L'última colònia

Philippe Sands

Synopsis

Les tragèdies personals que amaga el passat colonial. Un llibre sobre la injustícia i la necessitat de reparació.
El 27 d’abril del 1973, Liseby Elysé, que aleshores tenia vint anys i estava embarassada de quatre mesos, va pujar a un vaixell que salpava de la petita illa de Peros Banhos, a l’arxipèlag de Chagos, a l’Oceà Índic. Amb ella viatjaven la resta dels habitants nadius, els quals eren reubicats a l’illa Maurici. L’explicació d’aquest èxode forçat la trobem a la Guerra Freda: els americans van decidir d’instal·lar-hi, durant els anys seixanta, una base militar, concretament a l’illa Diego Garcia, i no volien població autòctona a les illes properes. El lloc havia estat cedit pels britànics, perquè era una possessió colonial seva, i el 1965 la van esqueixar de Maurici i la van convertir en el Territori Britànic de l’Oceà Índic.
Quan Maurici es va independitzar, l’any 1968, ho va fer sense aquell arxipèlag, i després va litigar als tribunals per provar de recuperar-lo. El 2018 el cas va arribar al Tribunal Internacional de la Haia. Philippe Sands hi va estar involucrat com a advocat de la part demandant, i el testimoni estrella que va presentar va ser el de Liseby Elysé, que va explicar davant dels jutges la seva tragèdia personal.
Aquest és un llibre sobre les vergonyes del passat i sobre una població autòctona arrencada de la seva pàtria; una història sobre el colonialisme i les seves herències, però també sobre les petites històries que s’amaguen darrere de la Història en majúscula.

Disponible depuis: 25/10/2023.

Longueur d'impression: 296 pages.

D'autres livres qui pourraient vous intéresser

La societat de la neu

Pablo Vierci

El relat definitiu de la tragèdia dels Andes, on el lideratge i la capacitat de superació van ser decisius. Si fos ficció, esdevindria inversemblant. Però va ser i és veritat, i tots els supervivents parlen per primera vegada des d'aquell accident d'avió que els va colpejar als Andes quan tenien uns vint anys, a quatre mil metres d'altitud, sense roba d'abric ni menjar. Ara, cadascun dels setze recorda en primera persona com van ser els setanta-dos dies a la serralada, com van superar aquella situació extrema, com van entendre la mort, què va significar l'accident i com va influir posteriorment en la seva vida.
La història més increïble mai explicada, una narració que commou des de la primera línia: una vivència extrema que posa a prova les capacitats de lideratge i superació. Un mosaic enorme sobre el qual es projecten setze maneres de superar allò insuperable.

Voir livre

Una biografia epistolar

Simone Weil

Recórrer l'itinerari vital i intel·lectual de la filòsofa Simone Weil des d'un lloc poc transitat, el de la seua correspondència, pot oferir una imatge molt fidel de la seua trajectòria, tan curta com intensa i coherent. Una mena de biografia configurada a partir de cartes especialment representatives de les diferents etapes de la seua evolució, en escenaris com París, Marsella, Nova York o Londres, i dirigides a interlocutors que van deixar una empremta inesborrable en la seua obra. L'atenció i l'espera, facultats essencialment lligades en Simone Weil a la recerca de la veritat, es desenvolupen de forma natural a través de la literatura epistolar i, per això, el llibre pretén ser també una crida d'alerta davant del risc de desaparició d'aquest gènere literari.

Voir livre

Cartes 1946-1983 - A la recerca...

Joan Sales, Joan Coromines

Ara que les xarxes bullen amb discussions sobre l'estat del català, recuperem l'epistolari entre dos Joans il·lustres i no gaire amants de la diplomàcia: el filòleg Coromines i l'escriptor Sales.
Durant gairebé quaranta anys, Joan Coromines i Joan Sales van mantenir una correspondència en què s'ocupaven de tota mena de qüestions sociolingüístiques. ¿Pot el català aspirar a ser una llengua plenament usual com les altres o s'ha de conformar amb ser una llengua literària? I entre carta i carta, una estona s'esbatussen per si ha de ser "per" o "per a" i l'altra es fan companyia en l'exili.
Un volum perquè els que debaten sobre l'estat del català —i de la nació— hi suquin pa.

