coneix de primera mà. I ho fa amb un homenatge a l’Oscar Wilde d’El crim de Lord Arthur Savile. 
  El resultat és una juganera i perversa faula moderna amb un vernís tragicòmic, en què, sota una capa d’espurnejant lleugeresa, treu el cap una suggestiva indagació sobre el món de les aparences, les relacions familiars, els secrets del passat, el dolor de la infantesa, les incerteses de l’adolescència i el destí, que pot acabar donant tombs ben sinuosos...

  Ver livro

• 

  Conversos valencians i...

  Jacob Mompó Navarro

  • 0
  • 0
  • 0

  L'odi religiós, que ha protagonitzat massa vegades la història de la civilització, ha marcat la història dels jueus, com és sabut, amb reiterades friccions amb els poders fàctics. Els discursos inflamats d'odi amb què s'alimentaren les masses populars no ajudaren gaire a l'estabilitat social i els assalts massius a les jueries forçaren els jueus a convertir-se al cristianisme. L'arribada dels inquisidors tornà a posar el focus sobre els conversos i s'encarregaren, tràgicament, d'evitar-ne la integració. Conversos valencians i Inquisició se centra en judicis dels anys 1481-1521 contra valencians en els quals, a banda del desenvolupament dels processos, s'hi observen traces que ens introdueixen en el dia a dia de les famílies. S'hi detecten mostres de religiositat, però també d'amor, d'amistat, de por... I, també, de ràbia i de traïcions. A través de la documentació, comprovem que molts d'aquells conversos valencians treballaven, amaven, odiaven, s'insultaven i s'estimaven en valencià; en la llengua, en definitiva, que els era pròpia.

  Ver livro