Weitere Bücher, die Sie mögen werden

• 

  Tòquio estació de Ueno

  Miri Yu

  • 1
  • 0
  • 0

  En Kazu és mort. Nascut a Fukushima el 1933, el mateix any que l'emperador, la seva vida sempre ha estat lligada a la de la família imperial japonesa per un seguit de casualitats, a la vegada que fortament influïda pel decurs de la història contemporània del país. El seu periple vital, però, també ha estat marcat per l'adversitat, i ara és incapaç de trobar la pau, condemnat a rondar pel parc proper a l'estació de Ueno, a Tòquio, amb el tragí de la ciutat, tan incessant com indiferent, com a teló de fons. El seu relat—a estones profundament descarnat, d'altres misteriós i poètic—ens farà partícips de les circumstàncies personals i socials que van contribuir a forjar aquest destí funest, en què moments d'extraordinària bellesa i goig estan sempre a tocar i tanmateix fora del seu abast. Guardonada amb el National Book Award 2020, «Tòquio, estació de Ueno» és una obra magistral sobre l'existència als marges que ens farà enfrontar-nos a les realitats menys amables de la nostra societat.
  National Book Award 2020 a la millor obra traduïda
  «Un recordatori obligat de la profunda bretxa social que escindeix el Japó de postguerra». «The Guardian»

  Zum Buch

• 

  Uf va dir ell

  Quim Monzó

  • 0
  • 0
  • 0

  Un coit que es perllonga durant lustres i lustres; un incansable devorador de lletres; un trist oficinista a Lloret, tractant de lligar; un contrabandista de papallones; quatre lladregots de mig pèl; Déu creant–força matusserament–l'univers; un nàufrag frustrat; una noia amb sines farcides d'ocells i de vegetació; un tastaolletes que viu després de mort… Tot aquest prodigiós ventall imaginatiu ha estat treballat fins a convertir cada conte en una obra perfecta, rodona, indefugible.

  Zum Buch

• 

  Lítica

  Lucia Pietrelli

  • 0
  • 0
  • 0

  Tot passa —i no passa— en un poble que podria ser qualsevol poble, en un temps que podria ser qualsevol temps. La narradora d'aquesta història s'emmiralla en la seva germana gran, a qui contempla com si fos un paisatge. Creix a la seva ombra, però també dins la seva llum, perquè l'altra té un secret i un munt de paraules que només li pertanyen a ella. Això engendra tensió entre les dues, una violència silenciosa que va envaint tota la casa i s'infiltra en les relacions d'una família feta de dones.
  
  La germana gran té una parella, en Gael, amb qui tot es comença a pansir. Alhora descobreix el Noi de Marès, una escultura amagada al mig del bosc que li desperta la possibilitat d'una altra mena d'amor. Perquè la roca té el privilegi de la constància, cap consciència no la taca, cap pensament no la destorba i, en definitiva, no està condemnada a la precarietat d'un cos de carn i ossos.
  
  Lucia Pietrelli construeix una novel·la elegíaca de manera personalíssima, amb una obsessió clínica pel detall i una gran habilitat per a projectar idees torrencials. El lector tardarà molt temps a oblidar les imatges i les reflexions filades al llarg d'aquesta novel·la.

  Zum Buch

• 

  Moderato cantabile

  Marguerite Duras

  • 0
  • 1
  • 0

  "Va deixar el nen davant del porxo de Mademoiselle Giraud, va sumar-se al gros de la gentada de davant del bar, s'hi va esquitllar i va assolir l'última fila dels que, clavats per l'espectaclearran de les vidrieres obertes, podien veure-ho. Al fons del bar, en la penombra de la sala del darrere, una dona estava estesa a terra, inerta. Un home, estirat damunt d'ella, aferrat a les seves espatlles, la cridava assossegadament. —Amor meu. Amor meu.
  L'home es va girar cap a la gentada, la va mirar, i se li van veure els ulls. No hi quedava cap rastre d'expressió fora d'una, fulminada, inextingible, retirada del món, la del seu desig."
  El 1958 la sortida de Moderato cantabile va provocar estupor o devoció entre els crítics. Avui és, al costat de L'amant, un dels pilars de la novel·lística de Duras, dedicada a explorar la temptació de caure —en l'amor, en l'alcohol, en la follia dels actes comesos sense entendre'ls. Obra mestra al mateix temps que antídot contra la correcció benpensant, si arribés avui a la taula d'un editor probablement tindria por de publicar-la.

