Otros libros que te pueden interesar

• 

  Lítica

  Lucia Pietrelli

  • 0
  • 0
  • 0

  Tot passa —i no passa— en un poble que podria ser qualsevol poble, en un temps que podria ser qualsevol temps. La narradora d'aquesta història s'emmiralla en la seva germana gran, a qui contempla com si fos un paisatge. Creix a la seva ombra, però també dins la seva llum, perquè l'altra té un secret i un munt de paraules que només li pertanyen a ella. Això engendra tensió entre les dues, una violència silenciosa que va envaint tota la casa i s'infiltra en les relacions d'una família feta de dones.
  
  La germana gran té una parella, en Gael, amb qui tot es comença a pansir. Alhora descobreix el Noi de Marès, una escultura amagada al mig del bosc que li desperta la possibilitat d'una altra mena d'amor. Perquè la roca té el privilegi de la constància, cap consciència no la taca, cap pensament no la destorba i, en definitiva, no està condemnada a la precarietat d'un cos de carn i ossos.
  
  Lucia Pietrelli construeix una novel·la elegíaca de manera personalíssima, amb una obsessió clínica pel detall i una gran habilitat per a projectar idees torrencials. El lector tardarà molt temps a oblidar les imatges i les reflexions filades al llarg d'aquesta novel·la.

  Ver libro

• 

  El jardí de vidre

  Tatiana Tibuleac

  • 0
  • 0
  • 0

  Chişinău, Moldàvia. La petita Lastocika és adoptada per una dona soltera i ambiciosa, que sembla voler oferir-li un futur pròsper, o potser l'ha afillat per tal d'aconseguir una col·laboradora a temps complet que l'ajudi a guanyar-se la vida? La protagonista haurà de donar un cop de mà a la mare adoptiva recollint ampolles buides i rentant-les i contribuir així a la font principal d'ingressos d'aquella nova llar.
  
  En el Chişinău dels anys vuitanta, uns anys en què canvien les fronteres i els sistemes polítics, la Lastocika anirà a l'escola i creixerà entre dues llengües i dues cultures. Aprendrà rus, encara que ella prefereixi el moldau, i serà castigada quan erra la pronúncia de les paraules russes.
  
  La novel·la, explicada per la nena ja adulta, s'endinsa amb gran sensibilitat, fragilitat i duresa en els records de la seva infantesa, en la qual el dolor de l'abandonament, la manca d'amor, però també la recerca de la identitat seran ben presents.
  
  El·líptica i apassionada, l'escriptura de Tatiana Țîbuleac tracta sobre l'exploració del lloc que volem ocupar al món.
  
  Guanyadora del Premi de la Literatura de la UE 2019

  Ver libro

• 

  El Ciclop

  Jordi Cussà

  • 0
  • 0
  • 0

  «Quan li pujava la febrada, afirmava sense immutar-se que el temps no té passat, present i futur, sinó una sola tela sempre estesa en un sol sentit. I que ell ja havia viscut totes les vides que hi ha a la tela, incloses les del futur».
  
  El cas de Guillem Ponç, àlies el Ciclop, fill bastard de Guillem de Berguedà i d'una tal Jussiana, no accepta terme mig: o és un foll o és un geni. Té aspecte de monstre, i diu que ha viscut totes les vides d'aquesta novel·la aparentment infinita. Que participem d'una vida única; que som una espècie d'intel·ligència col·lectiva. Si ens hi fixem, doncs, ens adonarem que també nosaltres hem viscut les peripècies que es narren aquí. Les múltiples
  encarnacions del Ciclop ens fan viatjar per racons ignots del mar Mediterrani i desert enllà, ens fan beure d'una enorme riquesa de cultures i ens sorprenen amb aventures que podrien sortir de "Les mil i una nits". Amb aquesta novel·la, en la qual va treballar anys i panys fins a veure publicada, Jordi Cussà es refermava en el seu projecte de més envergadura i exigència creativa: la Trilogia de la Civilització.

