Other books that might interest you

• 

  L'art de portar gavardina

  Sergi Pàmies

  • 0
  • 0
  • 0

  «L'art de portar gavardina» és un concentrat de memòria, emoció i plaer de narrar. Imaginats o viscuts, els tretze contes d'aquest recull revelen una capacitat d'observació que confirma Sergi Pàmies com a artesà d'un estil cada vegada més depurat, en què les emocions i els detalls són protagonistes. De la pròpia infantesa a la vellesa dels pares, del romanticisme de la decepció al pànic d'estar a l'altura de les expectatives dels fills, de la perplexitat individual de l'adolescència a les cicatrius col·lectives del segle XXI, el llibre combina reflexió, ironia, melancolia, causticitat i lucidesa i troba en la fascinació per l'absurd i la capacitat de sorprendre's els antídots més eficaços per combatre les absències, els fracassos i altres desconcerts de la maduresa.
  
  Premi Crítica Serra d'Or 2019 de Narrativa
  Premi de la Crítica Catalana 2019 de Narrativa
  
  «El seu millor llibre. El podria haver titulat perfectament "El gran llibre de Sergi Pàmies"».
  Jordi Basté
  
  «Sergi Pàmies s'allibera definitivament dels seus vincles per alliberar-nos també a nosaltres dels clixés d'una època i els seus mites».
  Josep Cuní, El País
  
  «És impossible llegir els seus llibres i no trobar un personatge que s'assembli a nosaltres, ficat en una situació que ens resulta familiar. La ironia i el pessimisme mediterrani traven el seu món inventat, històries que cobren vida a partir d'una realitat íntima i secreta que es desplega en frases d'una gran efectivitat comunicativa».
  Xavier Mas, La Vanguardia
  
  «És un llibre que pot fer-te plorar i riure alhora i això demostra que el seu autor es troba en un dels moments més creatius de la seva trajectòria».
  Jordi Nopca, Catalunya Ràdio – L'ofici de viure
  
  «Aquest llibre és una lectura còmplice, escrit amb aquell to menor que converteix la literatura en una forma d'amistat».
  Nadal Suau, El Cultural
  
  «Els contes de Pàmies, perfectes com a gavardines o vestits a mida, barregen ficció i autobiografia, perquè la segona no es pot articular sense els mecanismes de la primera i la primera seria un cadàver sense esclats de la segona».
  Miqui Otero, El Periódico
  
  «Sergi Pàmies sap dur, en la literatura i en la vida, una trajectòria d'una honestedat impecablement elegant».
  Imma Monsó, La Vanguardia
  
  «Pàmies se submergeix en un escrutini impecable, de refinada matisació expressiva i psicològica. A les pàgines de L'art de portar gavardina molts lectors hi trobaran l'estremiment o el vertigen de la felicitat de llegir».
  Ponç Puigdevall, El País

  Show book

• 

  La pena de mort

  Gabriel Alomar

  • 0
  • 0
  • 0

  "La pena de mort" by Gabriel Alomar is a philosophical treatise written in the early 20th century. This non-fiction book explores the concept of capital punishment within the framework of social justice and morality. Alomar engages deeply with the historical context and ideological implications of the death penalty, arguing against its justification and the societal implications it carries. In his exploration, Alomar presents a compelling critique of capital punishment as a form of state-sanctioned violence and vengeance. He argues that the death penalty is not only a violation of human rights but also a ritualistic act deeply intertwined with societal and religious traditions. Throughout the text, he discusses the psychological and moral ramifications of the death penalty, including its effects on families of the condemned and society as a whole. Alomar presents a vision where the abolition of capital punishment could pave the way for a more humane and morally just society, advocating for a re-evaluation of justice that emphasizes rehabilitation over retribution. His poignant reflections challenge readers to reconsider the ethics of state-sanctioned executions and the underlying motives behind them. This Catalan-language digital edition is prepared with active navigation, clean typography, a custom cover and a reading file stripped of source-site notices, donation text and unnecessary external links.

