D'autres livres qui pourraient vous intéresser

• 

  Random Family - Una intensa...

  Adrian Nicole LeBlanc

  • 0
  • 0
  • 0

  Darrere de les estadístiques fredes o el sensacionalisme barat sobre el Bronx hi ha la vida, la real, la de les persones concretes. És la que treu a la llum Adrian Nicole LeBlanc després d'una dècada d'investigació i convivència amb una saga familiar porto-riquenya, en un reportatge que s'eleva com un monument literari.
  Les persones de Random Family venen drogues, en consumeixen, cometen assassinats, van a la presó, tenen relacions sexuals, s'enamoren, queden embarassades i alimenten els fills. 
  El relat comença amb el narcotraficant Boy George i amb una de les seves nòvies, la Jessica, una adolescent apassionada, i amb l'aventura salvatge que viuen combinant l'ambició i la decadència. En paral·lel, el germà petit de la Jessica, en Cesar, i el seu primer amor, la Coco, naufraguen per la inclemència del carrer. Tots quatre queden atrapats entre la supervivència i la mort: els amics són assassinats; la DEA i l'FBI investiguen en Boy George; en Cesar acaba sent un fugitiu; la Jessica i la Coco suporten el sensellarisme, la traïció, la terrible privació de la presó i els danys que provoquen totes les mancances.
  Adrian Nicole LeBlanc passa a un segon pla, com un testimoni discret. Tot i això, hi és.

  Voir livre

• 

  Avui que ens són familiars la...

  Mercè Rodoreda

  • 0
  • 0
  • 0

  «L'home és dolent. Hi ha qui ho assegura fermament convençut. Jo crec que només ho és aquell que no té talent». 
  
  L'obra periodística de Mercè Rodoreda (1908-1983) ha estat escassament atesa, i si no la coneixem ens perdem una faceta de l'autora tan sorprenent com il·luminadora. Ens n'admirarà la basta i polifacètica cultura d'una jove de vint-i-cinc anys capaç d'entrevistar, sense que li tremoli la veu, des d'autors consagrats que menyspreen les dones escriptores fins a la dona i la filla del president Macià. Una Rodoreda esmolada escrivint crítica literària, teatral i cinematogràfica, satiritzant la flor i la nata de l'època i carregant contra els enemics de la llengua, prenent posició sense tebior. Una Rodoreda excepcionalment prolífica que també signava amb pseudònims, cal remarcar-ho: aquesta edició de Mercè Ibarz, endreçada per gèneres periodístics, n'hi atribueix alguns, els contextualitza i els consigna cas per cas.
  
  «A la guerra que vindrà no li caldrà fer rajar sang: amb uns avions i fum en tindrà prou per a destruir les ciutats més grans: serà una lluita de cervells i no de cossos; triomfarà el més intel·ligent, i el més astut, o bé moriran tots plegats; serà potser l'única manera de trobar la pau: que en la guerra mori tothom».
  
  «Ens cal tenir teatre català. Almenys un. Ens cal com el pa que mengem. ¿Que el pagarà el pobre contribuent que tan rebé defensa la «Cámara de la Propiedad»? Potser sí. Però quan els catalans paguem tantes coses que no hauríem de pagar, bé ens podem permetre el luxe de pagar-nos el goig de tenir vot i veu; potser llavors farem més cas del que tenim i donarem més importància al que serà nostre».

  Voir livre

• 

  El camí d'Aristòtil

  Edith Hall

  • 0
  • 0
  • 0

  El camí d’Aristòtil mostra la manera com una escola de pensament ens pot ajudar a assolir l’eudaimonia: la felicitat que consisteix a desenvolupar plenament el nostre potencial.  
  Al segle IV aC, Aristòtil funda a Atenes la seva escola, una versió millorada de l’Acadèmia platònica, on ell mateix havia estudiat. Des d’aquell nou Liceu, centre de formació dels futurs pensadors clàssics, va saber exercir una influència inestimable. 
  El camí d’Aristòtil mostra la manera com una escola de pensament ens pot ajudar a assolir l’eudaimonia: la felicitat que consisteix a desenvolupar plenament el nostre potencial. Les lliçons d’Aristòtil no caduquen, diu l’autora. Si l’objectiu és viure bé, el missatge del filòsof d’Estagira no passarà de moda: portar una vida virtuosa, entenent la virtut com allò que ens fa feliços; aprendre a deliberar i a encertar-la en les decisions; ser conscients del nostre potencial i caràcter... El «camí», doncs, convida a la reflexió pausada, a la contemplació, a analitzar les relacions amb el proïsme, entendre i millorar la nostra comunicació i fer front a la mort amb serenor. 
  Rastrejant exhaustivament l’obra d’Aristòtil, inserida en el context de la seva biografia, Edith Hall ofereix una actualització del pensament aristotèlic per mitjà d’una tesi interessant i original: servir-nos-en, dos mil quatre-cents anys després, per canviar la nostra vida.

