Weitere Bücher, die Sie mögen werden

• 

  L'habitació d'en Beckwitt

  Angel Burgas

  • 0
  • 0
  • 0

  En Ben Beckwitt és una estrella de cinema retirada que viu a Roses amb la cuinera i el xofer, distanciat de la seva família. També té a prop la Judit Morató, una assistenta a qui confia les seves obsessions. El seu fill, en Samuel, és un artista d'èxit que treballa a Londres, i el seu nebot, en Melvin, ve d'Estats Units a passar uns dies i es guanya la vida en el món del sexe. Són tres generacions d'una família incomunicada i incapaç de canviar aquesta situació.
  Aquesta novel·la circular gira al voltant de tres històries simultànies que posen en joc la seva privacitat, amb traumes familiars del passat i que totes tres es refugien amb la Judit Morató, una noia reservada que també té un trauma inimaginable per a cap d'ells.
  Una història ambiciosa i ben tramada que suscita l'interès per saber com es resolen les intrigues dins dels espais tancats de cadascun d'ells; les habitacions des d'on exhibeixen el seu dolor i s'hi aïllen a mode de "thriller".

  Zum Buch

• 

  L'ala dreta - ENCEGADOR III

  Mircea Cartarescu

  • 0
  • 0
  • 0

  «Un univers narratiu singular i únic com el de Kafka, Joyce i Borges.» Uwe Tellkamp
  Som a l'any 1989 i a Romania comença la revolució contra el socialisme de Ceaușescu: la ciutat bull, efervescent, i els carrers reflecteixen el desesper d'una població extenuada. A Bucarest tot és misèria, gana i runes. La mare del protagonista es refugia en el record dels seus ancestres i ell, ja convertit en un jove madur, es pregunta com escriure en aquest escenari apocalíptic. Com un calidoscopi de consciència esberlada, el narrador tanca la seva obra monumental amb una plenitud tremolosa com les ales d'una papallona.
  En aquesta última entrega d'Encegador, Mircea Cărtărescu torna a delectar-nos amb una prosa onírica, absorbent i política. Evoca altra vegada el somni, la crítica i la poètica que l'han convertit en un dels escriptors més importants del segle XXI, i posa punt final a la trilogia que ha marcat, de manera prodigiosa, la seva carrera literària.
   
  Christian Moraru, American Review — «Cărtărescu està conquerint Europa amb la nostàlgia com a escut, i a França, Itàlia i Alemanya s'endú un premi rere l'altre.»
  Cinzia Fiori, Corriere della Sera — «Mircea Cărtărescu té una capacitat d'escriptura extraordinària, una densitat en la narració poc usual i un talent per a la imaginació que acaba seduint fins i tot els lectors de novel·les més convencionals. Només cal seguir-lo fidelment i, de sobte, tot es connecta, regalant aventures, coneixements, reflexions i sorpreses.»

  Zum Buch

• 

  L'aniversari

  Andrea Bajani

  • 0
  • 0
  • 0

  PREMI STREGA 2025
  «Esmolat com una revenja, commovedor com un comiat.» Antonio Scurati
  
  Un fill pot dir prou? Tancar la porta i dir-se: no veuré mai més els meus pares? Qüestionar els seus orígens, escapar de les urpes paternes i negar l'herència del dolor? Aquesta és la narració d'un home que, després de deu anys allunyat del desgast provocat per una violència subtil, persistent i omnipresent dins de les parets de casa, explica la història de la seva desafortunada família. I ho fa amb un retrat commovedor i lúcid, sense concessions, i també amb un desig irrefrenable de renaixement que a poc a poc empelta el lector i el convida a esdevenir ell mateix, a viure la seva pròpia vida, a ser vulnerable sense por de represàlies.
  L'aniversari és, sobretot, una novel·la d'alliberament, que soscava i desemmascara el totalitarisme de la família. Ens fereix amb la seva honestedat, ens desarma amb la seva franquesa, ens despulla amb la seva veritat. Una obra escrita amb una precisió emocional que transforma la ferida en paraula.
   
