El vol daurat del floró - Psiborn 2
Noèlia Arrotea
Aquest llibre està dedicat a na Raquel Vicente, gran ballarina i millor persona,que viu com balla i balla com viu.
La Psicòloga del Born
Estem davant del segon cas que ha d'afrontar la psicòloga argentina Noèlia Arrotea, especialitzada en teràpia Gestalt, mal recolzada pel seu recepcionista Sensat. En aquest volum, la trama s'inicia al Gran Teatre del Liceu, quan l'estrena de la temporada esdevé un cafarnaüm.
Trobarem un grup d'antics propietaris que el volen recuperar, una societat secreta impulsant la institució rival, obres d'art robades a Mèxic i prohoms barcelonins que, de ben segur, reconeixereu. Com sempre, la visita a la consulta d'una persona propera al cas, farà que la psicòloga s'hi vegi involucrada.
També, participarem en una Constel·lació Familiar memorable, cridada a esdevenir un referent dins de la professió, que ens donarà les claus per a la resolució dels crims.
-------------
Els protagonistes de la meva sèrie entronquen de manera intencionada, amb els arquetips de la comèdia de l'art. Podem identificar la Dra. Noèlia Arrotea amb la Colombina, els seus dots de malícia, una certa trapelleria i sentit pràctic, així com el seu recepcionista, en Sensat, fa sovint el contrapunt escènic de l'Arlequí, el criat embolicaire.
Tots portem una màscara i carreguem un personatge que dirigeix la nostra vida. L'ego és una màscara invisible, una protecció inconscient, un paper tan ben elaborat que nosaltres mateixos ens el creiem. Intentem mostrar allò que no som i ocultar el que no ens agrada, manipulant l'altre i mirant de satisfer les nostres necessitats.
La psicòloga del Born cavalca de nou. Aquesta doctora gestalt, sexualment hiperactiva, de xerrameca incontenible, de reaccions inesperades, envoltada de secundaris fascinants està cridada a ser la protagonista de la Barcelona literària, d'aquesta Barcelona de la crisi permanent de la primera meitat del segle XXI.
La ironia és el ritme que marca una acció constant, amb aquell punt de vodevil que ens acosta al ridícul de les obsessions banals dels nostres polítics, intel·lectuals i personatges convençuts de la seva alta influència en una ciutat i en un país incontrolable per naturalesa. En aquest context, no pot mancar l'ingredient màgic: una ironia amb accent de mala bava, un humor càustic, fusió catalano-argentina, entre fatalista i insurgent, entre autoindulgent i agnòstic.
Xavier Diez
Zum Buch
