Outros livros que poderiam interessá-lo

• 

  Cartes 1946-1983 - A la recerca...

  Joan Sales, Joan Coromines

  • 0
  • 0
  • 0

  Ara que les xarxes bullen amb discussions sobre l'estat del català, recuperem l'epistolari entre dos Joans il·lustres i no gaire amants de la diplomàcia: el filòleg Coromines i l'escriptor Sales.
  Durant gairebé quaranta anys, Joan Coromines i Joan Sales van mantenir una correspondència en què s'ocupaven de tota mena de qüestions sociolingüístiques. ¿Pot el català aspirar a ser una llengua plenament usual com les altres o s'ha de conformar amb ser una llengua literària? I entre carta i carta, una estona s'esbatussen per si ha de ser "per" o "per a" i l'altra es fan companyia en l'exili.
  Un volum perquè els que debaten sobre l'estat del català —i de la nació— hi suquin pa.

  Ver livro

• 

  La marca de Caín - Psiborn 7

  Noelia Arrotea

  • 0
  • 0
  • 0

  El Hàmster és un producte del seu temps i el seu espai, té una trajectòria incestuosa entre política i periodisme. En aquesta darrera vessant, ha treballat com a cap de redacció a Barcelona al setmanari El Temps, cap de política i de cultura als diaris Avui i Ara, ha col·laborat en diverses emissores de ràdio com ara RAC1, Catalunya Ràdio i La Xarxa, redactor de política a 8TV i ha escrit alguns assajos intranscendents sobre el 9-N i la història de l'ANC. Ja a mig camí de la política, comparable a un incest entre cosins més o menys llunyans, ha sigut assessor de comunicació per a Òmnium Cultural. Saltà un grau, sexe entre germans, quan va ser cap de comunicació del departament de Vice-presidència amb Josep Lluís Carod-Rovira, durant 3 anys. Tanmateix, no va fer els pas definitiu d'allitar-se amb el seu pare, fins que acceptà el càrrec de director de comunicació del President Carles Puigdemont, a dia d'avui ja s'hi posa bé amb tot el partit.
  «Com que, finalment, els governs són els partits polítics i els mitjans són els periodistes, la col·laboració esdevé una conxorxa entre partits i periodistes en la qual els partits contracten periodistes i els paguen amb diners públics i els periodistes exerceixen com a periodistes de partit». Ramon Cotarelo  
  «El dia que tu surtis, Xavier, caiem tots». Joan Tardà, a Xavier Vendrell
  La Torre Barcelona a Bogotà és la nau capitana del Barcelona Export Group (BEG), la consultora internacional que li dona cobertura com a president de la Cambra de Comerç Catalunya Colòmbia i instrumenta els tràfics d'influència d'aquest home sense estudis. Creatiu i poca-solta, parla igual de malament el català que el castellà, ell diu amb la boca petita que té estudis inacabats de Polítiques per la UNED i d'Enginyeria Industrial Electrònica a UPC. Després, es va fer regalar un postgrau de direcció d'empreses per la Universitat Oberta de Catalunya; postgrau de què, si de grau no en tenia cap.

  Ver livro

• 

  A passes cegues per la terra

  Leib Ròkhman

  • 0
  • 0
  • 0

  Bolaño no coneixia Ròkhman, però A passes cegues per la terra és sens dubte un precursor de 2666. I llegir Ròkhman canvia brutalment la idea que et fas del teu univers cultural: de què han dit els llibres des d'Occident, i de quina serralada hi formen les obres més originals, les imprescindibles. Entre Proust i Lispector apareix de sobte un cim immens. ¿Com és que ningú no l'havia vist? ¿Com pot ocultar-se una obra d'aquestes proporcions? N'hi ha prou que la llengua en què va ser escrita hagi desaparegut del continent on la parlaven milions de persones, des de Berlín fins a Vílnius i Odessa.
  ¿I de què es pot parlar en una llengua morta? De com cau la frontera que ens imaginem real entre els que pertanyen a l'aire i els que pertanyen a la pols. De la revolta dels morts. I dels éssers vius que divaguen per la terra perquè arreu se'ls ha fet saber que no els volien per veïns.
  Aquesta novel·la és l'invent formal més lliure com a resposta a l'obligació més feixuga: dir com es veu el món amb els ulls d'un a qui es nega el valor sagrat de la vida, condemnat pels altres a ser el receptacle de la llavor de l'odi. Cap barrera, cap tabú no pot contenir aquesta expressió. Per a nosaltres, que no parlem l'ídix dels jueus assassinats per la nostra tenaç voluntat d'erradicar-los, és un viatge que no s'assembla a cap altre. Resseguint el fil de sang que travessa el nostre món fins avui.
  Aquesta és la primera obra que es tradueix directament de l'ídix al català, gràcies a Joan Ferrarons, traductor de Kafka.

