La intrusa

Irene Pujadas

Summary

Esperonada per les opinions d'amics i família, i amb l'objectiu de resoldre una difuminació física que denota certes incongruències internes, la Diana s'anima a emprendre un viatge cap al seu món interior. Per què no? Enroscar els cargols fluixos, arreglar els quatre mecanismes que fallen i sortir higiènica, nova i enllustrada. Lluny de ser un viatge fàcil, però, el periple la portarà a conèixer geografies i criatures del tot imprevistes —buròcrates, turistes, guàrdies, fins i tot un àngel!— i haurà de driblar persecucions, aguantar escarnis i caminar molts quilòmetres per aconseguir el seu objectiu. Un cop s'adona que el seu dedins és un lloc abominable, a voltes hostil, haurà de trobar la manera de sortir de si mateixa amb vida. Amb una mirada irònica i una prosa neta i original, plena de sentit de l'humor, Pujadas contraposa unes expectatives mig transcendentals mig terapèutiques amb una realitat entre hilarant i estèril, i fa la seva particular contribució a la literatura del jo.

Available since: 01/29/2025.

Print length: 192 pages.

Other books that might interest you

Doppler Ed Catalán

Erlend Loe

Després de la mort del seu pare i de caure de la bicicleta, en Doppler decideix abandonar casa seva a Oslo, la feina, els fills i la dona embarassada, i viure una vida solitària al bosc als afores de la ciutat. S’instal·la en una tenda de campanya, mata un ant per poder menjar, però més tard descobreix que l’animal té una cria, a la qual adopta i bateja amb el nom de Bongo. Amb el petit Bongo parla de l’estat del món que ha deixat enrere, del consumisme i del mantra de l’èxit personal. En Doppler decideix allunyar-se radicalment de la seva vida anterior, i recorre al bescanvi i fins i tot a petits furts per satisfer les seves necessitats.

Show book

Uf va dir ell

Quim Monzó

Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant–força matusserament–l'univers; un nàufrag frustrat; una noia amb sines farcides d'ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort… Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona, indefugible.

Show book

El càsting

Antònia Carré-Pons

Que s'apartin Aristòfanes i Menandre, Antònia Carré-Pons és la reina de la comèdia gerontològica. Després dels vells al natural de Com s'esbrava la mala llet, arriben la Paula i l'Ernestina, una parella de velles que ha sobreviscut a la covid i es nega a enxampar un virus igualment infecciós: el tedi postjubilació.
El joc que s'empesquen per aconseguir-ho consisteix a llogar l'habitació de convidats —gangues del mercat immobiliari. Comencen les entrevistes per triar company de pis i, amb cada nou candidat, un nou sainet i una nova disfressa. És un diàleg en viu, i dos mons que xoquen i es riuen l'un de l'altre sense pietat.
Això és El càsting: quan de les manies i els costums excèntrics de dues jubilades no en un surt una sitcom com Plats bruts, sinó un llibre.

Show book

Tinc un coll que fa pena

Nora Ephron

Amb una veu seductora, íntima, accessible i càlida, i un sentit de l'humor àcid i sense pèls a la llengua, Nora Ephron es retrata, en aquests assajos, com una cuinera obsessiva, una mare desastrosa i una ciutadana apassionada i militant. Però, per sobre de tot, ens parla obertament i amb perplexitat genuïna de l'experiència de fer-se gran, de l'envelliment del cos i la decadència de la ment, de la frustració de perdre el ritme i de veure que el món comença a girar massa depressa.
Valent, escandalosament divertit i sorprenentment commovedor, sobretot per la força i la veritat que contenen els textos, "Tinc un coll que fa pena" és un recull irresistible i deliciós ple de veritats innegables, anècdotes hilarants i reflexions que apel·laran a lectors de totes les edats.

Show book

L'illa de Maians

Quim Monzó

«L'illa de Maians és un excel·lent conjunt de relats, on l'estil de l'escriptor ha trobat definitivament el ritme, la precisió i la mesura… Una veu calculada, sàvia, culta i perfectament divertida».
«El Urogallo», Madrid.
«Sembla com si Kafka i Borges haguessin estat alegres companys de jocs de Monzó, a classe».
«Dagblad», Helsingborg.
«Amb aquest tercer volum de narraccions, Monzó aconsegueix el domini total del seu art». «La Vanguardia», Barcelona «Aquests contes són autèntics obres mestres… Innegablement, Quim Monzó és una de les propostes més interessants de l'arbre genealògic de la moderna narrativa europea».
«Aftonbladet», Estocolm

Show book

Avui que ens són familiars la...

Mercè Rodoreda

«L'home és dolent. Hi ha qui ho assegura fermament convençut. Jo crec que només ho és aquell que no té talent».

L'obra periodística de Mercè Rodoreda (1908-1983) ha estat escassament atesa, i si no la coneixem ens perdem una faceta de l'autora tan sorprenent com il·luminadora. Ens n'admirarà la basta i polifacètica cultura d'una jove de vint-i-cinc anys capaç d'entrevistar, sense que li tremoli la veu, des d'autors consagrats que menyspreen les dones escriptores fins a la dona i la filla del president Macià. Una Rodoreda esmolada escrivint crítica literària, teatral i cinematogràfica, satiritzant la flor i la nata de l'època i carregant contra els enemics de la llengua, prenent posició sense tebior. Una Rodoreda excepcionalment prolífica que també signava amb pseudònims, cal remarcar-ho: aquesta edició de Mercè Ibarz, endreçada per gèneres periodístics, n'hi atribueix alguns, els contextualitza i els consigna cas per cas.

«A la guerra que vindrà no li caldrà fer rajar sang: amb uns avions i fum en tindrà prou per a destruir les ciutats més grans: serà una lluita de cervells i no de cossos; triomfarà el més intel·ligent, i el més astut, o bé moriran tots plegats; serà potser l'única manera de trobar la pau: que en la guerra mori tothom».

«Ens cal tenir teatre català. Almenys un. Ens cal com el pa que mengem. ¿Que el pagarà el pobre contribuent que tan rebé defensa la «Cámara de la Propiedad»? Potser sí. Però quan els catalans paguem tantes coses que no hauríem de pagar, bé ens podem permetre el luxe de pagar-nos el goig de tenir vot i veu; potser llavors farem més cas del que tenim i donarem més importància al que serà nostre».

Show book