La 'Crònica universal de 1427', escrita la segona meitat del segle XV, s'emmarca en un context històric en què la redacció d'aquests tipus d'obres historiogràfiques no era cap novetat. De fet, aquesta 'Crònica' dona per finalitzat el període de major efervescència quant a la producció de cròniques universals en català, que van viure una època d'esplendor al llarg dels segles XIV i XV. L'obra es pot dividir en tres parts molt desiguals entre si: a la primera, la més extensa, l'autor narra la història bíblica des del Gènesi fins a la mort i passió de Jesucrist. La segona part es fonamenta en les dues principals autoritats medievals, la imperial i la pontifícia, per bastir el relat històric des de la mort de Crist fins als inicis del regnat de Pere el Gran. A partir d'aquest punt, la crònica perd el seu caràcter universal i se centra en els afers reials i militars de la Corona d'Aragó fins al regnat d'Alfons el Magnànim, parant especial atenció en els fets històrics –i també en altres d'anecdòtics– del regne de València. L'objectiu del compilador és mostrar el paper dels monarques de la Corona d'Aragó, i especialment del regne de Valencia, com a part integrant del torrent ininterromput de aquella historia universal.
Quan l'assassinat es converteix en estructura d'estat
«No soc mala persona, però hi ha gent que se'ls ha de matar». Amb aquestes paraules d'un dels assassins confidents de Patricia Evangelista ja som davant del mirall. Aquesta investigació unànimement aclamada destapa el règim de terror embogit de Rodrigo Duterte a les Filipines, però, més enllà d'això, ens parla de l'eròtica bàrbara de la violència i la seva enorme capacitat de transmissió. Un estudi de la manipulació de masses, de la por com a benzina del despotisme, de la ment psicòpata que batega en els ciutadans més «respectables». Si arribava al poder, va advertir Duterte, als criminals els valdria més penjar-se, perquè ell mateix els mataria un per un, si feia falta. Salvar el país liquidant la seva púrria. I el poble s'hi va bolcar. L'objectiu central eren els «drogates», però un cop t'hi poses, on dius que prou?
TOP 10 DEL 2023 SEGONS "THE NEW YORK TIMES"
NÚMERO 1 ENTRE LA NO-FICCIÓ DE L'ANY SEGONS "TIME"
PREMI HELEN BERNSTEIN 2024 A L'EXCEL·LÈNCIA PERIODÍSTICA
«Una investigació periodística exemplar d'una escriptora amb un coratge formidable»
—Patrick Radden Keefe
«Un llibre increïblement ambiciós, profundament valent i narrat amb un talent salvatge»
—Andrew Solomon
«Evangelista és el més semblant que tenim a una rockstar del periodisme»
—Regine Cabato
Per la vida i el taller de Vicenç Altaió hi ha passat el bo i millor de la literatura i l'art català i universal. En tenim mostres sobrades en la seva pròpia obra; la tasca de traficant d'idees de l'autor al llarg de tants anys, que en certa manera arrodoneix en aquest llibre, està marcada per la generositat envers els artistes que l'han acompanyat. En la feliç expressió de Josep M. Sala-Valldaura, el que ha bastit Altaió és «una mena d'autobiografia col·lectiva». Som davant d'un viatge pel temps i l'espai que reuneix cinc generacions d'artistes i escriptors i que ajunta Cadaqués amb Barcelona, París, Londres o Nova York. Miró, Tàpies, Amat, Fontcuberta, Hugonnier, Mesquida, Malagrida, Jaar, Ventura, Tharrats... Un banquet infinit del qual tots hauríem volgut formar part.
«El paisatge es transforma, com les persones que l'habiten i que creen nous cicles històrics. Ara som en plena oportunitat de la consolidació definitiva ecològica i digital, i és un moment de renovació generacional per a la cultura que vindrà després del reset global».
Amb pròleg de Josep M. Sala-Valldaura.
Tardes de diumenge és el cinquè títol de la col·lecció «Espores»: assaig, no-ficció i crònica literària per escampar mirades enriquidores sobre el país i el món que vivim.