  Ver livro

• 

  Keile la Pèl-roja

  Isaac Bashevis Singer

  • 0
  • 0
  • 0

  Corre l'any 1911 quan la Keile, una prostituta jueva, coneix l'amor de la seva vida, en Iarme, un expresidiari. La jove parella somia fugir de la misèria del gueto de Varsòvia, on viuen sota l'amenaça constant dels pogroms, així que quan en Max, un antic conegut, els ofereix de participar en els seus negocis lucratius a Amèrica del Sud, no ho dubten ni un moment. Però en Max també se sent atret per en Iarme, i sorgeix un funest triangle amorós que turmentarà la Keile tant als carrers foscos del gueto com a les avingudes d'una gran ciutat nord-americana. En aquesta novel·la brillant, inèdita en català, Singer retrata, amb la mestria de Dickens o Dostoievski, els baixos fons de la comunitat jueva, poblant-los del ric elenc de personatges singulars amb els quals crea un fresc vívid de tota una societat i una època.
  
  «Un autor que va saber traslladar el batec exacte i complex de l'ésser humà i deixar testimoni d'un món exterminat per l'odi sense recórrer a la malenconia de saldo».
  J. C. Iglesias, El Periódico
  
  «No hi ha llibre de Singer que no mostri la qualitat d'un contador d'històries, d'un mestre de la creació de personatges i de la suggerent complexitat que resideix en el cor humà».
  José María Guelbenzu, Babelia

  Ver livro

• 

  Els meus amics

  Emmanuel Bove

  • 0
  • 0
  • 0

  A en Victor Bâton, la solitud i les ànsies d'estimar i ser estimat el devoren. Veterà de la Gran Guerra, malviu en una pensió dels suburbis de París i detesta la idea de guanyar-se la vida treballant. És un nàufrag solitari que s'aferra desesperadament a qualsevol tauló que troba en un oceà d'incomprensió. Sensible, de vegades obtús, sovint orgullós, propens a l'autocompassió i addicte al fracàs, Bâton és l'arquetip de l'antiheroi que desafia amb la seva fràgil presència l'hostilitat que representa, ara i sempre, la ciutat moderna.
  
  Emanuel Bove va escriure Els meus amics amb només vint-i-cinc anys. El seu estil despullat i de precisió quirúrgica —cinematogràfic, gairebé antiliterari— va fascinar el públic francès de fa un segle. Després va venir un llarg període de letargia i oblit editorial, però la posteritat és pacient, i l'obstinació dels admiradors de Bove —Beckett, Michon, Handke, Vila-Matas, Pàmies i el mateix prologuista de la nostra edició, Jordi Cornudella— fa temps que ha convertit Bove en un clàssic, i Els meus amics, en una obra mestra.
  
  
  «Ningú com ell té el do del detall colpidor», Samuel Beckett
  
  «L'experiència de llegir Bove és única», Pierre Michon
  
  «Bove va experimentar un tipus de solitud nova, diguem-ne contemporània, desconeguda fins aleshores», Enrique Vila-Matas
  
  «Bove hauria de convertir-se en el patró dels escriptors (purs), més que Kafka, i de la mateixa manera que Txékhov i Francis Scott Fitzgerald», Peter Handke

  Ver livro

• 

  El conte de l'alfabet

  Xènia Dyakonova

  • 0
  • 0
  • 0

  Després d'anys d'escriure poesia, l'autora rep l'encàrrec d'escriure, en prosa, un text autobiogràfic. Però què podia explicar, ella, de la seva vida, mancada de fets espectaculars i experiències dramàtiques? I des de quina perspectiva podia parlar-ne als 35 anys? Una lectura casual va donar-li la idea d'estructurar el llibre a partir del seu alfabet matern, el ciríl·lic, que té trenta-tres lletres. Cada lletra del ciríl·lic, doncs, representaria una paraula —una paraula russa, escrita en original i en transcripció—, i cada paraula seria un punt de partida per parlar d'un fenomen, un element o una personalitat de la cultura russa. La tria de paraules, deliberadament arbitrària, obeiria només als desitjos de la memòria i la imaginació. Les anècdotes personals hi serien, però només per donar més vida i color a les entrades del diccionari. A poc a poc es va adonar que, si bé no li interessava gaire parlar d'ella, sí que volia fer un homenatge als seus avantpassats i mirar d'entreteixir, d'una manera fragmentària, les seves petites històries particulars amb la història gran del segle XX rus.

  Ver livro