Otros libros que te pueden interesar

• 

  El problema de ser massa bo

  Xavier Guix

  • 0
  • 0
  • 0

  Un manual de psicologia per als que confonen ser una persona bona amb deixar de ser un mateix, no generar cap conflicte, no desobeir o complir sempre amb les expectatives alienes.
  El món està ple de bona gent, només que algunes persones aprenen a ser tan bones i obedients, tan perfectes i ideals que pateixen horrors quan no ho aconsegueixen. Continuen sent nens i nenes bons encara que ja els pesin els anys. La seva major inquietud és sentir-se incapaces de deixar de ser bones, desobeir o generar conflictes. Els atabala no complir amb les expectatives alienes i arriben a angoixar-se per temor a ser rebutjades. Aquestes persones practiquen la «mala bondat», una cadena de comportaments basats en l'obediència i el portar-se bé per temor, en el fons, a la desaprovació dels altres.
  Xavier Guix ens proporciona en aquest llibre un impagable mapa de situació. Dissecciona la «mala bondat», el seu origen i les seves conseqüències. Així mateix, posa en valor la importància de curar les nostres ferides, i ens orienta al canvi amb pautes concretes per deixar-la enrere en la nostra vida diària.
  «Feia anys que no em sorprenia tant un llibre de psicologia». Francesc Miralles
  «Xavier mostra, amb la seva habitual claredat i perspicàcia, el viatge que emprenem des de la infància al qual denomina "mala bondat"». Sònia Fernández Vidal
  «Escrit amb magistral estil. Descobriràs les raons per les quals les persones bones poden perjudicar-se a si mateixes fent el bé». Antoni Bolinches
  «Il·lumina el camí cap a la veritable realització personal». Àlex Rovira

  Ver libro

• 

  L'última colònia

  Philippe Sands

  • 0
  • 0
  • 0

  Les tragèdies personals que amaga el passat colonial. Un llibre sobre la injustícia i la necessitat de reparació.  
  El 27 d’abril del 1973, Liseby Elysé, que aleshores tenia vint anys i estava embarassada de quatre mesos, va pujar a un vaixell que salpava de la petita illa de Peros Banhos, a l’arxipèlag de Chagos, a l’Oceà Índic. Amb ella viatjaven la resta dels habitants nadius, els quals eren reubicats a l’illa Maurici. L’explicació d’aquest èxode forçat la trobem a la Guerra Freda: els americans van decidir d’instal·lar-hi, durant els anys seixanta, una base militar, concretament a l’illa Diego Garcia, i no volien població autòctona a les illes properes. El lloc havia estat cedit pels britànics, perquè era una possessió colonial seva, i el 1965 la van esqueixar de Maurici i la van convertir en el Territori Britànic de l’Oceà Índic. 
  Quan Maurici es va independitzar, l’any 1968, ho va fer sense aquell arxipèlag, i després va litigar als tribunals per provar de recuperar-lo. El 2018 el cas va arribar al Tribunal Internacional de la Haia. Philippe Sands hi va estar involucrat com a advocat de la part demandant, i el testimoni estrella que va presentar va ser el de Liseby Elysé, que va explicar davant dels jutges la seva tragèdia personal. 
  Aquest és un llibre sobre les vergonyes del passat i sobre una població autòctona arrencada de la seva pàtria; una història sobre el colonialisme i les seves herències, però també sobre les petites històries que s’amaguen darrere de la Història en majúscula.

  Ver libro

• 

  Pensar l'assaig en el segle XXI

  Autores Varios

  • 0
  • 0
  • 0

  En més d'una ocasió, Joan Fuster va especular amb la idea de la caducitat de l'assaig. Si es donaven determinades circumstàncies, aquest gènere literari, emblema de la modernitat, podria deixar de tenir sentit en la societat del segle XXI. Tanmateix, ara que ens acostem al primer quart de la centúria, sembla que l'assaig manté un paper clau en el món cultural. Serà així en el futur? Davant de reptes com la crisi climàtica o la intel·ligència artificial, aquest «reducte humanístic d'opinió», pot continuar vigent? En aquest volum, sis especialistes agafen el guant de Joan Fuster i reflexionen sobre l'assaig actual, alhora que s'interroguen sobre el seu desenvolupament al llarg de les pròximes dècades. Des de la teoria literària fins al feminisme, des dels processos editorials i periodístics fins a la carrera acadèmica, el llibre conjuga diferents arguments i perspectives per a suggerir algunes respostes i, sobretot, per a suscitar noves preguntes.

  Ver libro

• 

  Ocell de bosc Mirar pensar-hi...

  Antoni Puigverd

  • 0
  • 0
  • 0

  Un àlbum de records, idees i pensaments, en què l'Antoni Puigverd expressa la seva visió del món, a través de textos de formats molt diferents.Les experiències al voltant del menjar, des dels primers records amb la família fins al present, són reviscudes en aquest llibre amb pausa i amb una ambició literària cada dia més difícil de trobar. 
  
  Com a La finestra discreta, també de Libros de Vanguardia, Ocell de bosc és una barreja de dietari i llibre de memòries que beu de la tradició de Pla, Leopardi o Goethe.Diversos gèneres s'hi barregen: del narratiu a l'aforístic, de l'assaig literari a l'elegia. També hi treuen el cap figures de l'escena política, amb qui l'autor ha compartit taules i sobretaules. Sense oblidar la crítica a "un temps que s'esforça a ser tràgic i frívol alhora, un temps en el qual, com ja deia Jacques, el criat de Diderot, tothom corre i vola, però encara ningú no sap on va".

  Ver libro

• 

  Magdalenes amb problemes

  Ana Bergua Vilalta

  • 1
  • 4
  • 0

  En Pau és un noi normal i corrent però està patint assetjament escolar ("bullying"), i no sap com afrontar-ho. Com et pots desfer d´uns nois que t´estan fent la vida impossible? Potser la clau es troba amagada en una recepta de magdalenes... Aquesta narració novel.lada proposa la confiança dels joves envers els adults del seu entorn (pares, professors) com a eina per superar els conflictes que els cusen preocupació. A més es promou l´atomestima com a base del respecte. Aquestes dues raons fan d´aquesta història una estupenda lectura per a nois i noies a partir de 8 anys, encara que no hagin estat mai víctimes d´assetjament escolar.

  Ver libro

• 

  Espais i imatges de la...

  VV VVAA

  • 0
  • 0
  • 0

  La Generalitat Valenciana, nascuda fa ara sis-cents anys, va tenir quasi des dels orígens la necessitat de comptar amb una "marca corporativa", uns elements simbòlics que la representaren, cridaren l'atenció i, d'alguna manera, ressaltaren la seua presència i la seua importància. És per això que va invertir diners i esforços per a alçar una seu monumental que posés cara a aquest nou poder que cercava fer-se lloc en la xarxa política del regne. A més, lluny de limitar-se al recinte del flamant palau, la Diputació del General va buscar també projectar la seua imatge en el territori, dissenyant emblemes propis, participant en els actes públics o finançant obres. Aquest procés és paral·lel al que altres palaus dels altres estats de la Corona d'Aragó, com els de Barcelona o Saragossa –analitzats també en aquest llibre–, van viure pels mateixos anys, quan les tres diputacions territorials estaven consolidant-se. Sobre tot això versa aquest tercer volum de la sèrie "La veu del Regne", que se centra en els espais i les imatges de la Generalitat i que, sens dubte, ens ajudarà a comprendre millor l'herència tangible que aquesta institució, al llarg de sis segles d'existència, ha deixat als valencians.

  Ver libro