Other books that might interest you

• 

  La política que vindrà

  Elisenda Alemany

  • 0
  • 0
  • 0

  Ens trobem en un canvi d'època, davant d’una societat que ha evolucionat molt en els darrers anys. I malgrat tot, la política segueix igual, gairebé sense immutar-se davant aquests canvis. Des de l’experiència d’una persona que aterra en la política institucional, Elisenda Alamany s’atreveix a imaginar cap a on anem, com ens podem adaptar a la societat del segle xxi i quina política ens trobarem en el futur. Amb un llenguatge planer i de la mà d’experts referents en els seus àmbits com Genís Roca, Liliana Arroyo, Ignacio Sánchez-Cuenca, Jordi Sellas, Miriam Hatibi, Quico Miralles, JA Donaire, Maria Sisternas, Miquel Rosselló, Gemma Ubasart, Virginia García Beaudoux, Marta Pontnou, Jorge Moruno, Alba Alfageme, Manel Vidal o Jorge Lago, aborda quins han de ser els nous tipus de lideratge, la nova estètica de la política, les dificultats de l’esquerra per arribar als seus votants, i també el futur de l’independentisme deslligat del Procés. La política que vindrà és una invitació als descreguts i escèptics, als qui vulguin conèixer què i com es viu des de dins de les institucions, però sobretot per als qui creuen que cal ser capaços d’anar més enllà de l’avui i imaginar com serà la política del futur.

  Show book

• 

  La resistència íntima - Assaig...

  Josep Maria Esquirol

  • 1
  • 0
  • 0

  "La resistència íntima" és una reflexió atenta i profunda sobre la condició humana. L'autor ens mostra com la vertadera cura d'un mateix ofereix escalfor als que són a la vora, protegint-los i fent-los de guia en el camí. "Hem de considerar "resistència íntima" com el nom d'una "experiència", pròpia de la comarca de la "proximitat"; comarca que no és visita d'un dia, sinó estança habitual. Avui, romandre en aquesta comarca no és planer. La proximitat no es mesura en metres, ni en centímetres. El seu oposat no és la llunyania, ans més aviat la monocromia ubiqua del món tecnificat. Hem vist com la quotidianitat i el gest de la casa són modalitats importantíssimes de l'experiència de la proximitat".
  
  "Contra la immediatesa compulsiva, contra la hiperconnectivitat, contra la permanent exposició pública i contra la dispersió, Esquirol proposa la pausa, el parlar franc, la proximitat, la diferència, la reflexió, reinventar la mirada, tornar a pensar".
  Josep Massot, La Vanguardia
  
  "Josep Maria Esquirol s'explica meravellosament bé i ens fa molta falta".
  Mònica Terribas, El Matí de Catalunya Ràdio
  
  "És un dels pocs llibres de filosofia amb cara i ulls que s'han publicat en català en els últims anys i que, sens dubte, n'és un dels millors".
  Enric Sòria, El País
  
  "Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons".
  Carles Capdevila, Ara
  
  "Una proposta constructiva, basada en la intimitat, el refugi i el replegament, sense oblidar la reivindicació de la memòria i la imaginació"
  Jordi Nopca, Ara
  
  "La proposta d'Esquirol consisteix a reprendre el sentit en la proximitat, en la quotidianitat com a element per donar sentit a aquest buit insuportable".
  Albert Sáez, El Periódico
  
  "Lluminós assaig per combatre la disgregació del jo i per no cedir a l'imperi de l'actualitat".
  Jordi Llavina, La Vanguardia
  
  "Entre Derrida i Lévinas, Nietzsche, Hanna Arendt o Jan Patocka, fa tot un elogi del tornar a casa i de la quotidianitat que atrapa".
  Xavier Graset, El Punt Avui
  
  "Són menys de dues-centes pàgines que fan la funció de purgant, tonificant i bàlsam. Escriptura ingràvida i gràvida alhora, sobre el pedrís del desconcert contemporani".
  Francesc-Marc Álvaro, La Vanguardia
  
  "És un llibre que resistirà el pas del temps i goso dir que les seves reflexions seran un referent per a generacions futures".
  Lluís Foix, El Punt Avui
  