  Ver libro

• 

  L'internat

  Serhíi Jadan

  • 0
  • 0
  • 0

  Quan tropes hostils envaeixen la ciutat veïna, el Paixa, un jove professor de llengua, decideix anar a buscar el seu nebot de tretze anys a l'internat on estudia, ara en plena zona de guerra. La missió els posarà tots dos a prova: per tornar a casa, hauran d'aventurar-se en cruents camps de batalla, travessar fronteres movedisses i forjar aliances incertes enmig d'un paisatge urbà apocalíptic. Aquesta lluita desesperada contra la por i la destrucció no només estrenyerà el vincle que els uneix, sinó que ajudarà el Paixa a adonar-se a qui deu veritable lleialtat. En aquest llibre, Serhíi Jadan basteix un relat tan agut com descarnat de la violència bèl·lica i les ferides irreparables que causa a la població civil, i es consagra com el gran cronista del conflicte ucraïnès.
  
  «La novel·la de Jadan flueix en català amb una prosa cantelluda i molt plàstica. És una prosa que capta bé el caos i el terror bèl·lics (una ciutat assetjada, bombardeigs, destrucció, morts, gana), que narra amb energia tres dies crucials en la vida dels protagonistes i que sap explicar amb aflicció i expressivitat la lliçó bàsica i repetida de totes les obres bèl·liques valuoses: que cada guerra és diferent i totes les guerres són la mateixa».
  Pere Antoni Pons, ARA

  Ver libro

• 

  Timandra

  Theodor Kallifatides

  • 0
  • 0
  • 0

  Timandra és una de les figures femenines més fascinants de l'antiguitat grega. Dona d'una bellesa excepcional, va saber congregar a casa seva les millors ments del seu temps, des de Sòcrates fins a Eurípides. Però sobretot va trascendir per, com diuen les fonts històriques, ser "l'èter esplèndid que va conviure amb l'heroi Alcibíades i en va recollir les cendres". En aquesta novel·la de Theodor Kallifatides, considerada pel seu autor com potser la millor que ha escrit, és Timandra qui ens explica en primera persona la seva vida i l'Atenes del seu temps, en plena Guerra del Peloponès contra Esparta. Figures, llocs, temps, l'Atenes de l'Àgora i els ports, gimnasos i camps de batalla: tot és real. Però Timandra és molt més que una novel·la històrica. El centre de gravetat és l'amor: explorat, debatut, codificat -com era costum entre els grecs de l'època-, acceptat sempre com a regal i condemna, entre rialles i llàgrimes, en un simposi, un ritu misteriós, a un minut de la mort.

  Ver libro

• 

  Quanta quanta guerra

  Mercè Rodoreda

  • 0
  • 0
  • 0

  "Quanta, quanta guerra…" és l'últim llibre que va escriure Mercè Rodoreda en un estat que no havia tingut gaire ocasió de conèixer: la felicitat. Si creiem el que n'explica ella, va començar-lo després de perdre el seu company d'amor i guerra i va acabar-lo quan per primer cop a la vida tenia casa pròpia, als setanta anys. És llavors que Rodoreda s'encarna en un adolescent de qui diu: "Al meu Adrià l'impulsa a anar-se'n de casa la seva aspiració de llibertat. D'aquesta llibertat tan cantada —la sola paraula m'emociona— que només mena a un canvi de presó." I també: "Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès. Agafar-lo en ple desordre de la guerra perquè pogués fer el que volgués i anar on tingués ganes d'anar. Procurar-li aventures amb gent estranya." Quanta, quanta guerra… és una novel·la feta de contes en què conviuen la misèria dels homes i la màgia del món. I és la part tendra d'una galàxia formada per "La mort i la primavera" i "Viatges i flors". Segons Jaume Coll Mariné, que n'escriu el postfaci: "el món en moviment a través d'uns ulls que tot just el comencen a descobrir".

  Ver libro