  Zum Buch

• 

  I del cel van caure tres pomes

  Nariné Abgarian

  • 1
  • 0
  • 0

  L'Anatòlia és una dona abonyegada per les desgràcies que es refugia a la biblioteca del poble (amagant els llibres del comte Tolstoi, per qui professa un odi rotund); en Hovhannés es fuma el tabac de la seva collita enrotllant-lo amb el paper de la «premsa babaua» i de llibres vells, perquè no n'hi ha cap altre. I només són dos dels personatges inoblidables d'aquesta novel·la. Maran és un món que sembla que té els dies comptats, però aviat ens adonarem que, en realitat, aquest poble perdut al cim de la humanitat, en un racó del Caucas, està empès per una energia immortal. Premi Iàsnaia Poliana, fenomen editorial a Rússia i traduït a una vintena de llengües, la commovedora rondalla armènia de Nariné Abgarian arriba a casa nostra de bracet d'una traducció que fa obrir la gana.

  Zum Buch

• 

  El jardiner i la mort

  Gueorgui Gospodínov

  • 0
  • 0
  • 0

  De l'autor de El refugi del temps
  «Gospodínov va néixer per escriure, per fer aquella literatura que dona sentit a les vides que narra.» Inés Martín Rodrigo, El Periódico
  «El meu pare era jardiner. Ara és un jardí», escriu un home que vetlla el seu pare. Mentre passen els dies, se submergeix en un monòleg interior i evoca  records de la seva infantesa, alhora que ens ofereix una crònica sobre una generació, la dels homes búlgars nascuts a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. El comiat del pare significa la desaparició d'ell com a fill i, per tant, de tot un món sencer.  Magistral i agut, aquest llibre exposa la negociació  els fills amb el dol per la mort dels pares.
  Gueorgui Gospodínov retrata l'amor paternofilial en un text emotiu i preciós que reivindica l'acceptació del dolor i l'acolliment de la nostàlgia.
   
  Olga Tokarczuk – «Gueorgui Gospodínov és únic. Ningú pot combinar el concepte de la intriga, aquesta imaginació meravellosa i una tècnica  d'escriptura amb la perfecció amb què ho fa ell.»
  Dave Eggers – «Un dels narradors més fascinants d'Europa.»
  Camilla Grudova – «Gueorgui Gospodínov és un dels escriptors més interessants i innovadors d'aquest segle.»
  The Wall Street Journal – «Gospodínov és un artista de la nostàlgia.»
  Inés Martín Rodrigo, El Periódico – «Els seus llibres són tan inclassificables i difícils d'etiquetar que, per descriure'ls, només es pot dir que Gospodínov va néixer per escriure.»
   
  Sobre El refugi del temps:
  The Times – «La meditació fantasiosa i digressiva que fa Gospodínov de la crisi de la mitjana edat, de la memòria que s'esfondra i de la recreació històrica adquireix un significat polític molt més penetrant. Íntim i personal.»
  Libération – «Una obra mestra de l'autocrítica i de l'amor violent, El refugi del temps passa comptes amb l'Europa de l'Est, i amb Bulgària en particular, i amb el penediment que alguns senten per aquelles "revolucions" que ells mateixos no van ni encapçalar.»
  The New York Times Book Review – «Un llibre intel·ligent i commovedor.»
  La Vanguardia – «Una novel·la fabulosa amb què l'escriptor búlgar ha guanyat el Premi Booker Internacional captant el moment expansiu del populisme i de mirada al passat que recorre Europa.»
  Diari de Barcelona – «A través d'un relat ple d'ironia i de sàtira, l'autor ofereix una mirada política sobre el passat, la història i la nostàlgia com a refugi dels possibles desastres que poden venir en un futur.»

  Zum Buch