  "Esquirol no moralitza, no es pregunta per l'espai que ocupa l'home al món, ni tan sols pel sentit de l'existència. Ell constata que hi ha caos i dolor als marges del dia a dia, i presenta una filosofia de conviure-hi. Mirar de fit a fit el que ens xucla, ens fa mal o pànic: l'única manera de reforçar la fragilitat constitutiva de l'home en aquest heroisme que ja és resistir".
  Anna Punsoda, El País (Quadern)
  
  "L'obra es llegeix amb vertadera fruïció, i, com qualsevol lectura estimulant de debò, ens fa buscar, en la nostra biblioteca, altres llibres, poemes, fragments que podrien ser una feliç continuació de les seves idees".
  Jordi Llavina, El Punt Avui
  
  "L'habilitat de l'autor rau a definir el context d'aquesta resistència. I a fer-ho no pas des d'un plantejament abstracte sinó retratant, amb els ingredients propis de la filosofia però sense dogmatismes, l'època que ens ha tocat viure en aquesta part opulent i privilegiada del planeta".
  Sergi Pàmies, La Vanguardia
  
  "Hi ha pocs llibres que s'ocupin de la vida quotidiana en profunditat com ho fa La resistència íntima, i que signifiquin alhora àmbit i condició per pensar".
  Joaquim Armengol, Ara
  
  "Un elogi de la quotidianitat, la senzillesa i la vida, com una forma de no transigir amb el dogmatisme de l'actualitat, com un acte de renúncia i despreniment".
  Robert Juan-Cantavella, El Mundo (Tendències)

  Show book

• 

  Responsània El nou món - I El...

  Marc Malagarriga

  • 0
  • 0
  • 0

  No és més feliç qui controla el seu entorn, 
  sinó qui no és controlat per ell, qui flueix amb ell…
  
  Aquesta frase resumeix força bé aquest primer volum de la col·lecció "Responsània, el nou món", que relata la història de l'Enric, la Sofia i el Pau, una família com qualsevol altra que emprèn un viatge a un país desconegut més enllà d'unes fronteres definides en un mapa, carregant les seves pors, anhels, desitjos i prejudicis.
  Mica en mica, aniran descobrint un nou món de possibilitats i alternatives que ni s'havien imaginat que poguessin existir, es redescobriran a si mateixos i redefiniran els seus valors i creences, entenent que allò que sempre havien vist i cregut no només no era l'únic que existia, sinó que tampoc era tan bo com es pensaven. Ni ells tan feliços com s'havien volgut creure… 
  A Responsània es trobaran cara a cara amb un altre model social, polític, econòmic i educatiu, però també una altra concepció del temps, la naturalesa, la mort, la llibertat, la felicitat i l'espiritualitat, junt amb un gran número de questions més que contraveníen allò que sempre els havien dit i après. I així, empesos per la necessitat d'adaptar-se a un nou entorn que d'entrada se'ls presenta hostil, avaluaran allò que sabien, coneixien i havien donat sempre per descomptat, contraposant-ho amb la nova realitat que se'ls ofereix, no exempta de polèmica, fins haver de decidir en quin dels dos mons prefereixen viure: un de conegut i llunyà que forjà el seu passat o un altre desconegut però proper que els brinda un futur que mai s'haguessin imaginat.
  
  Un viatge tant exterior com interior al cor d'una nova societat que qui sap si algun dia podria ser més real que el somieig en el qual no sabem que vivim…

