Other books that might interest you

• 

  Joan Miró sota el franquisme -...

  Josep Massot

  • 0
  • 0
  • 0

  Quan, acabada la Guerra Civil, el franquisme imposa el seu règim dictatorial a Espanya, Joan Miró es refugia a Mallorca, on viu la família de la seva dona, Pilar Juncosa. Des d'allà, i des del seu taller al passatge del Crèdit que encara conserva a Barcelona, Miró es concentra a continuar la seva obra i, el que és més sorprenent, a esdevenir una de les figures centrals de l'escena artística internacional de postguerra, des d'una Mallorca i una Barcelona miserables, derrotades i aïllades. En aquest llibre fascinant, fruit d'una recerca escrupolosa en arxius públics i privats d'aquí i d'arreu del món, Josep Massot desvela la lluita ferotge de Miró per a mantenir el seu art en la innovació permanent i esquivar les pressions del règim franquista, i també la seva ètica de combat per donar exemple i ajudar les generacions joves, criades en la dictadura. El llibre revela com van ser els amics antifeixistes nord-americans els qui el van salvar de l'aïllament durant la Segona Guerra Mundial, i com el MoMA, l'Escola de Nova York -Pollock, Motherwell, Rothko-, i artistes com Louise Bourgeois el van encimbellar com l'artista viu més influent del món. Quan esclata la guerra freda cultural entre els Estats Units i la Unió Soviètica, Miró manté les seves conviccions d'un art que no estigui sotmès a cap estratègia econòmica ni política i defensa la llibertat de l'artista per damunt de tot. Però a més d'una innovadora biografia de Miró, el llibre també detalla el paper de les noves avantguardes a la fi dels anys quaranta i la década dels cinquanta, revelant -entre altres aportacions- la sorprenent implicació de nazis refugiats a Espanya en la promoció de l'art abstracte.

  Show book

• 

  Avi et trauré d'aquí! - Una...

  Joan Pinyol

  • 0
  • 0
  • 0

  NOVA EDICIÓ ACTUALITZADA
  Avi, et trauré d'aquí! és el resultat d'una promesa, la que Joan Pinyol va fer a Joan Colom, l'avi que no va conèixer, el republicà exhumat d'una fossa comuna per la dictadura i traslladat al Valle de los Caídos sense el permís de la família. És el compromís adquirit davant la cripta on té les despulles, que reposen al costat del seu botxí. Algun dia descansaran al costat de la seva gent. 
  És el relat d'un cas dramàtic que posa en relleu les conseqüències nefastes de la guerra en la vida de les persones. Un crit d'alerta i denúncia a tots els que sempre miren cap a una altra banda quan s'ha de fer memòria.
  El llibre recull el periple vital de Joan Colom des de l'octubre de 1938, quan va ser mobilitzat per la República, fins poc després de la seva mort en un camp de presoners lleidatà, el març de 1939. També documenta l'odissea de la família des del 2008 lluitant per treure l'avi del mausoleu franquista. I acaba amb una mà estesa a l'esperança, en forma d'una carta escrita per Joan Pinyol als fills, per evitar que es perdi el record de Joan Colom.

  Show book

• 

  999 Les primeres dones...

  Heather Dune Macadam

  • 0
  • 0
  • 0

  El primer transport oficial de jueus a Auschwitz no estava format per combatents de la resistència ni presoners de guerra. No hi havia homes, de fet: eren noies enganyades, que van partir d'Eslovàquia creient que anaven a treballar per al seu govern durant uns pocs mesos. Era una «oportunitat de feina» que, literalment, no podien rebutjar. Les poques supervivents d'aquell grup amb la xifra maquiavèl·lica de 999 dones han ajudat a recuperar el relat ocult de la construcció de Birkenau: una història d'amistat, sororitat i resistència a la barbàrie.

