Història dels avis que no vaig tenir

Ivan Jablonka

Summary

La història dels avis de l'autor, morts a Auschwitz, serveix per reconstruir l'Europa convulsa de la primera meitat del segle XX.  
Aquest llibre narra la recerca de dos fantasmes: els avis a qui l’autor no va arribar a conèixer. En aquesta recerca, es rescaten cartes i docu-ments, es recullen testimonis de persones que els van conèixer, s’indaga en arxius i biblioteques... De tot plegat n’emergeix el retrat de dos personatges de carn i os, i també d’un període molt convuls de la història europea, sacsejada per les dues guerres mundials, l’estalinisme, el nazisme i l’Holocaust. 
En aquest marc, víctimes anònimes de la història que tot ho esclafa, sorgeixen els fantasmes d’aquest llibre, els avis d’Ivan Jablonka: jueus polonesos, ell tapisser, ella costurera, militants comunistes que van patir persecució i captivitat, van haver de fugir a França, van tenir-hi dos fills –un dels quals, el pare de l’autor– i van ser deportats a Auschwitz arran de l’ocupació, on se’n perd la pista i sorgeixen algunes hipòtesis sobre el que hi van viure, tot i que sobre el final no hi ha cap dubte. 
L’autor, que com a historiador ha abordat amb gran habilitat, intel·ligència i estratègies narratives tant la crònica de successos –al bru-tal Laëtitia o la fi dels homes– com la crònica familiar –al deliciós Una casa amb rodes–, se submergeix aquí en el passat europeu a través d’uns avis desapareguts molt abans que ell nasqués. Allò particular il·lumina allò col·lectiu, i aquesta investigació en les arrels familiars perdudes a l’Holocaust serveix per reconstruir tota una època, un món les injustícies i atrocitats del qual del qual s’han de conèixer.

Available since: 02/23/2022.

Print length: 408 pages.

Other books that might interest you

Carta al meu fill adoptat

Pilar Rahola

Escrita en dos temps, el 2000 i ara, Carta al meu fill adoptat és pura emoció viscuda. Pilar Rahola explica l’abans, el durant i el després de l’esdeveniment cabdal que és al centre d’aquest llibre: l’adopció del seu fill Noè. Des de la singularitat intransferible del propi cas, Pilar Rahola escriu una carta al seu fill, un llibre sobre l’adopció sense dogmatismes ni preteses solucions pràctiques, només partint de l’experiència radical i trasbalsadora que en qualsevol cas implica el fet d’adoptar una criatura. I onze anys després, passat el temps i amb el contrapunt d’una nova adopció, l’Ada, pot mirar enrere i completar el cercle que converteix aquesta epístola íntima, Carta al meu fill adoptat, en un llibre universal.«A la fi del llibre em retrobaré amb el lector en aquest temps present. Però al bell mig entre aquestes paraules i les darreres, aquest és el text que vaig escriure fa onze anys, quan no en sabia gairebé res de l’adopció i només em veia en cor d’expressar, en veu alta, les pors que m’havien atenallat, els dubtes que m’havien torturat, les il·lusions que m’havien empès. Una mare i un fill, una història d’amor la gramàtica de la qual vàrem anar inventant a mesura que anàvem compartint la vida.» Pilar Rahola

Show book

L'hivern del coiot

Ferran Grau

La nit del 24 de novembre del 2004 va ser trobat, al maleter del seu cotxe, el cos sense vida de la Isabel Bascuñana, una universitària lleidatana de vint-i-un anys. Una setmana més tard, i després d'una investigació policial en temps rècord, es va esbrinar qui havia comès aquella atrocitat.
Però allò no era tot. Poc després, el que semblava un fet aïllat es va convertir en la culminació d'una sèrie d'assassinats macabres que sacsejarien dues societats separades per un oceà i per una dècada. Dues societats que havien mirat el mal directament als ulls. La Isabel va ser l'últim d'aquells crims.
El crim que va marcar una ciutat.
El crim que va marcar una generació.
El crim que va marcar un periodista que no volia ser periodista.
El crim que va convertir un periodista en escriptor.
Un crim real.
Real.

