Weitere Bücher, die Sie mögen werden

• 

  Crònica universal de 1427

  Jacob Mompó Navarro

  • 0
  • 0
  • 0

  La 'Crònica universal de 1427', escrita la segona meitat del segle XV, s'emmarca en un context històric en què la redacció d'aquests tipus d'obres historiogràfiques no era cap novetat. De fet, aquesta 'Crònica' dona per finalitzat el període de major efervescència quant a la producció de cròniques universals en català, que van viure una època d'esplendor al llarg dels segles XIV i XV. L'obra es pot dividir en tres parts molt desiguals entre si: a la primera, la més extensa, l'autor narra la història bíblica des del Gènesi fins a la mort i passió de Jesucrist. La segona part es fonamenta en les dues principals autoritats medievals, la imperial i la pontifícia, per bastir el relat històric des de la mort de Crist fins als inicis del regnat de Pere el Gran. A partir d'aquest punt, la crònica perd el seu caràcter universal i se centra en els afers reials i militars de la Corona d'Aragó fins al regnat d'Alfons el Magnànim, parant especial atenció en els fets històrics –i també en altres d'anecdòtics– del regne de València. L'objectiu del compilador és mostrar el paper dels monarques de la Corona d'Aragó, i especialment del regne de Valencia, com a part integrant del torrent ininterromput de aquella historia universal.

  Zum Buch

• 

  Film & Soda - Articles feministes

  Rosa Maria Arquimbau

  • 0
  • 0
  • 0

  «És necessari que no tractem el feminisme entre glopadetes de te, com l'hem tractat sempre. Cal que li concedim una més gran atenció que la que es concedeix a un passatemps de tarda».
  Rosa Maria Arquimbau (1909-1992) va ser l'única periodista dels anys trenta que va tenir una secció fixa en un diari, amb una capçalera pròpia. Duia per títol «Film & Soda», i es va publicar a La Rambla entre 1930 i 1932. Aquest volum presenta els millors articles d'Arquimbau publicats en aquella columna, més una selecció dels que va publicar a L'Opinió i tres reportatges periodístics per al setmanari Imatges. Una mostra representativa, per tant, d'una de les plomes més modernes del període. L'autora hi demostra una especial combinació de murrieria, compromís i desencantament. Arquimbau era una feminista que anava per lliure; una pionera que va obrir més camí del que se li va reconèixer.
  Amb edició i epíleg de Julià Guillamon i pròleg d'Irene Pujadas.
  Film & Soda és un dels títols que forma part de la col·lecció «Autories».
  A Comanegra també hem publicat quatre volums d'Arquimbau que formen una petita col·lecció tancada: L'enigma Arquimbau, Cor lleuger, Prostitució i Quaranta anys perduts.  

  Zum Buch

• 

  Vint anys de Periodisme a la...

  VV VVAA

  • 0
  • 0
  • 0

  La implantació de la titulació de Periodisme a la Universitat de València no va ser una comesa fàcil, però un pla d'estudis innovador –fins i tot experimental– i un equip docent competent ho va fer possible amb escreix. Els estudis combinaven la tradició del periodisme de qualitat amb algunes noves tendències, com el periodisme científic i tecnològic, el periodisme digital o el periodisme d'investigació i precisió. Quant al professorat, estava integrat per acadèmics i professionals dels principals mitjans de comunicació valencians. En l'actual ecosistema comunicatiu, era tot un repte formar periodistes graduats altament professionals que, més enllà de les teories i les habilitats tècniques, entengueren la informació com un bé públic i el periodisme com un instrument imprescindible per a una democràcia deliberativa i sostenible. Aquest recull de textos constitueix una polifonia testimonial de la gran majoria del professorat que, al llarg d'aquests primers vint anys, ha fet possible aquesta interessant i engrescadora experiència de docència i formació per a periodistes.

  Zum Buch

• 

  La fi de la novel·la d'amor

  Vivian Gornick

  • 0
  • 1
  • 0

  Finalista del National Book Critics Circle Award 
  
  
  A La fi de la novel·la d'amor, una provocadora col·lecció de crítica literària, Gornick exhibeix la mateixa intel·ligència, honestedat i profunditat d'ànima de les seves memòries a l'hora d'analitzar el sentit de l'amor i el matrimoni com a temes literaris del segle XX. Examina l'obra i la vida de diversos autors que admira —Grace Paley, Willa Cather, Jean Rhys, George Meredith o Jane Smiley, entre d'altres— i conclou que l'amor, la plenitud sexual i el matrimoni estan exhaurits com a expressions metafòriques de l'èxit i la felicitat. Com ja és habitual en la seva obra crítica, Gornick construeix i defensa els seus arguments amb un equilibri entre coneixement objectiu i experiència subjectiva i estableix, en aquests onze assajos, que la preocupació moderna real, per a la majoria d'escriptors i de lectors, és el drama de la por i la ira en relació amb l'experiència amorosa. La fi de la novel·la d'amor és una col·lecció d'assajos profundament original d'una de les escriptores i lectores contemporànies més lúcides del panorama internacional, que ens convida a reflexions que van molt més enllà de la literatura. 
  
