El dret a la llengua - Per una nova Declaració Universal dels Drets Lingüístics amb perspectiva de futur

Vicenta Tasa Fuster

Summary

On hi ha persones hi ha parla, perquè la comunicació és un imperatiu per crear comunitat. Totes les llengües són productes naturals i són totes iguals. Sabem que qualsevol homogeneïtat s'imposa sempre per la força, i no podem tolerar la desaparició de cap llengua. La pèrdua de diversitat lingüística que pateix l'espècie humana és contra natura, i reclama la mateixa urgència d'acció que tots els altres ecocidis. 
El 1996, amb l'objectiu de combatre la injustícia que suposa el declivi i la mort de llengües, naixia la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, per establir que totes les comunitats humanes han de poder viure amb plenitud en la seva llengua. Com que aquesta necessitat segueix sent vulnerada arreu, El dret a la llengua commemora i sobretot reivindica les lluites i exigències de la Declaració adaptant-la a l'estat actual del món, que ara com ara té una idiosincràsia frenètica i demofòbica que accentua i multiplica el perill en què es troba la diversitat lingüística. 
És, doncs, una declaració d'intencions rotunda, un crit per recordar que la diversitat humana i la lingüística són cares de la mateixa moneda, i que tot lingüicidi és un genocidi que cal no només condemnar, sinó sobretot evitar.

Available since: 03/10/2025.

Print length: 228 pages.

Other books that might interest you

Els parlars valencians (4a ed...

Carles Segura-Llopes, Vicent...

A partir dels estudis consolidats i, sobretot, d'un meritori treball de camp amb enquestes dialectològiques a informants de més de 250 localitats de la geografia valenciana, "Els parlars valencians" descriu, amb rigor i profusió, la riquesa lingüística que presenta el català al País Valencià. L'obra s'organitza en quatre parts: la primera mostra una visió general de les característiques dels parlars descrits, mentre que en el segon apartat es classifica i descriu cadascuna de les varietats estudiades. La tercera està ordenada segons l'estructura tradicional de les monografies dialectals, que inclou la fonètica, la morfosintaxi i el lèxic. Tanca el llibre l'Atles lingüístic dels parlars valencians, amb 56 mapes a tot color on queden representades geogràficament les variacions lingüístiques. Els treballs que han donat lloc a aquest llibre han estat mereixedors del Premi IEC de Lexicografia i Onomàstica Joan Coromines 2017.

Show book

La fascinació dels noms de lloc

Albert Jané

Albert Jané ha trescat per bona part de les muntanyes del país (amb alguna incursió als Alps), del Pirineu al Montsant, passant per les serres de la Franja de Ponent. A l'Aneto, posem per cas, hi va pujar tres cops als anys cinquanta, en una època en què, envoltat d'extenses glaceres, pujar-hi tenia quelcom d'èpic. Però no voldríem donar la idea errònia d'un Jané atlètic i prou. El seu objectiu no ha estat mai córrer a fer rècords i sumar cims. Ell és, sobretot, dels qui caminen per conèixer millor el nostre país: la seva orografia i hidrografia, la seva fauna i flora, la bellesa d'una mar de boira, el sospir d'una deu, el silenci dels prats, etc., però sobretot les cases de pagès i la gent que hi malviu, els costums dels pastors... I, d'una manera especial, Jané sent una veritable pruïja per a conèixer i assaborir els noms de cadascun dels elements del nostre paisatge.

A més a més, àvid lector com és de diccionaris, no és estrany que Jané quedi embadalit davant un mapa, i encara més si contempla una panoràmica des d'un punt alterós. I és que un mapa és com un diccionari visual d'un territori.

Coincidint amb la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Jané, Núvol publica aquesta conferència inèdita, pronunciada el 10 d'octubre de 2006 al Centre Excursionista de Sabadell, una lliçó amena de llengua, un document de divulgació per al gran públic sobre toponímia, que fa de bon llegir. Jaume Macià i Guilà i Cesc Prat i Fernández.

Show book

Avui que ens són familiars la...

Mercè Rodoreda

«L'home és dolent. Hi ha qui ho assegura fermament convençut. Jo crec que només ho és aquell que no té talent».