El fet de posicionar-nos en el món és sempre una qüestió carregada de controvèrsia. El lloc simbòlic que ocupem mai resulta ser aquell que estem segures d'haver triat deliberadament i voluntària.
Ens configurem a través de la mirada no pròpia i a poc a poc, a base d'interacció, d'assajar i d'errar, ens anem descobrint fins a arribar a reconèixer-nos en allò que projectem de nosaltres mateixes.
La manera en què ens relacionem és una qüestió política, planta les fites sobre les quals s'erigeix la pròpia identitat sexual, social i afectiva.
Peter Orner llegeix sempre i a tot arreu: al restaurant d'un hospital, al soterrani de casa, quan acompanya la seva filla al parc, en un autobús a Haití, durant les crisis sentimentals, quan està tramitant el seu divorci, durant la malaltia i la mort del seu pare. La lectura l'acompanya, l'ajuda a veure-hi clar i a entendre millor el món, l'il·lumina, li fa de refugi i l'ajuda a tirar endavant. I un dia decideix escriure sobre el paper de la narrativa en la seva vida, com ha quedat impresa en la seva història personal. El resultat és un llibre commovedor, lúcid i honest que convoca escriptors com Virginia Woolf, Eudora Welty, James Salter, J.D. Salinger o Juan Rulfo i explora el plaer de la lectura, la solitud i l'ofici d'escriure, i el paper essencial que té la literatura en les nostres vides.
Malgrat la diversitat d'estudis existents sobre l'obra de Joan Fuster, la seua faceta com a traductor ha rebut fins ara una atenció parcial i superficial, limitada a articles esparsos i a aspectes molt concrets. En aquest estudi s'aborda la figura del Fuster traductor des de diferents vessants –l'activitat traductora, el seu paper com a promotor de traduccions, el model de llengua i les solucions de traducció–, dins un marc general de recerca històrica i descriptiva. El buidatge del seu fons epistolar, d'expedients de censura de les traduccions, pròlegs, anotacions dietarístiques, etc. permet de reconstruir la informació contextual necessària per a entendre el seu 'modus operandi' com a traductor, com ara les circumstàncies que van dur-lo a exercir la traducció i que van condicionar el procés editorial dels projectes en què participà. Alhora, els resultats obtinguts a partir de la minuciosa descripció textual de la seua traducció de 'La pesta' d'Albert Camus (1962) complementen i enriqueixen la informació obtinguda en la fase de recerca prèvia, per tal com permeten comprovar que el context en què es realitzà afecta tant les solucions de traducció de Fuster com de l'edició publicada.
«Aquest llibre neix de la voluntat de donar resposta a totes aquelles preguntes que els nostres veïns i amics ens plantejaven un cop vam tornar de la nostra estada al bosc, tant les de caràcter més pragmàtic com les qüestions més transcendents.»
En plena pandèmia de la covid-19 i enmig d'una crisi ecològica sense precedents, quatre amics decideixen sortir temporalment de la roda productiva de consum per endinsar-se al bosc per experimentar què és viure de manera sostenible. Per fer-ho, passaran mesos estudiant a fons la fauna i la flora de l'entorn, al mateix temps que construiran una cabana de fusta en un racó amagat del massís del Montseny que els servirà com a refugi. El seu objectiu és subsistir servint-se únicament dels recursos alimentaris que el bosc els posa a disposició: plantes, arrels, fruits, etc.
Un relat d'amistat i de superació que ens acosta a la cara més salvatge i lliure del món animal, alhora que reflexiona d'una manera crítica i local sobre les problemàtiques i els reptes mundials, com són la crisi climàtica i la globalització.
L'autor no només hi plasma l'estada al bosc, sinó també els mesos de preparació i tots els factors que es van tenir en compte per fer realitat aquesta experiència.
Al llarg del llibre, Monrabà reflexiona sobre diferents temes: la societat de consum, el materialisme, el pas del temps, la supèrbia de l'ésser humà, la crisi climàtica…