Other books that might interest you

• 

  Hôzuki Ed Catalán - La lliberia...

  Aki Shimazaki

  • 1
  • 0
  • 0

  La Mitsuko regenta una llibreria de vell especialitzada en obres filosòfiques. Allà passa els dies plàcidament amb la seva mare i en Tarô, el seu fill sord.
  
  Cada divendres a la nit, però, es converteix en la cambrera d’un bar de clientela selecta. Aquesta feina li permet gaudir d’una independència econòmica, i aprecia les converses que manté amb els intel·lectuals que freqüenten l’establiment.
  
  Un dia, una dona distingida entra a la llibreria amb la seva filla petita i els nens de cadascuna d’elles se senten atrets de seguida. Davant la insistència de la dona i per complaure en Tarô, tot i que normalment evita fer amistats, la Mitsuko acceptarà tornar-los a veure. Tanmateix, aquesta trobada podria posar en perill l’equilibri de la seva família.

  Show book

• 

  Amor i enyorança

  Theodor Kallifatides

  • 1
  • 0
  • 0

  Christo ha deixat els seus pares a Atenes i se n'ha anat a Estocolm. Té poc més de vint anys i una beca del govern suec li dóna l'oportunitat d'estudiar història de les idees a la universitat, cosa que sempre havia estat el seu somni. Però està massa sol a Estocolm, on sobreviu amb feines precàries en empreses regentades per altres emigrants com ell. No domina encara l'idioma i Grècia continua present al seu cap i al seu cor. Però quan coneix Rània, tot el seu món es posa de cap per avall. Amor i enyorança, la novel·la més recent de Theodor Kallifatides, és una història càlida i plena d'humanitat sobre els molts obstacles amb què topa un emigrant, també i especialment a l'hora d'enamorar-se.

  Show book

• 

  L'Ales a la vora del foc

  Jon Fosse

  • 0
  • 0
  • 0

  En una casa a tocar d'un Fiord, la Signe, una dona ja gran, jeu en un banc i es veu a ella mateixa de jove caminant per les estances de la casa. Es veu dreta davant del finestral, contemplant les aigües del Fiord. Veu l'Asle, el seu marit, que hi sortia tot sovint a navegar amb una petita barca de rems fins que, un dia, no va tornar. A la vella casa, que s'omple de les veus dels antics habitants, la Signe deambula pel passat de la família, on es troba amb les generacions anteriors. És així com es remunta fins a la rebesàvia de l'Asle, l'Ales, que de nit manté viu un foc a la riba. Perquè també llavors hi va haver algú que no va tornar mai del Fiord.

  Show book

• 

  Aromes íntims - Psiborn 9

  Noelia Arrotea

  • 0
  • 0
  • 0

  S'inaugura la 37a edició de la Copa Amèrica de Vela, amb un sopar de gala al Real Club Náutico de Barcelona, el president del qual és membre de la gran companyia perfumera del país, patrocinadora de l'esdeveniment. Rep els convidats en companyia de la cap de protocol i comunicació del grup empresarial, atractiva, sempre elegant amb marques de la casa, aquest vespre llueix un vestit de la nova col·lecció de Nina Ricci anomenat "asimètric amb lluentons".
   No m'esperava que la sèrie de llibres de la Psicòloga del Born fos tan bona. M'explico: més enllà de saber si la Dra. Arrotea realment existeix fora del món tancat de Twitter, on ens coneixem tots i interactuem amb total autonomia, els llibres estan molt ben escrits, us ho faran passar bé i us donaran detalls dels catalans que només algú molt ben informat i català pot saber. Llegint-la aprendrem molt de qui, què, com som! Va ser mentre em submergia en el número 5 de la col·lecció, amb pròleg del periodista Enric Vila, quan vaig pensar que m'agradaria poder-ne dir la meva en un de futurible i, dit i fet, la Psicòloga va acceptar immediatament la proposta. Només em va informar que hi sortiria la gran família perfumera catalana i la Copa Amèrica de Vela, amb pinzellades dels fatxes de Vox que tenim entre nosaltres, fills i néts mal integrats en un lloc meravellós com és Catalunya. Per temes de feina he interactuat amb el family office dels perfumers, on els cosins de la tercera generació és foguegen invertint en start ups catalanes, em farà gràcia veure què hi diu i què ens desvela la suposada psicòloga. L'avantatge d'escriure en clau de ficció és que pot parlar amb llibertat, sempre més protegida. Us convido a entrar en el zoo català, dels que tots i totes formem part, des de fa segles. Som impenetrables, incomprensibles i amb una resiliència digna dels grans pobles. Som-hi doncs, llegiu aquest número 9 i els anteriors, divertiu-vos sense tabús amb la Psicòloga del Born! 
   Corto Maltese @helixx 

  Show book

• 

  Tres novel·les analògiques - La...