Show book

Primera sang

Amélie Nothomb

A la primera pàgina d’aquest llibre hi trobem un home davant d’un escamot d’afusellament. Som al Congo, el 1964. Aquest home, segrestat pels rebels juntament amb mil cinc-cents occidentals més, és el jove cònsol belga a Stanleyville. Es diu Patrick Nothomb i és el futur pare de l’escriptora. 
A partir d’aquesta situació extrema, Amélie Nothomb reconstrueix la vida del seu pare fins a aquest moment. I ho fa donant-li veu. De manera que és el mateix Patrick qui narra les seves peripècies. I així coneixerem el seu pare militar, mort en unes maniobres quan ell era molt petit; la mare distant que l’envia a viure amb els padrins; l’avi poeta i tirànic desconnectat del món; la família aristocràtica, decadent i arruïnada que tenia un castell; la fam i les penúries de la Segona Guerra Mundial.  
Coneixerem també les seves lectures de Rimbaud i les cartes d’amor que escrivia per a un amic i que responia la germana de la destinatària; la història dels dos veritables artífexs de les cartes, que es van acabar casant…  
A Primera sang, trentena novel·la de Nothomb, guanyadora del Premi Renaudot 2021, l’autora ret homenatge al pare i alhora reconstrueix els seus orígens, la història de la seva família fins al seu naixement. El resultat és un llibre vivaç i intens, de vegades dramàtic i de vegades divertit. Com la vida mateixa.

Show book

D13 - Crònica judicial

Emmanuel Carrère

El periodisme convertit en literatura a través de la perspicaç mirada de Carrère.
D13: divendres 13 de novembre de 2015. En tres punts diferents de París es produeixen atemptats gihadistes. El més greu és el de la sala Bataclan, on actuen els Eagles of Death Metal. Els atacs deixen més d’un centenar de morts i més de quatre-cents ferits. Anys després, entre el setembre de 2021 i el juny de 2022, se celebra el judici al Palau de Justícia de la capital francesa. Hi ha catorze acusats: el principal és l’únic supervivent d’entre els terroristes de l’Estat Islàmic que van participar en la massacre. Va sobreviure perquè no va detonar el seu cinturó d’explosius. Va fallar el mecanisme? Va tenir por? O potser un fugaç moment de penediment i humanitat? La resta són col·laboradors en diferents graus. I encara hi ha els testimonis, els familiars de les víctimes, els advocats defensors, els fiscals, els membres del tribunal...
Emmanuel Carrère fa el seguiment del judici i n’escriu una crònica setmanal per a L’Obs. Els textos són la base d’aquest llibre, en què trobem la narració del procés: la veu de les víctimes, els arribistes que van provar de fer-se passar per víctimes, els herois que van ajudar a detenir els criminals, els detalls entre bastidors... La dimensió humana i la dimensió política. El resultat és un volum esglaiador i un testimoni necessari. El periodisme convertit en literatura a través de la perspicaç mirada de Carrère.

Show book

La ciutat interrompuda

Julià Guillamon

Una crònica de vint-i-cinc anys de Barcelona, entre la contracultura i els Jocs Olímpics, a partir de l’arquitectura, el disseny, el periodisme, l’art, el còmic, la fotografia, el cinema, els costums urbans i, sobretot, la literatura. Novel·les i contes ens guien per la Barcelona dels anys setanta, decrèpita però estimada. Assistim a la seva transformació en una ciutat planificada pels poders públics i els capitals internacionals. Amb l’arribada del turismo massiu, s’ha convertit en una referència en el món global, però molts ciutadans li han girat l’esquena. 
Publicat originalment el 2001, La ciutat interrompuda és alhora un testimoni personal, un llibre de crítica literària i un document d’història de la cultura. Ara incorpora un nou assaig, El gran novel·loide sobre Barcelona, que passa revista als darrers quinze anys de ficcions urbanes.

Show book

Alliberada

MARIA ROSA NEGRE COSTA

«Aquesta és una història real. És un relat teixit a partir de les experiències viscudes per l’Ada, una noia catalana filla de pares d’origen subsaharià. El periple de l’Ada ens serveix per explicar el que amaguen determinades tradicions a les quals són sotmeses nenes i noies que viuen a Catalunya, aquí i ara. Una realitat que tenim a prop i que poques vegades es fa visible —o no ens interessa veure-la. Persones com l’Ada són les nostres veïnes; ens creuem amb elles a l’escala, hi compartim aula o lloc de treball. Són persones que viuen en la pròpia pell la tensió entre dos mons.»

Show book