  «Llegir Vivian Gornick és una experiència apassionant, tonificant i provocadora», The Boston Sunday Globe
  
  «La prosa de Vivian Gornick és tan incisiva que de vegades pot ser quasi dolorós llegir-la… La fi de la novel·la d'amor, que examina les diverses connexions entre amor i literatura, destaca com a model de clarividència lluminosa», Los Angeles Times
  
  «La fi de la novel·la d'amor és aparentment modest de mida però enorme en les implicacions que conté. Es una lectura plaent i estimulant, persuasiva, ben construïda i vibrant d'intel·ligència», Boston Review

  Zum Buch

• 

  L'última colònia

  Philippe Sands

  • 0
  • 0
  • 0

  Les tragèdies personals que amaga el passat colonial. Un llibre sobre la injustícia i la necessitat de reparació.  
  El 27 d’abril del 1973, Liseby Elysé, que aleshores tenia vint anys i estava embarassada de quatre mesos, va pujar a un vaixell que salpava de la petita illa de Peros Banhos, a l’arxipèlag de Chagos, a l’Oceà Índic. Amb ella viatjaven la resta dels habitants nadius, els quals eren reubicats a l’illa Maurici. L’explicació d’aquest èxode forçat la trobem a la Guerra Freda: els americans van decidir d’instal·lar-hi, durant els anys seixanta, una base militar, concretament a l’illa Diego Garcia, i no volien població autòctona a les illes properes. El lloc havia estat cedit pels britànics, perquè era una possessió colonial seva, i el 1965 la van esqueixar de Maurici i la van convertir en el Territori Britànic de l’Oceà Índic. 
  Quan Maurici es va independitzar, l’any 1968, ho va fer sense aquell arxipèlag, i després va litigar als tribunals per provar de recuperar-lo. El 2018 el cas va arribar al Tribunal Internacional de la Haia. Philippe Sands hi va estar involucrat com a advocat de la part demandant, i el testimoni estrella que va presentar va ser el de Liseby Elysé, que va explicar davant dels jutges la seva tragèdia personal. 
  Aquest és un llibre sobre les vergonyes del passat i sobre una població autòctona arrencada de la seva pàtria; una història sobre el colonialisme i les seves herències, però també sobre les petites històries que s’amaguen darrere de la Història en majúscula.

  Zum Buch

• 

  Les altres Generalitats -...

  Autores Varios

  • 0
  • 0
  • 0

  La Generalitat Valenciana de l'època foral no va ser un 'unicum' en la història europea. Institucions més o menys semblants van funcionar entre el segles XIV i XVIII en altres indrets del continent, especialment al si d'aquelles monarquies que, en comptes de seguir la via de l'absolutisme, es van veure obligades a mantenir els organismes representatius que feien contrapès al seu poder –corts, parlaments o estats generals. Hi hagué assemblees representatives fins i tot a països on triomfà la centralització extrema al voltant del monarca, com França o Castella, però el seu pes va anar minvant al llarg del temps, mentre que a la Corona d'Aragó, tant als seus estats ibèrics com als italians; als territoris vassalls dels ducs de Borgonya, inclosos els Països Baixos; a regions de França que havien format part durant molt de temps de l'Imperi Germànic, com la Provença; a la mateixa Anglaterra; a certes regions d'Itàlia; a Navarra, o a la Confederació Helvètica, la tradició "pactista" –que no hem de confondre amb "democràtica", però que permetia major implicació de la societat, o almenys dels grups privilegiats, en la gran política– va durar molt més. En moltes d'aquestes regions, aquells grups van aconseguir fer un pas més en el control dels impostos que ells mateixos havien votat: van generar diputacions permanents que en gestionaven la recaptació i fins i tot les despeses a què s'havien de destinar. Algunes d'aquestes "diputacions" acabaren també per adquirir noves competències i una certa càrrega simbòlica que les convertirien, d'alguna manera, en la "veu" dels seus estats.

  Zum Buch