  Sergi Pàmies

  • 0
  • 0
  • 0

  Les tres novel·les aplegades en aquest volum tenen més coses en comú que el fet d'haver estat escrites amb màquina d'escriure en una època sense mòbil ni internet. També són fruit del furor d'un escriptor a les portes de la plenitud. Així són les novel·les: possessives, geloses, egocèntriques, i tanmateix, com Pàmies afirma al pròleg, «una part important en el domini, eternament inacabat, de l'ofici». Vet aquí que «La primera pedra» (1990), «L'instint» (1992) i «Sentimental» (1995)—que exploren, respectivament, les condicions i les conseqüències de la suplència, de la foscor elèctrica i vital i de la maduresa—es passen el testimoni amb naturalitat, com unes germanes ben avingudes, singulars i alhora dotades d'una mateixa mirada lúcida i tendra, capaç de fer d'una història aparentment senzilla el punt de partida d'un relat tan brillant com distintiu de l'autor.
  
  «Entrem en una novel·la de Sergi Pàmies, i ja ens va bé no aparèixer mai més enlloc. Tres novel·les analògiques són tres històries de terror i opressió divertidíssimes per l'obra i la gràcia d'un estil que recorda un glop d'orxata un migdia de calor extrema a l'Albufera, que comences a beure-te'l i no pares fins que el got queda buit».
  Ponç Puigdevall, Quadern El País
  
  «Recordo les tres novel·les amb molt de gust, sobre tot Sentimental. Tan de bo l'última frase del pròleg ("m'ha obert les ganes de tornar-hi") sigui premonitòria».
  Màrius Serra, La Vanguardia
  
  «El temps d'una nit o d'una novel·la, Sergi Pàmies ausculta el món amb el toc just».
  Michèle Gazier, Télérama

  Show book

• 

  La ratlla i el desig i altres...

  Pere Calders

  • 0
  • 0
  • 0

  Una selecció de contes de Pere Calders en un audiollibre narrat magistralment per l'actor Ivan Benet Un audiollibre molt especial que aplega la tria personal de contes de l'autor: L'imprevist a la casa número 10, El desert, La ratlla i el desig, La consciència, visitadora social, El principi de la saviesa, La revolta del terrat, Coses de la Providència, La clau de ferro, L'arbre domèstic, Fet d'armes, L'"Hedera hèlix", Quieta nit, La verge de les vies, Reportatge de l'esbós de la mort, Reportatge del monument a Sonilles, Demà, a les tres de la matinada, El sistema Robert Hein, El batalló perdut, Les parets i les barbes, L'espiral, La "Nemours 88", El dia del judici, Ruleta russa, El millor amic, Nosaltres dos, El testament de la "Hiena", Zero a Malthus i La rebel·lió de les coses. "L'home que ens va despertar la imaginació, aquest autor àcid i tendre alhora, és ja un gran clàssic disposat a sorprendre'ns un cop més." Carles Capdevila, Ara "Pere Calders tenia una voluntat desdramatitzadora que, en la seva literatura, ha portat fins a les seves últimes conseqüències. I, naturalment, aquesta voluntat es complementa amb l'exercici de l'ofici d'escriptor des d'un rigor derivat del respecte que mereix el lector. Pere Calders era dels que creuen que un escriptor ha de fer-se llegir i que, per tant, ha d'escriure obres divertides i amenes." Agustí Pons, Avui "Vaig començar a descobrir Pere Calders, a llegir-lo i a apassionar-m'hi fa quinze o setze anys. En un llibre de cobertes verdes que duia per títol Tots els contes [...]. Amb un altre escriptor que també admiro, Francesc Trabal, va ser encara pitjor. No el vaig descobrir de debò fins fa potser tretze anys. [...] Tant en un cas com en l'altre m'hauria agradat llegir-los quan encara era una persona tendra, en període de formació, i no als vint-i-tants anys, quan un, de fet, ja està bastant format, o com a mínim no és tan mal·leable. Vaig llegir Calders després d'haver-me atipat de llegir sud-americans i nord-americans, i quan pensava que aquí no hi havia res que s'hi assemblés, perquè els escriptors seguien la norma de l'època: un realisme estricte i gairebé obligatori. M'hauria agradat descobrir-los de més petit, sí." Quim Monzó, a De Rusiñol a Monzó: humor i literatura (1996)

  Show book