Altri libri che potrebbero interessarti

• 

  La veritat sobre la llum

  Auður Ava Ólafsdóttir

  • 1
  • 0
  • 0

  Islàndia, l'ofici de llevadora, un huracà hivernal que s'acosta i una tia-àvia brodadora i filòsofa: són els ingredients d'una novel·la plena de gràcia i llibertat.
  La protagonista d'aquesta novel·la ha heretat unes quantes coses de la seva tia-àvia: el nom, la professió de llevadora i una casa plena de papers que amaguen sabers i aforismes transmesos de generació en generació.
  Parlen de llevadores que travessen tempestes de neu per acollir nounats, balenes que s'ajuden en els parts, de la superioritat de les ovelles sobre els humans. Del gran viatge de la foscor cap a la llum.

  Mostra libro

• 

  L'aigua del llac no és mai dolça

  Giulia Caminito

  • 0
  • 0
  • 0

  La Gaia neix en una família pobra ofegada de problemes: la mare, l'Antònia, és una dona lluitadora i orgullosa, de caràcter fort i intransigent, que té cura tota sola del marit discapacitat i dels quatre fills, el primer dels quals va tenir quan era tot just una adolescent. És una mare omnipresent, dominant i implacable, i ensenya els fills a lluitar i a no tirar mai la tovallola, a anar sempre amb el cap ben alt i no abaixar la guàrdia. Així creix la Gaia, pèl-roja i rabïuda com la mare, desconfiada i sovint cruel, saltant d'un pis a un altre i enfrontant-se cada dia a un món que no té res per oferir-li ni l'acceptarà mai. L'aigua del llac no és mai dolça és una novel·la d'iniciació colpidora i dura, plena de ràbia, violència i bellesa, narrada amb una prosa elegant i precisa i una llengua acurada, sovint poètica i profundament sensible.

  Mostra libro

• 

  Una vegada va ser estiu la nit...

  Elisabet Riera

  • 0
  • 0
  • 0

  Amb un informe mèdic tremolant-li a les mans, una dona decideix emprendre sola un viatge a peu, d'un extrem a l'altre de les Alberes, a l'hivern. Seguint el rastre fugitiu de la trobairitz medieval Alba de Peralada, i acompanyada per les notes romàntiques del Winterreise de Schubert, deixa enrere tot el que ha estat fins aleshores per encarar les preguntes que no es responen amb paraules. Sobre l'amor, la mort i el coratge d'estar viu.
  
  «Ocells, arbres i aigües componen, també, un llenguatge del camí. Diferent del que em pensava, fet de signes que van més enllà dels números i les paraules. Aprendre'l és com aprendre a caminar. Fent tentines. Ensopegant. Buscant l'equilibri, la manera de sostenir-se en el món. Diuen que no hi ha dues petjades iguals en tota la capa de la Terra —i quina és la meva? Deu ser diferent de la que ha estat fins avui? Totes les cèl·lules del cos es renoven completament cada set anys; ossos, pell, cabell, sang, pits... he estat set persones diferents fins a aquest moment. Set petjades. Amb prou feines recordo com era posar-se a les sabates d'aquelles altres que vaig ser. Cap a on em duran, ara?
  Només el camí m'ho pot dir.» 
  
  Elisabet Riera ha escrit una novel·la que és paisatge íntim: un recorregut a través dels Pirineus orientals —de llevant cap a ponent— que és el viatge de transformació de la mateixa narradora, i alhora un homenatge als caminants solitaris i a la fin'amor de les trobairitz.

