Otros libros que te pueden interesar

• 

  Prosa de combat

  Manuel de Pedrolo

  • 0
  • 0
  • 0

  El primer i únic assaig polític de Pedrolo surt a la llum seixanta anys després.
  
  A banda de ser l'escriptor amb més llorers i lectors de la seva generació, Manuel de Pedrolo (1918-1990) va ser durant anys el principal referent de l'independentisme a la premsa catalana, cosa que no es pot deslligar de la seva recepció crítica ni de com l'hem paït fins avui. L'assagisme polític de Pedrolo ressenya vint-i-cinc anys decisius de la història del país, des de les primeres llumetes de recuperació cultural dels anys seixanta fins als focs artificials previs a Barcelona 92. En aquest volum recuperem el primer assaig polític que va concebre l'autor, censurat el 1966 i inèdit fins avui, i apleguem els seus millors articles, que en una part substancial també es publiquen per primera vegada.
  
  Una edició que revela els textos de Pedrolo sobre els «altres catalans », sobre el bilingüisme a Catalunya, sobre la repressió franquista, els nacionalismes, els demòcrates de conveniència i les relacions de l'autor amb la cultura i la política del seu temps.
  
  «El passat existeix i el respectem, però el passat és quelcom que ja ningú no ens pot prendre, mentre el present ens el juguem una mica cada dia».
  
  «Som, em sembla, un arc del pont que travessa el temps, el pilar que es dreça en aquest moment perquè d'altres, anys amunt, puguin continuar construint. Si un dia l'obra s'ha d'interrompre definitivament, que no sigui ara. No volem ser els darrers».
  
  Selecció i pròleg de Júlia Ojeda.

  Ver libro

• 

  El camí d'Aristòtil

  Edith Hall

  • 0
  • 0
  • 0

  El camí d’Aristòtil mostra la manera com una escola de pensament ens pot ajudar a assolir l’eudaimonia: la felicitat que consisteix a desenvolupar plenament el nostre potencial.  
  Al segle IV aC, Aristòtil funda a Atenes la seva escola, una versió millorada de l’Acadèmia platònica, on ell mateix havia estudiat. Des d’aquell nou Liceu, centre de formació dels futurs pensadors clàssics, va saber exercir una influència inestimable. 
  El camí d’Aristòtil mostra la manera com una escola de pensament ens pot ajudar a assolir l’eudaimonia: la felicitat que consisteix a desenvolupar plenament el nostre potencial. Les lliçons d’Aristòtil no caduquen, diu l’autora. Si l’objectiu és viure bé, el missatge del filòsof d’Estagira no passarà de moda: portar una vida virtuosa, entenent la virtut com allò que ens fa feliços; aprendre a deliberar i a encertar-la en les decisions; ser conscients del nostre potencial i caràcter... El «camí», doncs, convida a la reflexió pausada, a la contemplació, a analitzar les relacions amb el proïsme, entendre i millorar la nostra comunicació i fer front a la mort amb serenor. 
  Rastrejant exhaustivament l’obra d’Aristòtil, inserida en el context de la seva biografia, Edith Hall ofereix una actualització del pensament aristotèlic per mitjà d’una tesi interessant i original: servir-nos-en, dos mil quatre-cents anys després, per canviar la nostra vida.

  Ver libro

• 

  Cadascú a la seva i Déu contra...

  Werner Herzog

  • 0
  • 0
  • 0

  Arrossegar un vaixell de vapor dalt d'una muntanya en plena selva amazònica, baixar a volcans actius per estudiar-ne els enigmes naturals o conviure amb un grup d'ossos grizzly són algunes de les experiències radicals que Werner Herzog ha triat viure i documentar amb una veu singular i inimitable. La seva vida personal, com no podia ser d'altra manera, ha estat sempre a l'altura del mite: de nen va créixer pobre i lliure en un poblet dels Alps; després de la Segona Guerra Mundial, d'adolescent, va recórrer món buscant aventures que quasi li van costar la vida, i, abans de convertir-se en un dels directors més famosos del món, va anar caminant de Múnic a París, en ple hivern, per evitar la mort de la seva mentora. 
  
  Als vuitanta-un anys, Herzog explica la seva història per primera vegada i, d'una banda, repassa la seva carrera artística —tan èpica, original i transgressora com les pel·lícules—, amb detalls sobre les filmacions, la seva relació amb Klaus Kinski o Bruce Chatwin; d'una altra, dedica pàgines a qüestions més personals com ara la infantesa, els lligams dels pares amb el nazisme o la relació amb les dones de la seva vida. Cadascú a la seva i Déu contra tothom, mig memòries mig dietari, està escrita amb una prosa poderosa i plaent i revela les influències i les idees que han impulsat l'art de Herzog i han configurat la seva peculiaríssima visió del món.

