Weitere Bücher, die Sie mögen werden

• 

  Avui que ens són familiars la...

  Mercè Rodoreda

  • 0
  • 0
  • 0

  «L'home és dolent. Hi ha qui ho assegura fermament convençut. Jo crec que només ho és aquell que no té talent». 
  
  L'obra periodística de Mercè Rodoreda (1908-1983) ha estat escassament atesa, i si no la coneixem ens perdem una faceta de l'autora tan sorprenent com il·luminadora. Ens n'admirarà la basta i polifacètica cultura d'una jove de vint-i-cinc anys capaç d'entrevistar, sense que li tremoli la veu, des d'autors consagrats que menyspreen les dones escriptores fins a la dona i la filla del president Macià. Una Rodoreda esmolada escrivint crítica literària, teatral i cinematogràfica, satiritzant la flor i la nata de l'època i carregant contra els enemics de la llengua, prenent posició sense tebior. Una Rodoreda excepcionalment prolífica que també signava amb pseudònims, cal remarcar-ho: aquesta edició de Mercè Ibarz, endreçada per gèneres periodístics, n'hi atribueix alguns, els contextualitza i els consigna cas per cas.
  
  «A la guerra que vindrà no li caldrà fer rajar sang: amb uns avions i fum en tindrà prou per a destruir les ciutats més grans: serà una lluita de cervells i no de cossos; triomfarà el més intel·ligent, i el més astut, o bé moriran tots plegats; serà potser l'única manera de trobar la pau: que en la guerra mori tothom».
  
  «Ens cal tenir teatre català. Almenys un. Ens cal com el pa que mengem. ¿Que el pagarà el pobre contribuent que tan rebé defensa la «Cámara de la Propiedad»? Potser sí. Però quan els catalans paguem tantes coses que no hauríem de pagar, bé ens podem permetre el luxe de pagar-nos el goig de tenir vot i veu; potser llavors farem més cas del que tenim i donarem més importància al que serà nostre».

  Zum Buch

• 

  Sobre la llibertat - Quatre...

  Maggie Nelson

  • 0
  • 0
  • 0

  "Maggie Nelson és una de les escriptores més electrificants del panorama nord-americà contemporani, una de les pensadores més incisives i àgils de la seva generació", Olivia Laing
  
  La retòrica de la llibertat, tan sovint lligada al ultranacionalisme i als crits amenaçadors a favor de la unitat, o simplement centrada en moments puntuals i èpics d'alliberament col·lectiu, pot arribar a encendre tant com a crear rebuig. Per a uns és la clau de la nostra autonomia, justícia i benestar; per a d'altres, la paraula llibertat ha perdut vigència i sentit. L'obsessió amb el concepte ens fa millors, i més lliures, o, en canvi, és el reflex d'un nihilisme galopant? A partir de material molt divers, des de teoria crítica fins a cultura popular passant per les intimitats i intercanvis de la nostra vida diària, Nelson en planteja les complexitats en quatre blocs separats —l'art, el sexe, les drogues i el clima— i analitza com pensem, experimentem o parlem de la llibertat segons les circumstàncies que ens envolten o les condicions del nostre dia. Per a Nelson, el fet de reflexionar públicament sobre temes tan candents com el llegat pertorbador de l'alliberament sexual, les paradoxes doloroses de l'addicció o la desesperació davant de la crisi climàtica és un exercici de llibertat, una manera de bastir fortalesa, coratge i companyonia entre les persones. Sobre la llibertat, que combina experiència pròpia i una sòlida base intel·lectual, és un llibre estimulant i necessari.
  
  "Precís i atmosfèric, Sobre la llibertat és una sacsejada intel·lectual contundent combinada amb una exploració dels matisos… Maggie Nelson es pregunta com podem viure en un món oprimit, al costat de gent amb ideologia cruel i violenta, sense rendir-nos nosaltres també a la desesperació o la violència", Annalisa Quinn, NPR.org

