Editorial: SAGA Egmont
En aquest cinquè volum de les obres complertes de mossèn Jacint Verdager, trobem recollits alguns dels seus textos de no-ficció, com el seu dietari de viatge en el qual va recórrer la Terra Santa, els seus discursos o els seus articles. A més, també conté les Rondalles, mites i històries que va recollir durant la seva travessia per Catalunya.
Valdivia, capital de la regió xilena de Los Ríos. Hi plou. I en Claudio Hertel, descendent dels colons alemanys que hi van arribar a partir del 1850, reflexiona sobre els canvis inherents al pas del temps mentre va a comprar els pigments que necessita per pintar quadres d'aiguamolls. I una mica més al sud, a Chiloé, l'arxipèlag batejat pels espanyols com Nueva Galicia, un món fet de llacs, marees, illes i estuaris (i on també sol ploure), hi arriba un escriptor estranger que conviu en els dos àmbits amb músics, atletes, grangers, periodistes, conductors d'autobús, taxistes o enginyers en un text de múltiples línies argumentals que s'entrellacen. Tot un catàleg de personatges singulars que es creuen i queden relligats en les seves històries: indígenes maputxes, xilots, xilens blancs, valdivians, irlandesos, russos i fins i tot un català. I també el pudú, el cérvol més petit del món, tímid i nerviós, un gran observador dels humans que, des d'una invisibilitat quasi absoluta, exerceix com a element simbòlic, poètic, salvatge i oníric d'un territori tel·lúric i d'un grandiós oceà Pacífic que s'hi fon. Una novel·la coral i polifònica sobre la condició humana, la identitat i els seus conflictes, però també un collage magnífic sobre la recerca de la bellesa i la simbiosi amb la Natura i el paisatge.Ver libro
Pinyols d'aubercoc és un llibre sobre els embats del temps. Sense estridències, amb un exuberant domini de la llengua dialectal i una prodigiosa sensibilitat, les proses d'aquest llibre esdevenen una crònica de l'educació sentimental de l'autor amb el rerefons de la transformació de Mallorca pel boom turístic. Aquesta petita joia va significar el portentós debut literari del periodista cultural Emili Manzano.Ver libro
En aquest llibre, Miquel Barceló ens parla per primera vegada "de la meva vida" a través dels seus carnets, la seva pintura, els seus dibuixos i una llarga sèrie de textos sobre la infantesa, els pares, Mallorca, la seva relació amb el mar, els animals, la creació: "Pintar, nedar, llegir. Això és el que sempre he fet". Aquí hi trobem els seus amics i els seus referents humans, literaris i artístics. La fascinació per Àfrica i per l'art prehistòric. Els diversos tallers i maneres de treballar a Mallorca, París i Mali. La seva relació amb la pintura, l'escultura, la ceràmica. La reflexió sobre els treballs monumentals a la catedral de Palma, a la seu de l'ONU a Ginebra, a la Biblioteca Nacional de França, a París.Ver libro
Quim Monzó i Sergi Pàmies són dos escriptors popularíssims. Dels seus llibres de narrativa se n'han fet desenes d'edicions. Han col·laborat amb molt d'èxit a la ràdio i a la televisió i han ofert un contrapunt crític i humorístic a temes d'actualitat: del futbol a la cuina creativa i del porno a les manifestacions de l'Onze de Setembre. Fruit de l'amistat que es va iniciar als anys vuitanta, han compartit copes i restaurants, llibres i pel·lícules, obsessions i compulsions. En una llarga entrevista de més de dotze hores, parlen amb Julià Guillamon de la família i la infantesa, dels progres, de la Barcelona moderna, dels programes de ràdio on han col·laborat, de l'articulisme, de la llengua dels seus llibres i de la seva visió de la literatura. Sergi Pàmies: "Jo tinc la sensació que una de les característiques d'ell és aquesta: la compulsió per damunt de la mitjana. Jo vaig a rebuf. Jo soc com allò del Marc Màrquez. Si ell sopa dues vegades doncs es sopa dues vegades". Quim Monzó: "Com deia Groucho Marx ¿per què m'hauria de preocupar jo per la posteritat si la posteritat no ha fet mai res per mi?".Ver libro
«La mare ens havia demanat tres coses abans de morir. No en vam poder complir cap». Converses, viatges, molta vida i amor per curar aquelles ferides que la mort dels nostres estimats ens deixa a la pell. «A casa, la mort i el dol van seure amb tots a taula. Vaig créixer al costat d’uns pares marcats per la mort del seu primer fi ll. Era el meu germà gran. No el vaig poder conèixer, no vam coincidir en el temps, però és com si el conegués de tota la vida. La mort ens ha ocupat molts moments i pensaments. No esquivar-la ens ha fet aferrar amb força a la vida.». Espartac Peran i Masafrets (Mataró, 1972) És periodista i presentador de Televisió de Catalunya.Part de la infància i joventut la va viure al mercat de la plaça de Cuba de Mataró, entre xivarri, parades, bona gent, olors i viandes que alimentaven el pap i l’ànima. Al mercat, la família hi tenia la parada de peix on ell també va despatxar uns quants anys. D’aquell ambient de basar, tan viu i acolorit, n’ha heretat, com a poc, l’estima per la paraula i la passió per la comunicació. I entre boga i surell, els seus inicis des de ben jove en el món de la comunicació van ser en mitjans locals com ara Televisió de Mataró, Ràdio Argentona i Ràdio Arenys. A partir d’aquí va fer el salt a mitjans com Cadena 13, Catalunya Cultura, Catalunya Ràdio i Rac 1. I a l’horitzó, el desig de treballar a TV3.S’hi va estrenar a l’edició del TN vespre i el TN migdia. Més endavant va presentar el TN nit i les notícies al canal 3/24. També va presentar el Trànsit, el programa Els matins i el concurs Bocamoll.Durant vuit anys va estar al capdavant del magazín diari de tardes Divendres, cada setmana i en directe des d’una població diferent del país. Actualment forma part de la direcció del concurs Atrapa’m si pots, i el camí continua.Ver libro
Durant 65 dies, reclosa a casa per la pandèmia, l'escriptora surt cada matí al pati a fotografiar el cel. La imatge del blau, juntament amb la música de Beethoven i l'escriptura d'un diari l'ajuden a no perdre's. Entre les diferents composicions de Beethoven, la simfonia que es va acabar titulant "Eroica". Heroica, com la vida. Quan arriba la filla adolescent, pregunta per la mort de l'àvia: "ho vol saber tot, tot allò que mai no ha demanat, i jo explico i recordo sabent que la memòria escriptura la vida". És així com allò que va néixer com un diari de confinament esdevé un fil de memòria que trena generacions: "La mare no va morir de malaltia, ni d'accident. Va morir de tristesa; una tristesa profunda, acumulada i ampla que no va encertar a revocar. La mare es va arrencar el cordó de la vida quan acabava de fer cinquanta anys." Al final, cal tornar al món: "Hi estàvem bé, a la closca domèstica, a la casa tancada i a les seves notes lentes. Després de remuntar cingleres i variacions d'una melodia obsessiva extremament llarga, sortim al món, esllanguits, havent creuat l''Eroica'".Ver libro
