Weitere Bücher, die Sie mögen werden

• 

  Cartes a Jones Street...

  Manuel de Pedrolo

  • 0
  • 0
  • 0

  Aquestes dues novel·les són les últimes que va escriure Manuel de Pedrolo per al cicle Temps Obert, i les dues primeres de la continuació d'aquell projecte únic. En aquest volum hi trobem dues vides possibles de Daniel Bastida, que malda per fer carrera literària en la Barcelona de finals dels seixanta. D'una banda, l'artista integrat, propagandista, present a totes les festetes literàries; de l'altra, el novel·lista obrer, cràpula i llicenciós, compromès amb la reivindicació nacional i lingüística. Tots dos, obsedits pel sexe. Una radiografia perfecta del món cultural català durant el franquisme i de les dèries dels lletraferits que el conformaven. Si Manuel de Pedrolo només hagués escrit Temps Obert, ja n'hi hauria prou per considerar-lo un dels millors novel·listes del segle XX.
  «T'imagines una colla d'escriptors, de generacions successives, embarcats a desenvolupar aquest llibre? Una cosa demencial, d'acord. Però potser les úniques coses que val la pena de fer són aquelles que surten del corrent, del normal...»
  «Tothom hauria de saber que Temps Obert és un dels cicles novel·lístics més importants de tota la literatura. D'aquí i de fora. D'ara i d'abans»
  — Antoni Munné-Jordà, autor del pròleg.

  Zum Buch

• 

  Se'n va un estrany - Temps Obert II

  Manuel de Pedrolo

  • 0
  • 0
  • 0

  La infància de Daniel Bastida ve marcada per la guerra i les seves conseqüències. La bomba que cau al seu barri durant la Guerra Civil no destrossa la casa on viu amb la família, però l'ocupació de Catalunya és un fet, i ben aviat li tancaran el pare a presó i la mare haurà de dedicar-se a l'estraperlo. A mesura que es fa gran, a diferència de son germà Francesc, Daniel vol seguir vivint del mercat de les trafiques. Distanciat cada vegada més dels seus, s'immergirà en un món de delinqüència deslliurat de tota moral, en el que veiem al que possiblement és el Daniel Bastida més cru que mai va escriure Manuel de Pedrolo.
  Temps Obert és el gran monument de Manuel de Pedrolo. El componen onze novel·les: les nou primeres parteixen d'un mateix bombardeig a la Barcelona del 1938 i dels seus efectes en un mateix protagonista, del qual en veurem nou vides possibles. La desena i l'onzena prenen un punt conflictiu de la primera obra i, a partir d'ell, desenvolupen dues històries diferents. Manuel de Pedrolo desitjava que una nova fornada d'autors reprengués el seu projecte, i això ha estat possible finalment a Comanegra: de cadascuna de les nou primeres novel·les —a excepció de la primera, perquè el mateix Pedrolo va escriure-li les prolongacions—, un autor contemporani diferent —vuit en total— en farà dues més.
  La nostra edició no només recupera la versió restaurada de cadascuna de les novel·les, que van ser brutalment censurades durant el franquisme, sinó que també incorpora diferents postfacis en què s'explica com procedia la censura, i mostra alguns dels exemples més rellevants de les retallades que van fer-s'hi.

  Zum Buch

• 

  Que no s'apagui la flama

  Miriam Toews

  • 0
  • 0
  • 0

  «Ets una coseta petita i has d'aprendre a lluitar.» La Swiv s'ha pres el consell de l'àvia massa literalment i ara està expulsada de l'escola. La mare està embarassada i no ha deixat de treballar, així que l'àvia serà l'encarregada de la formació de la Swiv i ho farà amb una educació molt particular. La Swiv aprèn matemàtiques amb un trencaclosques amish o com es cava una tomba a l'hivern, i amb l'àvia emprenen un nou projecte vital, amb què es proposen explicar les seves vides escrivint cartes que mai enviaran.
  
  Els mètodes de l'àvia potser són poc ortodoxos, però s'ha enfrontat al pitjor de la vida amb un esperit rebel i independent, i això és el que espera transmetre a la seva neta. El seu temps s'està acabant. La salut li falla i el nou nadó està a punt d'arribar: podrà inspirar, l'àvia, aquesta flama en la Swiv i assegurar-se que no s'apagui mai?
  
  Commovedora, hilarant i profundament viva, Que no s'apagui la flama és una carta d'amor a les mares i les àvies, i a totes les dones que encara lluiten —dolorosament i feroç— per una manera de viure independent, amb les seves pròpies normes.

  Zum Buch

• 

  Carta al pare

  Franz Kafka

  • 0
  • 0
  • 0

  Kafka va escriure Carta al pare quan tenia 36 anys, amb motiu del trencament del seu prometatge (el tercer!) amb Julie, filla d'un servent de sinagoga. Tot i que el pare s'havia mostrat contrari a aquest matrimoni, Kafka sent la necessitat de justificar-se. El text constitueix, de fet, un esbós d'autobiografia i un nou intent de salvar-se en la literatura. Kafka acusa el pare dels seus mals i reconstrueix la història de la seva convivència sense callar anècdotes cruels ni estalviar-se explicacions humiliants amb un estil minuciós, cortès, exhaustiu. Cada plany, cada confessió o cada retret semblen excessius i tot plegat sembla desorbitat, sense que s'arribi a un judici definitiu, cosa que fa pensar que malgrat la confrontació personal, Kafka se les heu amb un enemic impersonal, tot allò que no és ell, el món, el defora o el curs de la vida.

  Zum Buch

• 

  El conte de l'alfabet

  Xènia Dyakonova

  • 0
  • 0
  • 0

  Després d'anys d'escriure poesia, l'autora rep l'encàrrec d'escriure, en prosa, un text autobiogràfic. Però què podia explicar, ella, de la seva vida, mancada de fets espectaculars i experiències dramàtiques? I des de quina perspectiva podia parlar-ne als 35 anys? Una lectura casual va donar-li la idea d'estructurar el llibre a partir del seu alfabet matern, el ciríl·lic, que té trenta-tres lletres. Cada lletra del ciríl·lic, doncs, representaria una paraula —una paraula russa, escrita en original i en transcripció—, i cada paraula seria un punt de partida per parlar d'un fenomen, un element o una personalitat de la cultura russa. La tria de paraules, deliberadament arbitrària, obeiria només als desitjos de la memòria i la imaginació. Les anècdotes personals hi serien, però només per donar més vida i color a les entrades del diccionari. A poc a poc es va adonar que, si bé no li interessava gaire parlar d'ella, sí que volia fer un homenatge als seus avantpassats i mirar d'entreteixir, d'una manera fragmentària, les seves petites històries particulars amb la història gran del segle XX rus.

  Zum Buch

• 

  Cartes 1946-1983 - A la recerca...

  Joan Sales, Joan Coromines

  • 0
  • 0
  • 0

  Ara que les xarxes bullen amb discussions sobre l'estat del català, recuperem l'epistolari entre dos Joans il·lustres i no gaire amants de la diplomàcia: el filòleg Coromines i l'escriptor Sales.
  Durant gairebé quaranta anys, Joan Coromines i Joan Sales van mantenir una correspondència en què s'ocupaven de tota mena de qüestions sociolingüístiques. ¿Pot el català aspirar a ser una llengua plenament usual com les altres o s'ha de conformar amb ser una llengua literària? I entre carta i carta, una estona s'esbatussen per si ha de ser "per" o "per a" i l'altra es fan companyia en l'exili.
  Un volum perquè els que debaten sobre l'estat del català —i de la nació— hi suquin pa.

  Zum Buch