Weitere Bücher, die Sie mögen werden

• 

  Tardes de diumenge - Converses...

  Vicenç Altaió

  • 0
  • 0
  • 0

  Per la vida i el taller de Vicenç Altaió hi ha passat el bo i millor de la literatura i l'art català i universal. En tenim mostres sobrades en la seva pròpia obra; la tasca de traficant d'idees de l'autor al llarg de tants anys, que en certa manera arrodoneix en aquest llibre, està marcada per la generositat envers els artistes que l'han acompanyat. En la feliç expressió de Josep M. Sala-Valldaura, el que ha bastit Altaió és «una mena d'autobiografia col·lectiva». Som davant d'un viatge pel temps i l'espai que reuneix cinc generacions d'artistes i escriptors i que ajunta Cadaqués amb Barcelona, París, Londres o Nova York. Miró, Tàpies, Amat, Fontcuberta, Hugonnier, Mesquida, Malagrida, Jaar, Ventura, Tharrats... Un banquet infinit del qual tots hauríem volgut formar part.
  «El paisatge es transforma, com les persones que l'habiten i que creen nous cicles històrics. Ara som en plena oportunitat de la consolidació definitiva ecològica i digital, i és un moment de renovació generacional per a la cultura que vindrà després del reset global».
  Amb pròleg de Josep M. Sala-Valldaura.
  Tardes de diumenge és el cinquè títol de la col·lecció «Espores»: assaig, no-ficció i crònica literària per escampar mirades enriquidores sobre el país i el món que vivim.

  Zum Buch

• 

  Adeu Martha - Històries d'un...

  Ingke Brodersen

  • 0
  • 0
  • 0

  Entre totes les vergonyes de l'horror nazi, n'hi ha una que ha passat força desapercebuda: la «concentració» d'alemanys d'origen jueu en les anomenades judenhaus, abans de les deportacions massives. A Siegfried Kurt Jacob li van expropiar l'edifici que tenia al Barri Bavarès de Berlín per encaixonar-hi jueus provinents d'altres cases que el règim cedia a dit als seus protegits. Molts anys després, passada la catàstrofe, Ingke Brodersen s'instal·la a un apartament al quart pis d'aquest mateix edifici sense saber res de les històries de la Martha, la Clara i la Bertha, que hi van viure un temps a la força abans de ser deportades a Theresienstadt, Treblinka i Auschwitz. Quan es va assabentar del que amagava el seu «edifici jueu», l'autora va començar una investigació per recuperar les històries d'elles tres i de la resta d'habitants del bloc, tant els que van morir com els que van sobreviure en la diàspora. Narrant aquestes vides, pinta un fresc de l'assassina maquinària nacionalsocialista que ens colpeix i esgarrifa.

  Zum Buch

• 

  Un país de lletrats i analfabets...

  Alfred Garcia Femenia

  • 0
  • 0
  • 0

  Tots sabem escriure. Tots hem aprés a fer-ho en algun moment de la nostra vida. Un dels grans èxits de la societat occidental actual és que aquesta eina cultural ha arribat a tothom i que, amb millor o pitjor qualitat, sabem identificar les lletres i compondre paraules. Això no obstant, no sempre ha estat així. El període de màxima esplendor política, econòmica, cultural i demogràfica del País Valencià, els segles a cavall entre l'edat mitjana i la modernitat, va estar caracteritzat, en canvi, per uns elevats percentatges d'analfabetisme entre els nostres avantpassats, com també succeïa en la resta d'estats de la Corona d'Aragó i de l'Europa del moment. Algunes d'aquestes persones, malgrat no saber de lletra, tenien la necessitat d'apropar-se a la paraula escrita i ho feren emprant diferents estratègies que els permetien mantenir l'autoria intel·lectual dels escrits. Per a canviar aquesta situació, havien d'aprendre a llegir i a escriure –a casa, a l'escola, al taller–, cosa que no estava a l'abast de tothom. Una vegada superat l'esglaó del desconeixement lectoescriptor, s'inclourien en el minúscul grup dels alfabetitzats, un conjunt de persones que, depenent de les hores dedicades a escriure, tindrien més o menys traça per a demostrar que formaven part d'aquesta elit. En aquesta monografia, els lectors podran veure com les classes mitjanes i baixes valencianes i de la resta de la confederació feien ús del producte escrit, estigueren o no alfabetitzades, i conéixer el valor que es donava a l'escriptura en un moment en què l'accés a l'educació estava sols a la mà d'uns pocs.

  Zum Buch

• 

  El guàrdia de Sing Sing

  Ted Conover

  • 0
  • 0
  • 0

  La famosa presó de Sing Sing havia estat un centre modèlic, però s'ha convertit en un dels més problemàtics de l'estat de Nova York. El periodista Ted Conover s'hi infiltra per treballar-hi d'agent de galeria. Ara podrà conèixer de prop la vida de desenes i desenes de delinqüents violents, extremament perillosos. Aviat constata la impossibilitat de fer la seva feina seguint el manual, i a poc a poc aprèn a fer equilibris especulant sobre la fina línia que separa la permissivitat i l'autoritat, el segell tradicional que defineix un bon guàrdia.
  Al llarg del seu camí, coneix un repartiment de persones que inclou una supervisora dura però encantadora, la Mama Cradle; uns presoners malalts mentals, els grills; alguns dels transvestits més extravagants de la presó, i un reclús filosòfic i carismàtic que assegura que els Estats Units estan construint noves presons per a futurs delinqüents que ara només tenen quatre i cinc anys.
  Amb empatia i perspicàcia, El guàrdia de Sing Sing explica la història d'un món dur i ocult i dramatitza el conflicte entre la necessitat d'aïllar els delinqüents i la deshumanització, tant dels guàrdies com dels presos. Un drama inevitable que té lloc entre reixes.

  Zum Buch

• 

  Tots els meus secrets o gairebé

  Víctor Amela

  • 0
  • 0
  • 0

  No és fàcil parlar d'un mateix, però no és realment l'única cosa de la qual podem parlar amb autoritat? En Víctor Amela ens transporta per un particular zàping de 99 canals sobre ell mateix on comparteix secrets que van des de la seva intimitat fins a persones, viatges, llibres i vivències extraordinàries que han fet d'ell la persona que és. Amela s'obre a nosaltres amb un estil divertit i desimbolt on no hi ha espai per a l'avorriment.

  Zum Buch

• 

  No pots buscar en el blau - Una...

  Antoni Defez

  • 0
  • 0
  • 0

  Wittgenstein, separant-se de la tradició, no va practicar mai una filosofia narrativa, discursiva o argumentativa, sinó que hi emprà el comentari breu, l'observació lacònica, l'exemple o el contraexemple, l'apotegma, l'aforisme... I aquesta manera trencada d'escriure no sols genera el problema de com llegir els seus escrits –una lectura lineal no n'és mai aclaridora–, té també la conseqüència que no es pot presentar la seua filosofia fent servir el seu estil. Si es vol explicar Wittgenstein, és indefugible adoptar un format narratiu, discursiu i, de vegades, argumentatiu, és a dir, cal ser wittgensteinians no a la manera de Wittgenstein.

  Zum Buch