  Show book

• 

  Flor de Sardenya

  Grazia Deledda

  • 0
  • 0
  • 0

  El 1881, en un petit poble de Sardenya, s'entrellacen les històries de la Lara, àlies Maura, i l'advocat Marco Ferragna, que intenta curar la jove d'una malaltia que la consumeix. Tanmateix, els tractaments no funcionen i en Marco es veurà afligit pel dolor de la pèrdua fins que una altra dona, molt semblant a Lara, li farà reviure el cor.
  Amors, assassinats, odis, misteris, paisatges i energies ancestrals gràcies a una llum que tot ho encén amb alè de prodigi. Flor de Sardenya és un calidoscopi tan vibrant com un dia de mercat i va significar un escàndol a la seva època pel retrat vivíssim d'un poble que no volia ser immortalizat amb aquests termes perquè era com si li haguessin robat l'ànima. I és que, llegint aquestes pàgines sobre una societat que es fonamenta en una sèrie de costums i mites atàvics, acabes com les criatures que enyoren l'obert silenci del cel i de la terra: amb una mescladissa d'emocions que van de l'entusiasme i la tendresa fins a la por i la compassió. Aquest és un llibre sobre una illa, però també una radiografia implacable de l'essència humana i les passions que li corresponen. Amb una extraordinària capacitat descriptiva, que aconsegueix evitar una textura de postal i presentar la força de la natura amb tot el seu esplendor vitenc, Grazia Deledda va immortalitzar Sardenya i els seus redols més personals, i també alguns secrets que ningú no volia que sortissin a la llum.

  Show book

• 

  El carrer de les Camèlies

  Mercè Rodoreda

  • 0
  • 1
  • 0

  La Rambla on tot comença, l'Eixample on és engabiada en un pis, les barraques del Carmel on es despulla entre una xapa de zenc i un paraigua de seda… Un viatge al fons de la nit, una exploració de la intempèrie."La Cecília és una supervivent. Segueix caminant, mai no s'atura ni perd la serenitat. S'aixeca, torna a caure, continua. Al final és una veritable heroïna que ha après a conviure amb les seves ferides i que sap aprofitar-se d'aquesta nova força. Una caçadora que esdevé presa. Massa forta per morir com a víctima, fins i tot com a víctima de violacions múltiples, com a esclava sexual, com a dona amb moments de psicosi", escriu Stefanie Kremser.

  Show book

• 

  Carta al pare

  Franz Kafka

  • 0
  • 0
  • 0

  Kafka va escriure Carta al pare quan tenia 36 anys, amb motiu del trencament del seu prometatge (el tercer!) amb Julie, filla d'un servent de sinagoga. Tot i que el pare s'havia mostrat contrari a aquest matrimoni, Kafka sent la necessitat de justificar-se. El text constitueix, de fet, un esbós d'autobiografia i un nou intent de salvar-se en la literatura. Kafka acusa el pare dels seus mals i reconstrueix la història de la seva convivència sense callar anècdotes cruels ni estalviar-se explicacions humiliants amb un estil minuciós, cortès, exhaustiu. Cada plany, cada confessió o cada retret semblen excessius i tot plegat sembla desorbitat, sense que s'arribi a un judici definitiu, cosa que fa pensar que malgrat la confrontació personal, Kafka se les heu amb un enemic impersonal, tot allò que no és ell, el món, el defora o el curs de la vida.

  Show book

• 

  Escenaris

  Toni Sala

  • 0
  • 0
  • 0

  «Segons ell a les estrelles no hi ha corrupció, tot és de foc, net i desinfectat. Deu ser que són lluny, penso jo, però és igual, encara que sigui perquè són lluny té raó».
  
  Transporto, passejo les paraules. Creixen a les muntanyes, respiren als descampats, es dilueixen a l'horitzó, es mullen als rius i els pantans. Miro de reconnectar el meu idioma amb el món, de recarregar aquesta llengua mig morta. Abans, els actors buscàvem la pronúncia anant als pobles. Ara val més no baixar del cotxe, de manera que busco l'expressivitat enfosquint l'idioma als túnels i fent-lo volar als ponts, refredant-lo a la neu i salant-lo a la costa. Cremo les frases com si me les fumés. Aspiro el paisatge per inflamar-les. Abaixo les finestres i recito amb l'olor de la terra i el blat després de la sega, amb l'amargor de la fullaraca cremada o amb l'aire carregat de les tempestes d'estiu. Exposo les paraules als llamps, les enterro, les socarrimo al sol, les punxo amb troncs carbonitzats després de l'incendi d'un bosc, les dono a mastegar als animals. Les industrialitzo, les poligonitzo, les embruto als abocadors i les sacrifico als escorxadors, les refrego per terra, les deixo en remull com el meu pare feia amb el bacallà.
  
  «Sala domina a la perfecció el llenguatge culte: si el llenguatge fos una fletxa i l'expressió un blanc, els seus tirs farien tots diana», Joan Flores Constans

  Show book