Voir livre

No me'n recordo de res

Nora Ephron

Nora Ephron és una de les escriptores feministes més incisives i hilarants de la literatura nordamericana del segle XX, una articulista d'energia imparable i una guionista de cinema multipremiada. No me'n recordo de res és un recull dels seus articles més mordaços i afilats que ofereixen una mirada còmica sobre el passat i una crítica àcida i personal contra les vicissituds de la vida moderna.
Aquestes pàgines ens transporten des de la seva primera feina a la sala de correus de la revista Newseek a les sis fases del correu electrònic, des de records de les festes glamuroses i bullicioses dels seus pares a la vida plena de "moments senils" —o, com en diu ella, "moments Google"—, des dels fracassos més estrepitosos de la seva carrera a les millors alegries. Plena de perspicàcia i d'observacions autèntiques i encertadíssimes, No me'n recordo de res és un recull deliciós i punyent d'una de les escriptores més desacomplexades del panorama nordamericà.

Voir livre

Prosa de combat

Manuel de Pedrolo

El primer i únic assaig polític de Pedrolo surt a la llum seixanta anys després.

A banda de ser l'escriptor amb més llorers i lectors de la seva generació, Manuel de Pedrolo (1918-1990) va ser durant anys el principal referent de l'independentisme a la premsa catalana, cosa que no es pot deslligar de la seva recepció crítica ni de com l'hem paït fins avui. L'assagisme polític de Pedrolo ressenya vint-i-cinc anys decisius de la història del país, des de les primeres llumetes de recuperació cultural dels anys seixanta fins als focs artificials previs a Barcelona 92. En aquest volum recuperem el primer assaig polític que va concebre l'autor, censurat el 1966 i inèdit fins avui, i apleguem els seus millors articles, que en una part substancial també es publiquen per primera vegada.

Una edició que revela els textos de Pedrolo sobre els «altres catalans », sobre el bilingüisme a Catalunya, sobre la repressió franquista, els nacionalismes, els demòcrates de conveniència i les relacions de l'autor amb la cultura i la política del seu temps.

«El passat existeix i el respectem, però el passat és quelcom que ja ningú no ens pot prendre, mentre el present ens el juguem una mica cada dia».

«Som, em sembla, un arc del pont que travessa el temps, el pilar que es dreça en aquest moment perquè d'altres, anys amunt, puguin continuar construint. Si un dia l'obra s'ha d'interrompre definitivament, que no sigui ara. No volem ser els darrers».

Selecció i pròleg de Júlia Ojeda.

Voir livre

La profunditat de les butxaques...

Josep Lluís Micó

Les butxaques són les cavitats on amaguem el que volem ocultar. I, en els dos relats periodístics de La profunditat de les butxaques, hi ha persones que viuen en l'opulència perquè les tenen plenes, i n'hi ha d'altres que s'ho passen fatal perquè les porten buides.
A «Et deixo», un eminent professor estatunidenc, mentre prepara el discurs de jubilació, troba informació sobre un antic i brillant alumne amb qui va mantenir una relació clandestina, amb excessos sadomasoquistes i, probablement, una mort. Tot això, amb el rerefons d'una admiració intel·lectual recíproca, compatible amb la hipocresia i la infidelitat.
A més de sis mil quilòmetres, a la València que enyora els anys noranta, dues noies intercanvien promeses per muntar un negoci que farà història, «Història contemporània». A totes dues les uneix un episodi remot relacionat amb les substàncies prohibides.
Les dues peces basculen entre la il·lusió i l'amistat, l'esperança i l'amor, l'admiració i el sexe, el gòtic americà i el barroc valencià. Una experiència lectora inoblidable.

Voir livre