Otros libros que te pueden interesar

• 

  Pasqual Maragall i l'Europa pròxima

  Paola Lo Cascio, Òscar Monderde...

  • 0
  • 0
  • 0

  Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), alcalde de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya, ha estat una figura rellevant de la política catalana i espanyola dels darrers quaranta anys. Seguint amb la voluntat d'analitzar-lo i donar-lo a conèixer, la Fundació Catalunya Europa ha impulsat la realització d'una nova recerca que s'afegeix a les dues ja publicades en torn a la seva figura i la seva acció política: Pasqual Maragall. Pensament i acció i Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi. Aquest cop per aprofundir en el seu compromís amb el projecte d'integració política europea i la seva incansable activitat internacional, moguda pel convenciment de la importància d'Europa com a arena política fonamental, necessària i de futur.
  En aquest volum es tracta l'experiència de l'alcalde dels Jocs Olímpics i la projecció internacional de Barcelona, de l'home i dirigent polític colpit i compromès amb la pau durant el conflicte dels Balcans, de l'impulsor de la diplomàcia de ciutats i de la cooperació descentralitzada a la Mediterrània, del president del Comitè de les Regions, del professore de la Università Roma Tre que estudia, pensa, debat i reflexiona sobre Europa amb acadèmics i dirigents polítics.

  Ver libro

• 

  Sensibilitat i intel·ligència en...

  Stefano Mancuso

  • 0
  • 0
  • 0

  Les plantes podrien viure perfectament sense nosaltres, en canvi nosaltres sense elles ens extingiríem en un breu període de temps. No sols això, al planeta Terra hi ha tan sols un 0,3 % de vida animal davant d'un 99,7 % de vida vegetal. I tanmateix, expressions com ara "vegetar" o "ser un vegetal" indiquen en gairebé totes les llengües unes condicions de vida reduïdes a la mínima expressió. Quan pensem en les plantes, ens sentim temptats a atribuir-los dues característiques: immobilitat i insensibilitat. Però recerques científiques que s'han dut a terme durant els darrers cinquanta anys han demostrat que les plantes són sensibles (és a dir que estan dotades no només dels cinc sentits que té l'espècie humana sinó de fins a quinze sentits més), es comuniquen i intercanvien informació (entre elles i amb els animals), dormen, memoritzen, tenen cura dels seus fills, adopten la seva pròpia personalitat, prenen decisions i fins i tot són capaces de manipular altres espècies. Com podem negar, doncs, que també són intel·ligents? La seva capacitat per resoldre els problemes que se'ls presenten ha estat provada pels estudis més recents. Aquest llibre s'endinsa en el fascinant món de les plantes des del rigor científic i alhora fent servir un llenguatge accessible a qualsevol lector. I posa al descobert tot el que els devem i, a més, tot el que encara ens poden ensenyar.

  Ver libro

• 

  El somni de la subversió -...

  Vicenç Altaió

  • 0
  • 0
  • 0

  El somni de la subversió narra amb prosa clara, aguda i plena de facècies incisives, la transició política i l'esclat cultural i artístic de la Barcelona dels anys setanta i vuitanta del segle XX. Són les memòries d'una generació i d'un país que interpel·len el present amb unes reflexions crepusculars, estoiques, plenes de benvolença, saviesa i combat per part d'un dels seus protagonistes més actius. El que aparentment és un relat biogràfic es converteix en una obra literària i política que s'inicia amb el pas d'una societat rural i industrial, durant la dictadura del nacionalcatolicisme, a la pretesa societat moderna i del coneixement. Tot seguit, en plena revolta política, el poeta participa de la revolta poètica dels setanta i s'enllaça amb els poetes que el precedeixen: J. V. Foix, Brossa, Vinyoli i Palau i Fabre, entre altres. Afillant-se a l'esperit d'avantguarda i al catalanisme polític i cultural, Vicenç Altaió viu i descriu els primers experiments postmoderns i la vinculació a artistes naixents: Perejaume, Uclés, Barceló, Amat, entre molts més. Als primers anys vuitanta, el traficant d'idees eixampla un projecte estètic cultural europeu des d'espais experimentals i des de les primeres plataformes institucionals democràtiques, tothora que proposa una poètica de les arts radical i progressista. El xoc amb una cultura política conservadora es començà a manifestar amb el model monolingüe i historicista, per una banda, i el pretès cosmopolitisme substitutori, per l'altra. El 1985 s'acaba un cicle iniciat el 1971 i que tindrà continuïtat amb un proper llibre de memòries esperat.

  Ver libro

• 

  L'escola de l'ànima - De la...