  Zum Buch

• 

  Sobre la igualtat dels dos sexes

  François Poulain de la Barre

  • 0
  • 0
  • 0

  Quan Simone de Beauvoir va publicar 'El segon sexe' (1949) va emprar com a epígraf una frase de 'Sobre la igualtat dels dos sexes' (1673), obra que reconeix explícitament com a referent del feminisme: «Tot el que n'hagen dit els homes [de les dones] ha de ser sospitós, perquè són jutges i part». Poulain de La Barre aplicà el mètode cartesià per a criticar la desigualtat entre homes i dones, que considerava el prejudici més universal i més arrelat. Es tracta d'una crítica al prejudici, exponent del pensament il·lustrat, des de la raó cartesiana, que evidencia dues qüestions: el valor de la raó per a posar en dubte la desigualtat entre homes i dones, i el valor del pensament il·lustrat enfront dels costums arrelats en interessos de domini, concretament del domini dels homes sobre les dones. Un discurs, al capdavall, que és a la base d'un pensament feminista crític encara vigent.

  Zum Buch

• 

  Filosofia de la cura

  Boris Groys

  • 0
  • 0
  • 0

  La nostra civilització té com a propòsit essencial protegir les vides humanes. La societat ens fa responsables de cuidar-nos a nosaltres mateixos i de tenir cura dels altres, directament i a través de les institucions, a fi de preservar la salut individual i col·lectiva, però també la cultura, la memòria històrica, els espais públics, la manera de viure... La idea de la cura té una llarga tradició filosòfica, i Boris Groys la ressegueix –de Plató a Foucault, passant per Hegel, Nietzsche i Bataille, entre molts altres– per plantejar una qüestió central: ¿qui és el subjecte de la cura? ¿M'he de cuidar jo o bé confiar-ho a altres, al sistema, a les institucions? Tenir cura d'un mateix és un principi revolucionari que confronta l'individu amb els mecanismes dominants de control.

  Zum Buch

• 

  Els llegats - Una lectura...

  Lluís Calvo Guardiola

  • 0
  • 0
  • 0

  ¿Les societats contemporànies viuen sense passat? La pèrdua del llegat de la història ja és una realitat entre nosaltres.  En la mesura que la memòria no va gaire enllà, el sentit històric queda reduït al present més efímer i deixem de tenir una noció clara dels fets i dels lligams socials dels quals provenim. Desconnectar-nos del que ens ha precedit ens fa encara més vulnerables davant l'amenaça de tota mena de populismes.
  Els llegats proposa una reflexió al voltant del paper de la tradició, com es forja, es transmet i perdura a través del temps.  Aquest assaig s'endinsa en un món que es mou enmig de la fabricació de falsos prestigis, el narcisisme, les imatges de marca efímeres, el pànic davant la posteritat i la conversió del veredicte de la tradició en una qüestió de màrqueting.
  Lluís Calvo advoca per recompondre una certa manera de viure que permeti recuperar el temps, ara que les societats contemporànies el deixen escapar de manera inexorable.

  Zum Buch

• 

  Antifeixistes

  Miquel Ramos

  • 0
  • 0
  • 0

  L'extrema dreta espanyola va començar a semblar-se una mica més a l'europea quan va morir el dictador Francisco Franco. La transició va estar marcada per la violència dels grups parapolicials i el terrorisme d'Estat, però aviat van arribar les bandes de skinheads neonazis, els ultres del futbol, i a poc a poc, les noves formacions d'ultradreta i els moviments socials neofeixistes. La generació que va créixer després de la transició va donar resposta, des de diferents àmbits i amb tàctiques diverses, a una nova ultradreta que exercia la violència d'una manera brutal contra diferents col·lectius, i que progressivament va tractar de fer-se un lloc en les institucions.
  Ramos repassa les diverses lluites contra la nova extrema dreta que va sorgir a Espanya des de mitjans dels anys vuitanta fins a l'actualitat, amb testimoniatges dels seus protagonistes i cròniques periodístiques i polítiques de cada moment: com es van organitzar les diferents plataformes i col·lectius que passarien de l'autodefensa inicial a l'ofensiva contra els grups d'extrema dreta; quin paper va jugar el periodisme, la cultura, la música, les institucions i altres moviments socials; i la pluralitat de la lluita antifeixista, les seues aliances, els seus debats i algunes de les seues victòries. Però també, com una part del moviment antifeixista va combatre en soledat, va assumir els riscos, va sofrir la violència dels neonazis, la persecució policial i judicial, així com la criminalització dels mitjans de comunicació.

  Zum Buch