  Mostra libro

• 

  La trena

  Laetitia Colombani

  • 0
  • 0
  • 0

  TRES DONES UNIDES PER UN PODERÓS ANHEL DE LLIBERTAT.  Un fulgurant èxit editorial que ha estat durant mesos al capdamunt de les llistes de vendes i ha conquistat la crítica i el públic. Amb gairebé mig milió d'exemplars venuts i quasi trenta traduccions en curs, La trena va ser un dels fenòmens editorials de l'any 2017. En aquesta narració vibrant i commovedora, Laetitia Colombani -guionista, directora i actriu de reconegut prestigi- aborda les històries de tres dones que, nascudes en continents diferents, comparteixen unes idees i uns sentiments que les uneixen en un poderós anhel de llibertat. ÍNDIA. A Badlapur, la intocable Smita sobreviu recollint els excrements d'una casta superior. Resignada a la seva condició, està decidida en canvi a lluitar perquè la seva filla no segueixi els seus passos: la petita anirà a l'escola i la seva vida serà digna i profitosa, encara que per aconseguir-ho la Smita hagi de desafiar les normes establertes. ITÀLIA. A la Giulia li encanta treballar al taller familiar, l'últim de Palerm que confecciona perruques amb cabells autèntics. Hauria pogut anar a la universitat, però als setze anys va deixar l'institut per aprendre els secrets d'aquest ofici. Quan el seu pare pateix un accident i la Giulia descobreix que el negoci està a punt de fer fallida, afronta l'adversitat amb valentia i determinació. CANADÀ. La Sarah és una advocada d'èxit a Montreal que ho ha sacrificat tot per la seva carrera: dos matrimonis fallits i tres fills a qui no ha vist créixer. Un dia, en el curs d'un judici, es desmaia, i aleshores la Sarah comprèn que la seva vida ha canviat radicalment i que haurà de triar què és el més important per a ella. La Smita, la Giulia i la Sarah no es coneixen, però tenen en comú l'empenta i la tenacitat de les dones que rebutgen allò que el destí ha reservat per elles i es rebel·len contra les circumstàncies que les oprimeixen. Com fils invisibles, els seus camins s'entrellacen i van formant una trena que sim- bolitza la ferma voluntat de viure amb esperança i il·lusió. La crítica ha dit...«El fenomen del moment.»Le Parisien «Un homenatge a la força de totes les dones.»Biba «L'autora traça amb una habilitat sorprenent el retrat de tres dones que es rebel·len contra el seu destí, tres històries que deixen entreveure una humanitat fràgil però vibrant.»Le Figaro «Les protagonistes de La trena tenen en comú una força i una determinació que les porten a decidir cada instant de la seva vida en comptes de patir-lo. Són un model per a totes nosaltres.»Le Soir

  Mostra libro

• 

  L'amor dels homes singulars

  Victor Heringer

  • 0
  • 0
  • 0

  En la calor enlluernadora d'un estiu a Rio de Janeiro, als anys setanta, entre els murs d'una vil·la burgesa d'un barri pobre de la ciutat, en Camilo creix envoltat de partits de futbol, converses de carrer i l'ombra del passat del seu pare, un metge de renom durant la dictadura.
  Quan el seu pare porta a casa en Cosme, un nen mulat d'origen desconegut, l'odi inicial d'en Camilo aviat es convertirà en el descobriment d'una nova forma de tendresa. Aquest primer amor adolescent es veurà interromput per un esdeveniment d'una enorme brutalitat que trencarà el seu món íntim i no deixarà de ressonar en la seva vida adulta.
  
  Aquesta novel·la és, al mateix temps, un relat poderós i tendre sobre el primer amor, el dolor i la venjança, i una exploració incisiva de la societat brasilera.
  
  «L'amor dels homes singulars és realment una novel·la singular. És enginyós com Cortázar o Nabokov, el·líptic com Grace Paley, divertit com Donald Barthelme.» Zadie Smith
  
  «Quan llegeixes una cosa realment nova, és difícil descriure-la, t'acabes conformant amb les comparacions, i L'amor dels homes singulars és realment una novel·la singular. És enginyós com Cortázar o Nabokov, el·líptic com Grace Paley, divertit com Donald Barthelme. En acabar-lo, vols conèixer de seguida el jove que l'ha escrit, donar-li la mà amb força i felicitar-lo per l'inici d'una carrera brillant. Però en Victor Heringer ja no hi és. Ens ha deixat aquest bonic llibre.» Zadie Smith
  
  Nominada al Prêmio Rio de Literatura, Prêmio São Paulo de Literatura i Prêmio Oceanos

  Mostra libro

• 

  La plaça del Diamant

  Mercè Rodoreda

  • 1
  • 0
  • 0

  "Distingida amiga: Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M'he passat la nit en blanc llegint la seva novel·la, sense poder deixar-la. Feia molt de temps que cap llibre no m'havia tret el son d'aquesta manera. Trobo aquesta novel·la simplement formidable. És la seva obra mestra." (Carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda, 1961)"Totes aquestes pàgines, poètiques i patètiques, sense un gra de sentimentalisme, m'han emocionat profundament, i les últimes m'han deixat sense alè. Sembla mentida que amb elements tan simples es pugui arribar a una tensió tan extraordinària, a estones inaguantable. Se m'ha nuat el coll tres o quatre vegades, hi ha pàgines d'una veritat que esborrona. Aquest equilibri perfecte entre el dramatisme, la poesia i la banalitat, molt poca gent el deu haver aconseguit. I t'ho dic, no després de llegir una novel·la policíaca, sinó després d'acabar —immediatament després d'acabar— Els posseïts de Dostoievski." (Carta d'Armand Obiols a Mercè Rodoreda, 1960)"Pocas personas saben fuera de Cataluña quién era esa mujer invisible que escribía en un catalán espléndido unas novelas hermosas y duras como no se encuentran muchas en las letras actuales. Una de ellas —La plaza del Diamante— es, a mi juicio, la más bella que se ha publicado en España después de la Guerra Civil. Mi deslumbramiento fue apenas comparable al que me había causado la primera lectura de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, aunque los dos libros no tienen en común sino la transparencia de su belleza." (Gabriel García Márquez, 1983)

  Mostra libro