Otros libros que te pueden interesar

• 

  Histèries d'alta volada -...

  Noelia Arrotea

  • 0
  • 0
  • 0

  Aterra discretament a Barcelona l'apocat Maurici Azucena, president del consell d'administració i conseller delegat d'AENA, un querubí flonjo descendint dels cels socialistes, la cúpula espanyola de ferro instal·lada sobre el show de Truman català. Azucena és un home 51% públic i 49% privat, una rèplica de l'empresa que presideix. Estem davant d'un home d'estat que remena les cireres, que calla les coses que tots voldríem saber. Segons afirma en Sensat des del pedestal de les seves inquietuds intel·lectuals se li ha ficat entre cella i cella que vol relacionar-se amb una musulmana tradicional, a veure com són al llit, té ganes d'esbrinar si l'Imam explicava alguna cosa que la resta de simples mortals no sabem.
  ----------------
  Durant aquesta primera temporada de deu episodis que ara finalitza, la Noèlia Arrotea ha tocat de cara els temes més controvertits del país: el món del cava, el Liceu, el Barça, les escoles de negocis, la banca catalana, la pederàstia, l'Opus Dei i els Jesuïtes, el món editorial, TV3, Junts i Esquerra i els mitjans de comunicació, l'Ajuntament de Barcelona d'Ada Colau i el Hard Rock Cafe, la Copa Amèrica de vela i el govern de Jaume Collboni, l'economia blava i Vox Catalunya, l'ampliació de l'aeroport, la immigració, l'espanyola i l'estrangera, el PSC del president Illa com a president de la Generalitat de Catalunya, la Fèria d'Abril a Catalunya i Aliança Catalana. La Noèlia ens ha retratat també, al llarg dels deu episodis, la Barcelona actual des de la seva base d'operacions al Born: la consulta del carrer Jaume Giralt i la masmorra del carrer Copons. S'ha especulat molt sobre "la gran novel·la de Barcelona". Però és que no hi ha una sola Barcelona, sinó moltes, superposades i calidoscòpiques, sovint enfrontades o ignorades entre si, com diu en Xavier Díez. No existeix Barcelona, sinó com ens recordava l'enyorat Manolo Vázquez Montalbán, Barcelones, en plural, amb una dimensió més que polièdrica, amb una substància inaprehensible, amb un tacte esmunyedís. Ningú al país escriu ficció tan frec a frec amb l'actualitat del nostre present i amb tanta valentia com ella. Els seus relats s'avancen fins i tot al periodisme d'investigació nostrat. Una provocadora barreja entre realitat i ficció, ben informada, que denota un coneixement profund de les misèries de l'establishment català. Una lectura que val la pena i que esdevé una font de primer ordre per reconstruir la història d'un temps i d'un lloc concrets. La psicòloga, immigrant més o menys il·legal, és una dona desacomplexada en la seva manera de ser, sense inhibicions socials ni sexuals i amb un instint primitiu de justícia.
  Pablo Odell, editor

  Ver libro

• 

  El petit heroi

  Fiódor Dostoievski

  • 0
  • 0
  • 0

  En les novel·les de Dostoievski, els nens i els adolescents acostumen a tenir-hi un paper torturat. La pròpia infantesa de l’escriptor, plena d’experiències difícils, li servia de model per considerar-la una etapa de la vida marcada per la infelicitat. El protagonista d’El petit heroi, n’és, però, una excepció. Estem a l'estiu, en una festa amb diversions i passatemps inacabables: cavalcades pel camp, excursions pel bosc o pel riu, passeigs, dinars al camp, sopars a la terrassa plena de flors aromàtiques, música, dansa, teatre, tota mena de jocs i d'acudits, rialles. Ens envolta un paisatge alegre i assolellat, el dolç camp rus on seguirem el pas d'infant a adolescent del «petit heroi», amb el naixement dels primers sentiments amorosos cap a una bella dama però també el dolor i el neguit. Una novel·la deliciosa.

  Ver libro

• 

  Els meus amics

  Emmanuel Bove

  • 0
  • 0
  • 0

  A en Victor Bâton, la solitud i les ànsies d'estimar i ser estimat el devoren. Veterà de la Gran Guerra, malviu en una pensió dels suburbis de París i detesta la idea de guanyar-se la vida treballant. És un nàufrag solitari que s'aferra desesperadament a qualsevol tauló que troba en un oceà d'incomprensió. Sensible, de vegades obtús, sovint orgullós, propens a l'autocompassió i addicte al fracàs, Bâton és l'arquetip de l'antiheroi que desafia amb la seva fràgil presència l'hostilitat que representa, ara i sempre, la ciutat moderna.
  
  Emanuel Bove va escriure Els meus amics amb només vint-i-cinc anys. El seu estil despullat i de precisió quirúrgica —cinematogràfic, gairebé antiliterari— va fascinar el públic francès de fa un segle. Després va venir un llarg període de letargia i oblit editorial, però la posteritat és pacient, i l'obstinació dels admiradors de Bove —Beckett, Michon, Handke, Vila-Matas, Pàmies i el mateix prologuista de la nostra edició, Jordi Cornudella— fa temps que ha convertit Bove en un clàssic, i Els meus amics, en una obra mestra.
  