  Emanuele Trevi – «L'aniversari és una novel·la apassionant i molt original, que és com un cop de puny al cap i a l'estómac del lector. Bajani no sent la necessitat de condemnar ni de perdonar, i ens diu com de complicat i indispensable és el camí cap a la redempció.»
  Donatella Di Pietrantonio – «Amb un llenguatge implacable i refinat, Andrea Bajani col·loca en el relat de la família un artefacte que no deixa escapatòria, i fa brillar la història en el seu llibre més autèntic.»
  Helena Janeczek – «Una escriptura molt clara i lliure, queque salda el preu de salvar-se un mateix.»
  Jhumpa Lahiri – «Un llibre que confronta com cap altre la puresa dels fets, la tirania de la memòria i el totalitarisme de la família.»
  Antonio Scurati – «Esmolat com una revenja, commovedor com un comiat.»
  Il Libraio – «Bajani aconsegueix equilibrar introspecció i narració, treballa com un restaurador pacient que es dedica a reomplir les esquerdes d'una memòria que no esborra les ferides, sinó que les il·lumina entre línies, donant-los vida en la pàgina. n viatge que ressegueix les ombres del record i els silencis de la pèrdua, i que ens retorna una imatge en què els fragments del passat conviuen amb el desig de comprendre.»
  Glicine – «Andrea Bajani utilitza l'escriptura com si fos un bisturí: és tallant, asèptica, precisa i rigorosa, exacta i sense rebaves, no es permet floritures ni concessions de cap mena i, tanmateix, sap ser fortament evocadora i oferir imatges d'un lirisme auster.»
  Critica Letteraria – «Una fúria que s'ha calmat a través de l'escriptura, l'autoanàlisi, l'excavació en la interioritat d'un home que no té por d'escoltar-se a si mateix.»
  Magma Magazine – «L'ús de la memòria, resseguint els anys passats, són eines que Bajani fa servir per oferir-nos una prosa fluida, elegant i profunda. I ho fa sense prendre mai partit: els seus comentaris estan lliures de judicis, dotats d'una densitat que s'acosta a la veritat a mesura que s'acosta el final del text.»

  Zum Buch

• 

  Les feres

  Uriol Gilibets

  • 0
  • 0
  • 0

  Sant Gonera és un poble perdut en algun punt, posem per cas, del deep Solsonès. Un matí de Nadal es desperta amb la visió del rector brandant la relíquia del sant Prepuci, nu, cridant i rient a cor què vols. Amb el fred que carda. Després el rector s'esfuma, engolit pel bosc frondós. Ves que no s'hagi convertit en una fera, com tothom que per una raó o altra vol desaparèixer del poble.
  
  Així comença «Les feres», escrita en estat de gràcia, en què el protagonista és el poble i els seus peculiaríssims vilatans. I el bosc i el sotabosc, i les feres que l'habiten.
  
  Empeltada d'un humor descordat, atàvic i popular, Uriol Gilibets reescriu la tradició per fer-se-la seva. El seu univers agermana Raimon Casellas amb Amanece que no es poco de José Luis Cuerda; l'escatologia catalana amb l'absurd dels Monty Python; el seny amb la rauxa. Tot plegat per descobrir-nos la grandesa i les misèries d'un poble que podria ser el nostre. Aviat és dit. Poca broma. No res.

  Zum Buch

• 

  L'ordre de les coses

  Laura Tejada

  • 0
  • 0
  • 0

  «El coll prim de pell blanca i llisa. En Pepe la mira i pensa que com és possible que la vida li faci això, ara. Com pot ser que la noia s'assembli tant a la seva Rosario. Així, envoltada de les companyes d'institut, li sembla una visió estranya.»
  La Clàudia s'encaparra amb el professor de música i en Blai, l'amic d'infància, queda amb el cor trencat. Amb en Quel, la Berta i altres col·legues del poble encaren l'estiu com si s'hi juguessin la vida. Olot és un cop de puny, i muntaran una banda perquè tremolin les festes majors. En Pepe, mentrestant, plora la Rosario mentre serveix cerveses al bar del Firal; el seu passat xiula com una olla de pressió. L'Ester sembla que no hi és tota i la Nina és l'únic far de seny. I al forn de la Marga, és clar, s'hi suca pa amb xafarderies. Tots plegats, un vesper de personatges que malden per trobar l'ordre de les coses i acaben sent experts, més aviat, a surfejar el desordre. La gràcia de la vida és justament aquest desordre. Una novel·la que esmola els punts de vista, la ironia, la llengua i la joia de viure.
  L'ordre de les coses és l'onzè títol de la col·lecció «Narratives», després d'èxits com El primer emperador i la reina Lluna o I del cel van caure tres pomes.

  Zum Buch

• 

  Eroica

  Cristina Masanés

  • 0
  • 0
  • 0

  Durant 65 dies, reclosa a casa per la pandèmia, l'escriptora surt cada matí al pati a fotografiar el cel. La imatge del blau, juntament amb la música de Beethoven i l'escriptura d'un diari l'ajuden a no perdre's. Entre les diferents composicions de Beethoven, la simfonia que es va acabar titulant "Eroica". Heroica, com la vida. Quan arriba la filla adolescent, pregunta per la mort de l'àvia: "ho vol saber tot, tot allò que mai no ha demanat, i jo explico i recordo sabent que la memòria escriptura la vida". És així com allò que va néixer com un diari de confinament esdevé un fil de memòria que trena generacions: "La mare no va morir de malaltia, ni d'accident. Va morir de tristesa; una tristesa profunda, acumulada i ampla que no va encertar a revocar. La mare es va arrencar el cordó de la vida quan acabava de fer cinquanta anys." Al final, cal tornar al món: "Hi estàvem bé, a la closca domèstica, a la casa tancada i a les seves notes lentes. Després de remuntar cingleres i variacions d'una melodia obsessiva extremament llarga, sortim al món, esllanguits, havent creuat l''Eroica'".

  Zum Buch