  Show book

• 

  El dia que vaig marxar

  Albert Om

  • 0
  • 0
  • 0

  A prop de fer 50 anys, un dia l'autor decideix que vol «desaparèixer d'ell mateix», deixar-ho tot i marxar un temps a França, a aprendre francès, la llengua que quan era petit significava per als seus pares la del país de la llibertat i que ara havia estat arraconada per l'omnipresent anglès. I se'n va uns mesos a Aix-en-Provence, on es troba amb ell mateix i amb el plaer de viure amb calma. Compleix així un somni que molts tenim: el de fer un canvi de vida. «(...) volia asseure'm a la terrassa d'un bar, demanar un Pastís, treure la llibreta i transcriure lletres de cançons en francès de Serge Gainsbourg, de La Grande Sophie, de Benjamin Biolay o de Dominique A, i fer el que fem tots, subratllar aquelles frases que sembla que ens donin la raó en les decisions que acabem de prendre: marxar un temps a França quan tens els 50 anys a tocar, quan veus que els teus pares comencen el camí d'anar-se'n i tu, que no tens fills, decideixes anar-te'n abans, per lleugeresa, per por o potser per reunir una mica de coratge pels anys que vindran: «la vie n'est pas finie, la vie n'est pas passé». Ho cantava Dominique A i ho subratllava jo: la vida no s'havia acabat. Aquell temps, a França, ho volia fer tot cada dia i no sabia per on començar.»

  Show book

• 

  Ballar en la foscor

  Karl Ove Knausgård

  • 0
  • 0
  • 0

  Amb divuit anys i tot just acabada l'escola, en Karl Ove se'n va a fer de mestre a un poblet de pescadors al nord de Noruega, molt a prop del pol Nord. La feina no li interessa gens: la seva intenció és estalviar prou per viatjar pel sud d'Europa mentre busca el temps i l'espai per començar la seva carrera literària. D'entrada, tot va com una seda: escriu els primers contes, s'integra ràpidament amb la gent del poble, molt hospitalària, i li surten unes quantes pretendentes molt guapes.
  Però quan la foscor de les llargues nits polars comença a ennegrir el paisatge, la vida d'en Karl Ove també s'enfosqueix: els contes que escriu són repetitius, cada dia beu més i té buits de memòria inquietants, els intents incansables de perdre la virginitat acaben sempre de manera vergonyosa i humiliant i, amb molta angoixa, s'enamora d'una alumna de tretze anys. També s'hi barregen els seus anys d'institut i les arrels dels problemes que pateix ara, i hi batega l'ombra del pare, separat de la mare i cada dia més alcoholitzat.

  Show book

• 

  Víctor Català l'escriptora...

  Margarida Casacuberta

  • 0
  • 0
  • 0

  La personalitat de Víctor Català és l'obra d'art total que Caterina Albert construeix al llarg de la seva vida, amb els "silencis" que tan bé va saber interpretar Maria-Aurèlia Capmany inclosos, com un mosaic fet de múltiples peces que l'escriptora va controlar amb "l'energia i la seguretat" pròpies de l'artista professional que sap que la disposició final de les peces no depèn ja d'ella, sinó de la recepció de l'obra. Una "obra completa" que Caterina Albert va deixar plantejada com un work in progress que s'havia d'anar (re)configurant al ritme dels temps i d'acord amb la recepció que, en cada circumstància històrica, política i cultural, es pugui fer d'una obra oberta a la recepció de la crítica i del públic lector, aquell "llegidor" a qui Víctor Català s'adreça en cadascun dels seus llibres, l'existència del qual Caterina Albert tenia molt clar que calia imperiosament preservar.
  A construir la seva gran obra —Víctor Català— i a assegurar l'existència d'un públic per a la literatura catalana capaç de reconstruir i insuflar la vida a la figura del tapís, va dedicar Caterina Albert tota una existència d'escriptora conscient, rigorosa i professional. Avui dia, l'èxit de l'empresa és ja inqüestionable.

  Show book