L'obra periodística de Mercè Rodoreda (1908-1983) ha estat escassament atesa, i si no la coneixem ens perdem una faceta de l'autora tan sorprenent com il·luminadora. Ens n'admirarà la basta i polifacètica cultura d'una jove de vint-i-cinc anys capaç d'entrevistar, sense que li tremoli la veu, des d'autors consagrats que menyspreen les dones escriptores fins a la dona i la filla del president Macià. Una Rodoreda esmolada escrivint crítica literària, teatral i cinematogràfica, satiritzant la flor i la nata de l'època i carregant contra els enemics de la llengua, prenent posició sense tebior. Una Rodoreda excepcionalment prolífica que també signava amb pseudònims, cal remarcar-ho: aquesta edició de Mercè Ibarz, endreçada per gèneres periodístics, n'hi atribueix alguns, els contextualitza i els consigna cas per cas.

«A la guerra que vindrà no li caldrà fer rajar sang: amb uns avions i fum en tindrà prou per a destruir les ciutats més grans: serà una lluita de cervells i no de cossos; triomfarà el més intel·ligent, i el més astut, o bé moriran tots plegats; serà potser l'única manera de trobar la pau: que en la guerra mori tothom».

«Ens cal tenir teatre català. Almenys un. Ens cal com el pa que mengem. ¿Que el pagarà el pobre contribuent que tan rebé defensa la «Cámara de la Propiedad»? Potser sí. Però quan els catalans paguem tantes coses que no hauríem de pagar, bé ens podem permetre el luxe de pagar-nos el goig de tenir vot i veu; potser llavors farem més cas del que tenim i donarem més importància al que serà nostre».

Show book

El malson de Chandos - La crisi...

David Vidal Castell

Hugo von Hofmannsthal, a la Viena del 1902, imaginava un desesperat Philip Lord Chandos que escrivia al seu amic el filòsof Francis Bacon: "Les paraules ja no signifiquen res per a mi, se'm tornen com cendra i se'm desfan quan les vull fer servir, se'm podreixen com bolets passats a la boca". S'estava obrint en aquell temps un abisme, ja anunciat anys abans per Rimbaud i Mallarmé, per Nietzsche i per Graus, que distanciaria per sempre l'experiència de les paraules. Aquest llibre, guardonat amb el XV Premi a la Investigació en Comunicació de Masses del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), proposa una descripció i una análisi d'aquesta crisi lingüística postmoderna i n'aplica el diagnòstic i els possibles remeis a dues crisis més, de carácter més disciplinari i reduït: la crisi del periodisme i la crisi de la teoria del periodisme.

Show book

Filosofia de la cura

Boris Groys

La nostra civilització té com a propòsit essencial protegir les vides humanes. La societat ens fa responsables de cuidar-nos a nosaltres mateixos i de tenir cura dels altres, directament i a través de les institucions, a fi de preservar la salut individual i col·lectiva, però també la cultura, la memòria històrica, els espais públics, la manera de viure... La idea de la cura té una llarga tradició filosòfica, i Boris Groys la ressegueix –de Plató a Foucault, passant per Hegel, Nietzsche i Bataille, entre molts altres– per plantejar una qüestió central: ¿qui és el subjecte de la cura? ¿M'he de cuidar jo o bé confiar-ho a altres, al sistema, a les institucions? Tenir cura d'un mateix és un principi revolucionari que confronta l'individu amb els mecanismes dominants de control.

Show book

Les altres Generalitats -...

Autores Varios

La Generalitat Valenciana de l'època foral no va ser un 'unicum' en la història europea. Institucions més o menys semblants van funcionar entre el segles XIV i XVIII en altres indrets del continent, especialment al si d'aquelles monarquies que, en comptes de seguir la via de l'absolutisme, es van veure obligades a mantenir els organismes representatius que feien contrapès al seu poder –corts, parlaments o estats generals. Hi hagué assemblees representatives ﬁns i tot a països on triomfà la centralització extrema al voltant del monarca, com França o Castella, però el seu pes va anar minvant al llarg del temps, mentre que a la Corona d'Aragó, tant als seus estats ibèrics com als italians; als territoris vassalls dels ducs de Borgonya, inclosos els Països Baixos; a regions de França que havien format part durant molt de temps de l'Imperi Germànic, com la Provença; a la mateixa Anglaterra; a certes regions d'Itàlia; a Navarra, o a la Confederació Helvètica, la tradició "pactista" –que no hem de confondre amb "democràtica", però que permetia major implicació de la societat, o almenys dels grups privilegiats, en la gran política– va durar molt més. En moltes d'aquestes regions, aquells grups van aconseguir fer un pas més en el control dels impostos que ells mateixos havien votat: van generar diputacions permanents que en gestionaven la recaptació i ﬁns i tot les despeses a què s'havien de destinar. Algunes d'aquestes "diputacions" acabaren també per adquirir noves competències i una certa càrrega simbòlica que les convertirien, d'alguna manera, en la "veu" dels seus estats.

Show book