  Josep Maria Esquirol

  • 0
  • 0
  • 0

  «L'escola de l'ànima» és una invitació fascinant per descobrir, partint dels fonaments de l'educació, l'horitzó d'una vida madura, fecunda i espiritual. Pas a pas, les realitats que anomenen paraules com «lloc», «ensenyament», «companyia», «atenció», «món», «cura», «contemplació», «creació»… van il·luminant el camí amb llum pròpia i ens descobreixen nous sentits: cada ésser humà se'ns revela com a origen, i la trobada, com «una ànima que toca una altra ànima». Una vegada més, Josep Maria Esquirol, a la seva recerca de l'essència de les coses, ens planteja una proposta lluminosa i esperançadora en temps de desorientació, una conspiració singularíssima, «l'orde filosòfic de l'amor».
  
  «A L'escola de l'ànima, Esquirol es fica a la pell de l'educador en un assaig filosòfic que també és poètic. Cada cop pensa més plàsticament: amb la paraula viva, com si conversés amb el lector. T'embolcalla amb idees que són com carícies. Moltes de les seves sentències poden ser llegides com versos aforístics, belles incitacions a la reflexió».
  Ignasi Aragay, Ara
  
  Cada nou llibre de Josep Maria Esquirol constitueix una aportació singular, valuosa, que referma la seva filosofia de la proximitat. L'escola de l'ànima és un assaig molt ben escrit, que, malgrat que no es proposa de dir coses noves, en sosté de fonamentals. I això mateix ja resulta ben nou, i fins revolucionari».
  Jordi Llavina, La Vanguardia
  
  «Llegir Esquirol, la manera com es meravella per coses que moltes vegades ens passen desapercebudes, és reconciliar-se una mica amb el món».
  Anna Guitart, Ara
  
  «Esquirol ens presenta una proposta esperançadora en temps desorientats».
  Lluís Foix, La Vanguardia
  
  «Josep Maria Esquirol desmenteix que les institucions educatives hagin d'estar al servei de la societat».
  Sergi Dòria, ABC
  
  «Un llibre singular i extraordinari. Molt recomanable».
  Biel Mesquida, Diario de Mallorca

  Ver libro

• 

  Tradició i creació - i altres...

  Toni Sala

  • 0
  • 0
  • 0

  «Vaig tenir sort, vaig anar a néixer a davant de mar, en una ciutat que encara no havia estat engolida pel monstre turístic. Vaig estudiar a un institut de la muntanya de Sant Elm, a l'entrada del massís de l'Ardenya. Hi pujàvem a peu per vora mar. Fa quaranta anys, encara hi havia una consideració per l'ensenyament i per tant pels alumnes, i a les hores d'esbarjo ens deixaven sortir tranquil·lament del centre. Abans o després d'una classe de literatura o de matemàtiques, doncs, podies estar passejant-te (i parlant amb els companys) a davant mateix de mar. La meva formació tant deu als quatre llibres que em van fer llegir llavors com a aquell contacte directe amb el paisatge.
  
  Aquest volum recull assajos que he anat escrivint els últims deu anys. La majoria són encàrrecs que m'han fet i que agraeixo de tot cor. Conformen una lectura personal de grans escrits de la nostra tradició literària, que és com dir de la nostra riba al mar de la literatura universal».

  Ver libro

• 

  La ruta blava - Viatge a les...

  Josep Maria de Sagarra

  • 0
  • 0
  • 0

  Després de dotze dies de navegació, la retina de Josep Maria de Sagarra per fi deixa enrere el Mediterrani i s'obre a tots els blaus de l'Atlàntic. És el 1937 i acaba de passar la nit de Cap d'Any a bord del Commissaire Ramel, on s'ha embarcat fugint de la guerra que comença a incendiar el continent europeu. Però el seu exili es converteix immediatament en lluna de mel.
  
  D'aquest viatge singular en va sortir La ruta blava, la crònica vibrant d'un català pel món. Hi ha la salabror picant del port de Marsella, la corba insular de les Antilles i la gran poesia mecànica del canal de Panamà. També el cor sobre el Pacífic, on vola l'albatros baudelerià i els tripulants s'aboquen a vils sainets després de tants dies a alta mar. Destinació final: Tahití.
  
  Llavors el que prometia ser el paradís autèntic, entre lagons fúlgids i cocoters, es converteix en una cosa encara més interessant: en un país real. És tot un món que desfila pel seu quadern, ple de comerciants xinesos, hotelers txecoslovacs, turistes americans fets de sucre, vells amb barba blanca i pareu, i les dues criatures de qui Sagarra es fa amic al món petit de Bora Bora…
  
  Fins que la retina s'acostuma a la llum de nous colors, i ja trobes a faltar els de casa: "Per això només accepto Punaauia com un parèntesi que no pot durar gaire, perquè, a mesura que he anat penetrant dintre el gust d'aquest país, m'he convençut que més m'estimo morir fusellat a Europa que coronat de flors i picat de mosquits dins la petxina de nacre de la Polinèsia." D'aquesta matèria estan fets els grans viatges.

  Ver libro