Outros livros que poderiam interessá-lo

• 

  Hôzuki Ed Catalán - La lliberia...

  Aki Shimazaki

  • 1
  • 0
  • 0

  La Mitsuko regenta una llibreria de vell especialitzada en obres filosòfiques. Allà passa els dies plàcidament amb la seva mare i en Tarô, el seu fill sord.
  
  Cada divendres a la nit, però, es converteix en la cambrera d’un bar de clientela selecta. Aquesta feina li permet gaudir d’una independència econòmica, i aprecia les converses que manté amb els intel·lectuals que freqüenten l’establiment.
  
  Un dia, una dona distingida entra a la llibreria amb la seva filla petita i els nens de cadascuna d’elles se senten atrets de seguida. Davant la insistència de la dona i per complaure en Tarô, tot i que normalment evita fer amistats, la Mitsuko acceptarà tornar-los a veure. Tanmateix, aquesta trobada podria posar en perill l’equilibri de la seva família.

  Ver livro

• 

  Garlanda - Paraules pèrdues i...

  Maria Rovira

  • 0
  • 0
  • 0

  Hi ha persones com la Maria Rovira, coneguda als escenaris com a Oye Sherman, que miren el món des d'una estranyesa i una singularitat que el fan més divertit i brillant. I que, malgrat el dol, el desconcert, les crisis i les petites foscors inevitables, el celebren.
  Garlanda és el gènere literari que ha inventat. Un fil que ho travessa tot. D'aquest fil en pengen records d'infantesa, etimologies de la llengua catalana que s'obren com finestres, escenes domèstiques, taxonomies impossibles, imperis romans construïts amb menjar, cinema o pentinats. Hi ha joc i obsessió, llengua i família, la mort del pare i el vertigen dels trenta. Cada banderola té sentit per ella mateixa; juntes, formen una constel·lació íntima.
  Amb un humor fi i una lucidesa que podrien recordar Nora Ephron o David Sedaris, però des d'Horta i amb trenta i pocs anys, Maria Rovira debuta amb unes memòries plenes d'ironia i tendresa, una garlanda per enfilar el que ha passat i celebrar que existeixi.
  «El dia que ens van explicar les hores a l'escola jo no hi era. M'aclaparava tant la complicació que vaig decidir que intentaria viure sense saber dir les hores correctament, que, total, tampoc em caldria, que com de greu havia de ser allò. Aquesta sensació d'haver-me perdut la classe del dia anterior m'acompanya força sovint. En algun moment totes les nenes van aprendre a fer la vertical, i a fer-se trenes de donzella renaixentista, i a fer factures, i a mantenir l'ordre en els seus espais, i a no perdre les coses, i a tenir parella estable i un parell de fills, i no em van avisar».

  Ver livro

• 

  Doppler Ed Catalán

  Erlend Loe

  • 0
  • 0
  • 0

  Després de la mort del seu pare i de caure de la bicicleta, en Doppler decideix abandonar casa seva a Oslo, la feina, els fills i la dona embarassada, i viure una vida solitària al bosc als afores de la ciutat. S’instal·la en una tenda de campanya, mata un ant per poder menjar, però més tard descobreix que l’animal té una cria, a la qual adopta i bateja amb el nom de Bongo. Amb el petit Bongo parla de l’estat del món que ha deixat enrere, del consumisme i del mantra de l’èxit personal. En Doppler decideix allunyar-se radicalment de la seva vida anterior, i recorre al bescanvi i fins i tot a petits furts per satisfer les seves necessitats.

  Ver livro

• 

  El càsting

  Antònia Carré-Pons

  • 0
  • 0
  • 0

  Que s'apartin Aristòfanes i Menandre, Antònia Carré-Pons és la reina de la comèdia gerontològica. Després dels vells al natural de Com s'esbrava la mala llet, arriben la Paula i l'Ernestina, una parella de velles que ha sobreviscut a la covid i es nega a enxampar un virus igualment infecciós: el tedi postjubilació.
  El joc que s'empesquen per aconseguir-ho consisteix a llogar l'habitació de convidats —gangues del mercat immobiliari. Comencen les entrevistes per triar company de pis i, amb cada nou candidat, un nou sainet i una nova disfressa. És un diàleg en viu, i dos mons que xoquen i es riuen l'un de l'altre sense pietat.
  Això és El càsting: quan de les manies i els costums excèntrics de dues jubilades no en un surt una sitcom com Plats bruts, sinó un llibre.

