Weitere Bücher, die Sie mögen werden

• 

  La ruta blava - Viatge a les...

  Josep Maria de Sagarra

  • 0
  • 0
  • 0

  Després de dotze dies de navegació, la retina de Josep Maria de Sagarra per fi deixa enrere el Mediterrani i s'obre a tots els blaus de l'Atlàntic. És el 1937 i acaba de passar la nit de Cap d'Any a bord del Commissaire Ramel, on s'ha embarcat fugint de la guerra que comença a incendiar el continent europeu. Però el seu exili es converteix immediatament en lluna de mel.
  
  D'aquest viatge singular en va sortir La ruta blava, la crònica vibrant d'un català pel món. Hi ha la salabror picant del port de Marsella, la corba insular de les Antilles i la gran poesia mecànica del canal de Panamà. També el cor sobre el Pacífic, on vola l'albatros baudelerià i els tripulants s'aboquen a vils sainets després de tants dies a alta mar. Destinació final: Tahití.
  
  Llavors el que prometia ser el paradís autèntic, entre lagons fúlgids i cocoters, es converteix en una cosa encara més interessant: en un país real. És tot un món que desfila pel seu quadern, ple de comerciants xinesos, hotelers txecoslovacs, turistes americans fets de sucre, vells amb barba blanca i pareu, i les dues criatures de qui Sagarra es fa amic al món petit de Bora Bora…
  
  Fins que la retina s'acostuma a la llum de nous colors, i ja trobes a faltar els de casa: "Per això només accepto Punaauia com un parèntesi que no pot durar gaire, perquè, a mesura que he anat penetrant dintre el gust d'aquest país, m'he convençut que més m'estimo morir fusellat a Europa que coronat de flors i picat de mosquits dins la petxina de nacre de la Polinèsia." D'aquesta matèria estan fets els grans viatges.

  Zum Buch

• 

  Tres desitjos abans de morir -...

  Espartac Peran

  • 0
  • 0
  • 0

  «La mare ens havia demanat tres coses abans de morir. No en vam poder complir cap». Converses, viatges, molta vida i amor per curar aquelles ferides que la mort dels nostres estimats ens deixa a la pell. «A casa, la mort i el dol van seure amb tots a taula. Vaig créixer al costat d’uns pares marcats per la mort del seu primer fi ll. Era el meu germà gran. No el vaig poder conèixer, no vam coincidir en el temps, però és com si el conegués de tota la vida. La mort ens ha ocupat molts moments i pensaments. No esquivar-la ens ha fet aferrar amb força a la vida.». Espartac Peran i Masafrets (Mataró, 1972) És periodista i presentador de Televisió de Catalunya.Part de la infància i joventut la va viure al mercat de la plaça de Cuba de Mataró, entre xivarri, parades, bona gent, olors i viandes que alimentaven el pap i l’ànima. Al mercat, la família hi tenia la parada de peix on ell també va despatxar uns quants anys. D’aquell ambient de basar, tan viu i acolorit, n’ha heretat, com a poc, l’estima per la paraula i la passió per la comunicació. I entre boga i surell, els seus inicis des de ben jove en el món de la comunicació van ser en mitjans locals com ara Televisió de Mataró, Ràdio Argentona i Ràdio Arenys. A partir d’aquí va fer el salt a mitjans com Cadena 13, Catalunya Cultura, Catalunya Ràdio i Rac 1. I a l’horitzó, el desig de treballar a TV3.S’hi va estrenar a l’edició del TN vespre i el TN migdia. Més endavant va presentar el TN nit i les notícies al canal 3/24. També va presentar el Trànsit, el programa Els matins i el concurs Bocamoll.Durant vuit anys va estar al capdavant del magazín diari de tardes Divendres, cada setmana i en directe des d’una població diferent del país. Actualment forma part de la direcció del concurs Atrapa’m si pots, i el camí continua.

  Zum Buch

• 

  La societat de la neu

  Pablo Vierci

  • 0
  • 0
  • 0

  El relat definitiu de la tragèdia dels Andes, on el lideratge i la capacitat de superació van ser decisius. Si fos ficció, esdevindria inversemblant. Però va ser i és veritat, i tots els supervivents parlen per primera vegada des d'aquell accident d'avió que els va colpejar als Andes quan tenien uns vint anys, a quatre mil metres d'altitud, sense roba d'abric ni menjar. Ara, cadascun dels setze recorda en primera persona com van ser els setanta-dos dies a la serralada, com van superar aquella situació extrema, com van entendre la mort, què va significar l'accident i com va influir posteriorment en la seva vida.
  La història més increïble mai explicada, una narració que commou des de la primera línia: una vivència extrema que posa a prova les capacitats de lideratge i superació. Un mosaic enorme sobre el qual es projecten setze maneres de superar allò insuperable.