  
  «Ningú com ell té el do del detall colpidor», Samuel Beckett
  
  «L'experiència de llegir Bove és única», Pierre Michon
  
  «Bove va experimentar un tipus de solitud nova, diguem-ne contemporània, desconeguda fins aleshores», Enrique Vila-Matas
  
  «Bove hauria de convertir-se en el patró dels escriptors (purs), més que Kafka, i de la mateixa manera que Txékhov i Francis Scott Fitzgerald», Peter Handke

  Ver libro

• 

  M'hi nego

  Per Petterson

  • 0
  • 0
  • 0

  Tots dos van criar-se al mateix poble: en Jim,  educat i covat per una mare piadosa; en Tommy, abandonat per la seva i sotmès a un pare violent, obligat a treballar de molt jove en una serreria. I tanmateix és en Tommy qui ha fet carrera en les finances, mentre que en Jim fa la viu-viu i se li ha acabat l'atur. Trenta anys després es retroben en un pont on en Jim ha anat a pescar.    
  Aquesta trobada atzarosa allibera el record i engega el motor de la narració. Anem dels seixanta als dos mil i són tres els personatges que prenen la paraula: dos amics de l'ànima i la germana petita d'un d'ells. Els uneix un poble on tot just hi arriba el telèfon —i l'orfenesa, que suporten miraculosament de nens, però que els fereix en l'adultesa.
  Les vides d'en Jim, en Tommy i la Siri agafen camins diferents a partir d'aquest moment, sense que puguin explicar-se què els va separar. El temps se'n va i de cop ja no ets jove: pel mig hi ha amics amb qui voldries reconciliar-te i persones a qui mai no podràs perdonar.
  M'hi nego és la cinquena novel·la de Petterson que publica Club Editor. 

  Ver libro

• 

  Els ocells

  Tarjei Vesaas

  • 0
  • 0
  • 0

  Els ocells parlen i entenen i, per a qui sap mirar-los, són una mica profetes. En Mattis ho sap prou bé: aquesta primavera una becada ha vingut a fer el vol nupcial damunt de casa seva, un maset rònec on viu amb la seva germana Hege vora el llac. I si una becada fa traços al cel damunt de les seves vides, és que tot canviarà.
  
  Però ¿d'on vindrà el canvi? ¿De la inflexible Hege, que res no pot separar de les agulles amb què fa jerseis i guanya el pa de tots dos? ¿O d'ell mateix, dels seus pensaments abundants i caòtics com una tempesta d'estiu? ¿O potser del llac, on surt a remar cada dia perquè els pagesos el rebutgen i ha decidit que seria barquer?
  
  En aquesta obra mestra de la literatura nòrdica, Vesaas ens fa percebre una veritat molt antiga: que un beneit és un ésser beneït per a qui les lleis són unes altres. El món tal com el percep en Mattis el Talòs no és fet de soroll i de fúria com el dels orats de Faulkner, sinó de transparència, de bellesa que esclata i distreu dels treballs humiliants, d'aguait i de sorpresa davant la creació. Dir-ho amb paraules és una altra meravella: el miracle de la literatura de Vesaas.

  Ver libro

• 

  Tres novel·les breus - Mort...

  Lev Tolstói

  • 0
  • 0
  • 0

  "D'acord, seràs més cèlebre que Gógol, que Puixkin, que Shakespeare, que Molière, que tots els escriptors del món… ¿I què?" Després de publicar Anna Karénina, Tolstoi travessa una crisi profunda i renuncia a la literatura. Comença una etapa dedicada a organitzar el seu pensament en un conjunt d'assaigs; la crítica social pren el lloc que ocupava la fabulació creadora. Però si ell decideix abandonar les lletres, la seva imaginació és massa fèrtil per aturar-se de concebre. En aquells anys girats d'esquena a la ficció, li neixen tres obres mestres: Mort d'Ivan Ilitx, La sonata Kreutzer i Hadjí Murat.
  
  Les cavil·lacions de les grans novel·les —l'amor, la vanitat i la guerra— hi són condensades en tres exercicis magistrals d'introspecció. I mentre algun assaig de Tolstoi produeix un revulsiu moral en figures del segle XX tan imponents com Gandhi, les seves novel·les breus són l'estrella del pastor per als grans escriptors de totes les tradicions literàries.
  
  A les mans d'Arnau Barios, que ha traduït vívidament Txékhov i Puixkin, aquest destil·lat de música de cambra es converteix en la millor resposta a les ratlles que Turguénev enviava a Tolstoi des del seu llit de mort: "Li escric només per dir-li que he estat feliç de ser el seu contemporani i per expressar-li la meva última, sincera súplica: amic meu, torni a la literatura!"

  Ver libro