  Ver livro

• 

  Una pau cruel

  Theodor Kallifatides

  • 0
  • 0
  • 0

  Les obres que van situar Theodor Kallifatides com un dels grans escriptors europeus de la segona meitat del segle xx van ser les seves tres novel·les Pagesos i senyors (1973), L'arada i l'espasa (1975) i Una pau cruel (1977), que ara es tradueixen per primera vegada al català. Amb elles, Kallifatides va retratar la seva infancia i adolescència i, alhora, el període més tràgic de la historia contemporània de Grècia, el que va des que els nazis envaeixen el país el 1941 fins al final de la guerra civil grega el 1949, i la misèria de la postguerra en un país devastat. A Una pau cruel, la guerra civil ha acabat. Els partisans han estat aniquilats i ha arribat el moment de reeducar els grecs en les velles tradicions, com a fidels cristians i veritables patriotes. La família d'en Minos s'ha mudat a Atenes. El pare no pot exercir com a mestre pel seu passat socialista i la família viu en la penúria, castigada també pels germans que van participar en la lluita antifeixista. Però la vida segueix i en Minos despertarà a l'adolescència. Mentre el record de la Rebeca encara roman viu, a poc a poc noves experiències amoroses s'apoderen d'ell. L'Atenes de la postguerra és el teló de fons on escenes cruels i tendres, burlesques i commovedores s'alternen per oferir-nos un fresc d'una vivacitat captivadora. Així es tanca la trilogia que, en paraules del mateix Kallifatides, "és el que sempre vaig voler dir sobre Grècia, els grecs, el meu poble i la seva gent".

  Ver livro

• 

  Avui que ens són familiars la...

  Mercè Rodoreda

  • 0
  • 0
  • 0

  «L'home és dolent. Hi ha qui ho assegura fermament convençut. Jo crec que només ho és aquell que no té talent». 
  
  L'obra periodística de Mercè Rodoreda (1908-1983) ha estat escassament atesa, i si no la coneixem ens perdem una faceta de l'autora tan sorprenent com il·luminadora. Ens n'admirarà la basta i polifacètica cultura d'una jove de vint-i-cinc anys capaç d'entrevistar, sense que li tremoli la veu, des d'autors consagrats que menyspreen les dones escriptores fins a la dona i la filla del president Macià. Una Rodoreda esmolada escrivint crítica literària, teatral i cinematogràfica, satiritzant la flor i la nata de l'època i carregant contra els enemics de la llengua, prenent posició sense tebior. Una Rodoreda excepcionalment prolífica que també signava amb pseudònims, cal remarcar-ho: aquesta edició de Mercè Ibarz, endreçada per gèneres periodístics, n'hi atribueix alguns, els contextualitza i els consigna cas per cas.
  
  «A la guerra que vindrà no li caldrà fer rajar sang: amb uns avions i fum en tindrà prou per a destruir les ciutats més grans: serà una lluita de cervells i no de cossos; triomfarà el més intel·ligent, i el més astut, o bé moriran tots plegats; serà potser l'única manera de trobar la pau: que en la guerra mori tothom».
  
  «Ens cal tenir teatre català. Almenys un. Ens cal com el pa que mengem. ¿Que el pagarà el pobre contribuent que tan rebé defensa la «Cámara de la Propiedad»? Potser sí. Però quan els catalans paguem tantes coses que no hauríem de pagar, bé ens podem permetre el luxe de pagar-nos el goig de tenir vot i veu; potser llavors farem més cas del que tenim i donarem més importància al que serà nostre».

  Ver livro