  Show book

• 

  No soc aquí

  Anna Ballbona

  • 0
  • 2
  • 0

  Fronteres físiques, familiars, íntimes... Tendresa, intel·ligència i humor en una novel·la deliciosa situada en un paisatge insòlit entre el camp i el polígon.  
  Hi ha fronteres que sembla que només s’hagin d’obrir amb un conjur. No són exactament barreres, ni línies rectes, ni fan un tall net. Tampoc són fronteres imaginàries ni portes que franquegin el pas a un món paral·lel, sinó llocs, situacions i circumstàncies ben reals; frontisses entre mons que desapareixen i d’altres que malden per treure el cap. Pot ser que les tinguem aquí al costat, però veure-les, entendre’n els mecanismes i finalment creuar-les pot demanar tota una vida. 
  La Mila, la narradora d’aquesta novel·la, va néixer a finals dels anys setanta en un barri apartat i mal urbanitzat, encaixonat entre una autopista, un cementiri i un polígon industrial. Filla de pagesos que van haver de canviar el tractor per la cadena de muntatge, en el seu lèxic familiar més remot hi sobresurten els mots pòrtland del ciment amb què van tapar l’era de casa i kennebec de les patates que plantaven a l’hort. Els pares no la duien de vacances ni a sopar a fora, però la portaven a veure un curandero que un dia li va dir que tenia un do que s’aniria manifestant amb el temps. 
  Ara que espera una criatura, la Mila intenta escatir els motius de l’estranyesa que l’ha acompanyat des de sempre, un ser-hi o no ser-hi, una certa perplexitat cap als propis orígens. Enfilant records i paraules, apama els límits i la força d’aquell món heretat, rememora els seus assajos d’obertura a Barcelona i a París i es pregunta què ha perviscut de tot allò en ella i què transmetrà a la seva filla. Amb una prosa de dring cristal·lí i un punxant sentit de l’humor que oscil·la entre la tendresa i la mala llet, Anna Ballbona ha escrit una inusitada novel·la de frontera, l’autoretrat d’una dona que troba la seva veu –potser aquell do– i el seu lloc al món en el moment que decideix posar-se a parlar. 

  Show book

• 

  Contra les aules

  Tomàs Llopis

  • 0
  • 0
  • 0

  L'aula, com el pupitre, la pissarra i fins i tot el guix, són elements tangibles i comuns encara a la majoria de sistemes educatius. D'alguna manera s'ha de canalitzar la informació i s'han d'organitzar els grups humans per a l'aprenentatge reglat, i aquesta convenció en les formes i els rituals ha perdurat en el curs dels segles. Però l'aula també pot ésser entesa com la metàfora d'un ensenyament excessivament vertical, compartimentat, tancat en ell mateix i gosaríem afirmar que sovint gairebé prescindible, una vegada superat l'examen que corona cada etapa lectiva. L'autor s'ha passat la vida fent classes de literatura en diferents llocs dels Països Catalans i sota tots els governs possibles des de l'anomenada transició ençà. Però també ha tingut un paper destacat en l'activisme cultural: ha fet teatre, recitals de poesia, crítica, traducció i una obra literària i pedagògica considerables. Tot plegat, en el seu cas, constitueix la base d'una reflexió memorialística i vital que li permeten, al final de la seua vida docent, d'anar "contra les aules", contra la metàfora, i a favor d'uns altres temps amb uns altres actors i potser en uns espais diferents. 

  Show book

• 

  L'última colònia

  Philippe Sands

  • 0
  • 0
  • 0

  Les tragèdies personals que amaga el passat colonial. Un llibre sobre la injustícia i la necessitat de reparació.  
  El 27 d’abril del 1973, Liseby Elysé, que aleshores tenia vint anys i estava embarassada de quatre mesos, va pujar a un vaixell que salpava de la petita illa de Peros Banhos, a l’arxipèlag de Chagos, a l’Oceà Índic. Amb ella viatjaven la resta dels habitants nadius, els quals eren reubicats a l’illa Maurici. L’explicació d’aquest èxode forçat la trobem a la Guerra Freda: els americans van decidir d’instal·lar-hi, durant els anys seixanta, una base militar, concretament a l’illa Diego Garcia, i no volien població autòctona a les illes properes. El lloc havia estat cedit pels britànics, perquè era una possessió colonial seva, i el 1965 la van esqueixar de Maurici i la van convertir en el Territori Britànic de l’Oceà Índic. 
  Quan Maurici es va independitzar, l’any 1968, ho va fer sense aquell arxipèlag, i després va litigar als tribunals per provar de recuperar-lo. El 2018 el cas va arribar al Tribunal Internacional de la Haia. Philippe Sands hi va estar involucrat com a advocat de la part demandant, i el testimoni estrella que va presentar va ser el de Liseby Elysé, que va explicar davant dels jutges la seva tragèdia personal. 
  Aquest és un llibre sobre les vergonyes del passat i sobre una població autòctona arrencada de la seva pàtria; una història sobre el colonialisme i les seves herències, però també sobre les petites històries que s’amaguen darrere de la Història en majúscula.

  Show book