  Ver libro

• 

  Naixem de dona - La maternitat...

  Adrienne Rich

  • 0
  • 0
  • 0

  Des que es va publicar per primera vegada, el 1976, fins a l'actualitat, Naixem de dona ha suposat una revolució en la manera com pensen les dones sobre la maternitat i el seu alliberament. Explorant la pròpia experiència com a dona, poeta, feminista i mare, Adrienne Rich combina una àmplia recerca sobre antropologia, teoria feminista, literatura i psicologia amb un incansable qüestionament sobre ella mateixa. El resultat és una obra que, tal com indica Eula Biss, autora guanyadora del National Book Critics Circle Award, en un pròleg nou i commovedor, «palesa les pràctiques culturals, mèdiques i econòmiques que defineixen la maternitat, i exposa de quina manera la nostra experiència quotidiana de la maternitat pren forma segons aquesta institució persistent». Amb una introducció de la periodista Dani McClain que contextualitza l'obra, la saviesa i la intuïció de Naixem de dona ressonen avui tant com ho van fer quan es va escriure.

  Ver libro

• 

  Cartes a la meva mare -...

  Sylvia Plath

  • 0
  • 0
  • 0

  «Aquest llibre ofereix el relat d'una angoixa quotidiana que Plath va transformar en una cosa extraordinària.» Harper's Magazine
  Des que va començar els estudis a l'Smith College fins al dia de la seva mort, Sylvia Plath va mantenir una correspondència regular amb la seva mare i els seus éssers més estimats. A les cartes que escrivia hi explicava com vivia les experiències acadèmiques, amoroses, la relació amb el marit, Ted Hughes, i els dubtes que li sorgien com a escriptora i, també, com a mare.
  Aquestes cartes mostren la vida de Sylvia Plath des de la seva vessant més personal, amb una prosa lliure i vital que s'enlaira en tota la seva plenitud. Escrites amb la mateixa lucidesa que caracteritza la seva poesia i la seva prosa, ens deixen veure l'escriptora que hi ha darrere de les exigències estilístiques, la por i el neguit de viure.
   
  The New York Times — «Aquestes cartes posen en perspectiva la imatge que es tenia fins ara de Sylvia Plath. Cartes a la meva mare és un llibre que trenca el cor, però l'efecte més dramàtic que produeix no ve donat pel suïcidi, sinó pels malentesos entre mare i filla. […] Al final [Plath] va trobar la seva veu poderosa i personal.»
  The Hudson Review — «Aquest llibre no només proclama la independència de Sylvia Plath, sinó que també mostra la determinació per evitar els paranys a què s'encarava com a escriptora. Plath s'imagina a si mateixa com una heroïna intrèpida. En general, la immensa quantitat de cartes que es conserven i la dedicació de Plath per donar forma a la seva vida com un relat continu, indica que, per a ella, les vivències no acabaven de ser mai reals fins que les posava per escrit.»

  Ver libro

• 

  Si la memòria no ens falla - Una...

  Quim Monzó, Sergi Pàmies

  • 0
  • 0
  • 0

  Quim Monzó i Sergi Pàmies són dos escriptors popularíssims. Dels seus llibres de narrativa se n'han fet desenes d'edicions. Han col·laborat amb molt d'èxit a la ràdio i a la televisió i han ofert un contrapunt crític i humorístic a temes d'actualitat: del futbol a la cuina creativa i del porno a les manifestacions de l'Onze de Setembre. Fruit de l'amistat que es va iniciar als anys vuitanta, han compartit copes i restaurants, llibres i pel·lícules, obsessions i compulsions. En una llarga entrevista de més de dotze hores, parlen amb Julià Guillamon de la família i la infantesa, dels progres, de la Barcelona moderna, dels programes de ràdio on han col·laborat, de l'articulisme, de la llengua dels seus llibres i de la seva visió de la literatura.
  Sergi Pàmies: "Jo tinc la sensació que una de les característiques d'ell és aquesta: la compulsió per damunt de la mitjana. Jo vaig a rebuf. Jo soc com allò del Marc Màrquez. Si ell sopa dues vegades doncs es sopa dues vegades". Quim Monzó: "Com deia Groucho Marx ¿per què m'hauria de preocupar jo per la posteritat si la posteritat no ha fet mai res per mi?".

  Ver libro