  Zum Buch

• 

  Desobediència civil

  Hannah Arendt

  • 0
  • 0
  • 0

  L'assaig Desobediència civil va ser publicat per primera vegada el 1970. Es tracta d'un escrit que fa referència a la situació dels Estats Units durant la dècada de 1960 i l'inici de 1970, que al mateix temps proposa una potent anàlisi del present i de la possibilitat de transformar-lo.
  En aquest text, Arendt parla de Sòcrates i Thoreau per traçar la diferència entre la desobediència civil i l'objecció de consciència. A partir d'aquí, es planteja una reflexió sobre el fet de dissentir i, alhora, sobre el consentiment, per acabar proposant una col·locació institucional dels grups de protesta. Arendt reivindica la possibilitat de cadascú de ser ciutadà en una dimensió de relació amb els altres, de determinar i eventualment modificar el món en el qual vivim. El lector té a les mans un valuós manifest a favor de la participació activa i de l'oposició a les prepotències dels governs i de les institucions.

  Zum Buch

• 

  Maria Antonieta

  Stefan Zweig

  • 0
  • 0
  • 0

  Stefan Zweig diu, a la introducció d'aquest llibre, que la història, aquest gran demiürg, no té cap necessitat d'un caràcter heroic com a protagonista principal per aixecar un drama estremidor. Essent Maria Antonieta una nena, li concedeix com a llar una cort imperial. Quan és adolescent, li atorga una corona. Durant anys la malcria i avicia. Eleva aquesta dona als cims més alts de la fortuna i després la deixa caure a poc a poc d'una manera refinadament cruel.
  
  Maria Antonieta va tenir una existència diàfana i insubstancial fins que la Revolució Francesa la va empènyer a l'ull de l'huracà de la història. I és en la presó més obscura, sepultada de calúmnies, que aquella dona mediocre assoleix finalment una dimensió tràgica i esdevé tan gran com el seu destí.
  
  Stefan Zweig relata de manera magistral la vida regalada de Maria Antonieta d'Àustria, reina de França, a la cort de Versalles, el seu captiveri i la seva mort a la guillotina. Només algú amb un formidable coneixement de l'ànima humana podia emprendre un viatge com aquest a un dels moments més apassionants de la història. Perquè Zweig, a «Maria Antonieta», fa un relat vibrant i documentat de la convulsa Revolució Francesa, sembrat de luxes, misèries, traïcions, estafes, evasions, intrigues, lleialtat, deslleialtat, execucions i sacrificis.
  
  «He llegit Maria Antonieta en dos dies amb l'ai al cor. Com s'enlaira i enlaira fins al final. Era matèria per a un mestre i vostè és un mestre en la matèria. Estic entusiasmat»
  Joseph Roth
  
  «Tinc una obsessió malatissa. No puc desenganxar-me de `Maria Antonieta'»
  Juliana Canet
  
  «Un prodigi. Quina meravella, de vegades, l'art, la literatura»
  Núria Cadenes
  
  «Meravella de llibre. Que bé que hi sigui en català!»
  Anna Guitart

  Zum Buch

• 

  Sensibilitat i intel·ligència en...

  Stefano Mancuso

  • 0
  • 0
  • 0

  Les plantes podrien viure perfectament sense nosaltres, en canvi nosaltres sense elles ens extingiríem en un breu període de temps. No sols això, al planeta Terra hi ha tan sols un 0,3 % de vida animal davant d'un 99,7 % de vida vegetal. I tanmateix, expressions com ara "vegetar" o "ser un vegetal" indiquen en gairebé totes les llengües unes condicions de vida reduïdes a la mínima expressió. Quan pensem en les plantes, ens sentim temptats a atribuir-los dues característiques: immobilitat i insensibilitat. Però recerques científiques que s'han dut a terme durant els darrers cinquanta anys han demostrat que les plantes són sensibles (és a dir que estan dotades no només dels cinc sentits que té l'espècie humana sinó de fins a quinze sentits més), es comuniquen i intercanvien informació (entre elles i amb els animals), dormen, memoritzen, tenen cura dels seus fills, adopten la seva pròpia personalitat, prenen decisions i fins i tot són capaces de manipular altres espècies. Com podem negar, doncs, que també són intel·ligents? La seva capacitat per resoldre els problemes que se'ls presenten ha estat provada pels estudis més recents. Aquest llibre s'endinsa en el fascinant món de les plantes des del rigor científic i alhora fent servir un llenguatge accessible a qualsevol lector. I posa al descobert tot el que els devem i, a més, tot el que encara ens poden ensenyar.

  Zum Buch