Casa editrice: SAGA Egmont
En aquest cinquè volum de les obres complertes de mossèn Jacint Verdager, trobem recollits alguns dels seus textos de no-ficció, com el seu dietari de viatge en el qual va recórrer la Terra Santa, els seus discursos o els seus articles. A més, també conté les Rondalles, mites i històries que va recollir durant la seva travessia per Catalunya.
Les butxaques són les cavitats on amaguem el que volem ocultar. I, en els dos relats periodístics de La profunditat de les butxaques, hi ha persones que viuen en l'opulència perquè les tenen plenes, i n'hi ha d'altres que s'ho passen fatal perquè les porten buides. A «Et deixo», un eminent professor estatunidenc, mentre prepara el discurs de jubilació, troba informació sobre un antic i brillant alumne amb qui va mantenir una relació clandestina, amb excessos sadomasoquistes i, probablement, una mort. Tot això, amb el rerefons d'una admiració intel·lectual recíproca, compatible amb la hipocresia i la infidelitat. A més de sis mil quilòmetres, a la València que enyora els anys noranta, dues noies intercanvien promeses per muntar un negoci que farà història, «Història contemporània». A totes dues les uneix un episodi remot relacionat amb les substàncies prohibides. Les dues peces basculen entre la il·lusió i l'amistat, l'esperança i l'amor, l'admiració i el sexe, el gòtic americà i el barroc valencià. Una experiència lectora inoblidable.Mostra libro
Aquest llibre respon a una pregunta: ¿quin vincle tens amb el lloc on vius? És un vincle tan important, complex i emotiu com el que lliga els membres d'una família. S'hi juga la nostra capacitat de ser persones o plaga, habitants benèfics o nocius. Per a Roser Vernet aquest lloc és el Priorat. On s'espera la pluja, que és poca. On els governs furten l'aigua dels rius. I on la lluita per la terra fa imaginar noves maneres d'habitar el món —les úniques que valdran a partir d'ara. Lo mig del món explora un microcosmos. Qui l'explica el coneix pam a pam: perquè l'ha viscut, se n'ha exiliat i hi ha tornat. El seu pensament arrela amb la força de qui sap totes les cares d'un territori, i el llegeix.Mostra libro
El CD "cuori agitati" va formar part de la meva joventut en moments complicats. Parla de ľamor, del pas del temps, dels sentiments, de les il.lusions de joventut, de les seves inquietuds i, a mi, em va robar el cor.Mostra libro
Stefan Zweig diu, a la introducció d'aquest llibre, que la història, aquest gran demiürg, no té cap necessitat d'un caràcter heroic com a protagonista principal per aixecar un drama estremidor. Essent Maria Antonieta una nena, li concedeix com a llar una cort imperial. Quan és adolescent, li atorga una corona. Durant anys la malcria i avicia. Eleva aquesta dona als cims més alts de la fortuna i després la deixa caure a poc a poc d'una manera refinadament cruel. Maria Antonieta va tenir una existència diàfana i insubstancial fins que la Revolució Francesa la va empènyer a l'ull de l'huracà de la història. I és en la presó més obscura, sepultada de calúmnies, que aquella dona mediocre assoleix finalment una dimensió tràgica i esdevé tan gran com el seu destí. Stefan Zweig relata de manera magistral la vida regalada de Maria Antonieta d'Àustria, reina de França, a la cort de Versalles, el seu captiveri i la seva mort a la guillotina. Només algú amb un formidable coneixement de l'ànima humana podia emprendre un viatge com aquest a un dels moments més apassionants de la història. Perquè Zweig, a «Maria Antonieta», fa un relat vibrant i documentat de la convulsa Revolució Francesa, sembrat de luxes, misèries, traïcions, estafes, evasions, intrigues, lleialtat, deslleialtat, execucions i sacrificis. «He llegit Maria Antonieta en dos dies amb l'ai al cor. Com s'enlaira i enlaira fins al final. Era matèria per a un mestre i vostè és un mestre en la matèria. Estic entusiasmat» Joseph Roth «Tinc una obsessió malatissa. No puc desenganxar-me de `Maria Antonieta'» Juliana Canet «Un prodigi. Quina meravella, de vegades, l'art, la literatura» Núria Cadenes «Meravella de llibre. Que bé que hi sigui en català!» Anna GuitartMostra libro
El somni de la subversió narra amb prosa clara, aguda i plena de facècies incisives, la transició política i l'esclat cultural i artístic de la Barcelona dels anys setanta i vuitanta del segle XX. Són les memòries d'una generació i d'un país que interpel·len el present amb unes reflexions crepusculars, estoiques, plenes de benvolença, saviesa i combat per part d'un dels seus protagonistes més actius. El que aparentment és un relat biogràfic es converteix en una obra literària i política que s'inicia amb el pas d'una societat rural i industrial, durant la dictadura del nacionalcatolicisme, a la pretesa societat moderna i del coneixement. Tot seguit, en plena revolta política, el poeta participa de la revolta poètica dels setanta i s'enllaça amb els poetes que el precedeixen: J. V. Foix, Brossa, Vinyoli i Palau i Fabre, entre altres. Afillant-se a l'esperit d'avantguarda i al catalanisme polític i cultural, Vicenç Altaió viu i descriu els primers experiments postmoderns i la vinculació a artistes naixents: Perejaume, Uclés, Barceló, Amat, entre molts més. Als primers anys vuitanta, el traficant d'idees eixampla un projecte estètic cultural europeu des d'espais experimentals i des de les primeres plataformes institucionals democràtiques, tothora que proposa una poètica de les arts radical i progressista. El xoc amb una cultura política conservadora es començà a manifestar amb el model monolingüe i historicista, per una banda, i el pretès cosmopolitisme substitutori, per l'altra. El 1985 s'acaba un cicle iniciat el 1971 i que tindrà continuïtat amb un proper llibre de memòries esperat.Mostra libro
Als bars, al carrer, dalt d'una moto, als festivals de porno, als restaurants típics, als trens de rodalies, als anuncis de la tele: estem envoltats d'idiotes! La idiotesa campa per tot arreu i adopta noves formes que Quim Monzó detecta i descriu en els seus escrits. 'Ments preclares' és un repertori de la idiotesa contemporània. També hi apareixen els espavilats que es pensen que ens poden prendre el pèl tranquil·lament. I els qui creuen que ens ho han de donar tot mastegat perquè som ximples. El capítol "¿Com puc ser tan idiota?" demostra que de la idiotesa ningú no se n'escapa. Monzó despulla la bestiesa contemporània amb un final apoteòsic dedicat als idiotes i la intel·ligència artificial.Mostra libro