  Voir livre

• 

  La passió dels estranys - Una...

  Marina Garcés

  • 0
  • 0
  • 0

  L'amistat és una cosa tan bona que ningú no voldria viure una vida sense amics, deien els clàssics. D'aquesta afirmació ha nascut una llarga tradició filosòfica i literària que ha exaltat el valor de l'amistat i que continua avui a través de les sèries, el cinema i les propostes d'autoajuda. El fil conductor d'aquesta tradició és que hi ha una amistat perfecta o veritable, fins i tot pura, que no es confon amb els intercanvis de la vida social ni amb les dependències d'altres vincles. El valor de l'amistat es posa en el centre, perquè si alguna cosa ens fa patir actualment són les nostres vides abocades a la falsedat, a l'aïllament i a la soledat no desitjada. Aquest llibre parteix d'una sospita respecte a aquest ideal ètic de l'amistat. Què s'amaga darrere d'aquest ideal de puresa? Com s'ha pogut mantenir estable al llarg del temps i a qui s'adreça? A qui deixa fora? Ens serveix per explicar-nos el sentit, el dolor i les pors que travessen les nostres relacions d'amistat? Estirar el fil d'aquestes preguntes ens descobreix una altra manera d'entendre quin paper tenen els amics i les amigues en les nostres vides. Per què hi són? Podríem viure vides perfectes perfectament socialitzades a través de la parella, la família, la feina o altres aficions, i no tenir, mai, cap amic. De fet, l'amistat és l'única relació social estable per a la qual no hem inventat cap institució. No ens inscrivim ni ens registrem, tampoc no firmem cap llei ni cap contracte per ser amics. L'amistat és una passió estranya que obre la porta al món dels estranys.

  Voir livre

• 

  Les altres Generalitats -...

  Autores Varios

  • 0
  • 0
  • 0

  La Generalitat Valenciana de l'època foral no va ser un 'unicum' en la història europea. Institucions més o menys semblants van funcionar entre el segles XIV i XVIII en altres indrets del continent, especialment al si d'aquelles monarquies que, en comptes de seguir la via de l'absolutisme, es van veure obligades a mantenir els organismes representatius que feien contrapès al seu poder –corts, parlaments o estats generals. Hi hagué assemblees representatives fins i tot a països on triomfà la centralització extrema al voltant del monarca, com França o Castella, però el seu pes va anar minvant al llarg del temps, mentre que a la Corona d'Aragó, tant als seus estats ibèrics com als italians; als territoris vassalls dels ducs de Borgonya, inclosos els Països Baixos; a regions de França que havien format part durant molt de temps de l'Imperi Germànic, com la Provença; a la mateixa Anglaterra; a certes regions d'Itàlia; a Navarra, o a la Confederació Helvètica, la tradició "pactista" –que no hem de confondre amb "democràtica", però que permetia major implicació de la societat, o almenys dels grups privilegiats, en la gran política– va durar molt més. En moltes d'aquestes regions, aquells grups van aconseguir fer un pas més en el control dels impostos que ells mateixos havien votat: van generar diputacions permanents que en gestionaven la recaptació i fins i tot les despeses a què s'havien de destinar. Algunes d'aquestes "diputacions" acabaren també per adquirir noves competències i una certa càrrega simbòlica que les convertirien, d'alguna manera, en la "veu" dels seus estats.

  Voir livre

• 

  La comunicació en democràcia -...

  Jordi Berrio

  • 0
  • 0
  • 0

  La vinculació entre societat democràtica i comunicació exigeix una reflexió sobre l'abast de les esferes privada i pública, així com un repàs de les teories sobre l'opinió pública. En aquesta obra s'esbossen també els camins que haurien de seguir la societat civil, els mitjans de comunicació i el sistema polític per a una reconstrucció de la democràcia.

  Voir livre