Weitere Bücher, die Sie mögen werden

• 

  Zugunruhe - Anhel de Nord

  Maria Fúlvia Nicolàs Tolosa

  • 0
  • 0
  • 0

  Zugunruhe és molt més que el relat d'un viatge a les regions més fredes del planeta. És un viatge físic, de moviment d'un punt a un altre, o d'un punt a molts punts, però també és un viatge en el temps, cap al passat ­records de joventut, la relació de l'autora amb el seu pare, de com aquest li va inculcar la dèria septentrional­, i cap al present, a través d'en Jan, el seu fill petit de disset anys, i el present viatge. Cada any tots dos comparteixen un viatge, i cada any la Fúlvia descobreix un nou Jan. És en aquests viatges quan la vida, potser, se sent més viva i canviant. Zugunruhe és la paraula alemanya (Zug: «moviment», «migració» i Unruhe: «agitació», «ansietat», «inquietud») que descriu el comportament instintiu en els animals abans d'emigrar, especialment en les aus. Una urgència interior que les empeny a batre les ales, canviar els patrons de gana i de son i bellugar-se nerviosament fins que arriba el dia, no saben per què, que emprenen el vol. És aquest sentiment el que ha volgut expressar Fúlvia Nicolàs en el seu llibre.

  Zum Buch

• 

  Cartes d'amor de la monja...

  Mariana Alcoforado

  • 0
  • 0
  • 0

  Una religiosa portuguesa escriu al seu amant infidel, que l'ha abandonat. Aquesta senzilla frase conté un drama humà, l'angoixa de l'amor no correspost, una polèmica literària i un dels textos més bells sobre la passió femenina.
  En una gradació angoixant, que captiva el lector, testimoni involuntari de com un cor es trenca i es desfà lluny de la mirada de l'amant, Mariana Alcoforado passa de la ira als retrets, de la resignació a la docilitat, fins a arribar a l'única resposta, terrible i que buida de sentit la seva passió: el seu amant mai la va estimar. I així, el comiat de la monja ens colpeix encara avui evocant la ferida ja cauteritzada d'un desengany cruel, pel silenci i per la solitud. Les Cartes s'emmarquen en la tradició literària europea que, des d'Ovidi o Virgili, amb Penèlope, Briseida, Fedra, Medea, o Dido, passant per Eloïsa, donen veu literària a la dona abandonada. Les Cartes van tenir una gran influència en autors com Choderlos de Laclos, Stendhal, Rousseau o Rilke.
  "Les paraules de la monja són el sentiment de lamor, tot el que es pot expressar i tot el que no es pot dir. La seva veu entona un cant docell, i la seva melodia no troba destí."
  Rainer Maria Rilke
  "Una descripció magistral de la bogeria amorosa femenina."
  Philippe Sollers
  "Cal estimar com la religiosa portuguesa, i amb la mateixa ànima de foc amb la qual ens ha deixat les seves cartes immortals."
  Stendhal

  Zum Buch

• 

  El camí d'Aristòtil

  Edith Hall

  • 0
  • 0
  • 0

  El camí d’Aristòtil mostra la manera com una escola de pensament ens pot ajudar a assolir l’eudaimonia: la felicitat que consisteix a desenvolupar plenament el nostre potencial.  
  Al segle IV aC, Aristòtil funda a Atenes la seva escola, una versió millorada de l’Acadèmia platònica, on ell mateix havia estudiat. Des d’aquell nou Liceu, centre de formació dels futurs pensadors clàssics, va saber exercir una influència inestimable. 
  El camí d’Aristòtil mostra la manera com una escola de pensament ens pot ajudar a assolir l’eudaimonia: la felicitat que consisteix a desenvolupar plenament el nostre potencial. Les lliçons d’Aristòtil no caduquen, diu l’autora. Si l’objectiu és viure bé, el missatge del filòsof d’Estagira no passarà de moda: portar una vida virtuosa, entenent la virtut com allò que ens fa feliços; aprendre a deliberar i a encertar-la en les decisions; ser conscients del nostre potencial i caràcter... El «camí», doncs, convida a la reflexió pausada, a la contemplació, a analitzar les relacions amb el proïsme, entendre i millorar la nostra comunicació i fer front a la mort amb serenor. 
  Rastrejant exhaustivament l’obra d’Aristòtil, inserida en el context de la seva biografia, Edith Hall ofereix una actualització del pensament aristotèlic per mitjà d’una tesi interessant i original: servir-nos-en, dos mil quatre-cents anys després, per canviar la nostra vida.

  Zum Buch

• 

  Escola d'aprenents

  Marina Garcés

  • 0
  • 2
  • 0

  L'educació és el substrat de la convivència, el taller on s'assagen les formes de vida possible. Per això el capitalisme cognitiu s'ha pres seriosament la tasca d'assaltar tots els seus camps: l'educació formal i la informal, els recursos, les eines i les metodologies. La presencialitat i la virtualitat. La infància i la formació al llarg de tota la vida. L'educació no només és un gran negoci. És un camp de batalla on la societat reparteix, de manera desigual, els seus futurs. Diuen els pedagogs que cal canviar-ho tot, perquè el món ha canviat per sempre. Aquesta afirmació amaga les preguntes que ens fan més por: de què serveix saber quan no sabem com viure? Per què aprendre quan no podem imaginar el futur? Aquestes preguntes són el mirall on no ens volem mirar. Ens fa vergonya no tenir respostes i sempre és més fàcil disparar contra mestres i educadors. Com volem ser educats? Aquesta és la pregunta que una societat que es vulgui mirar a la cara hauria d'atrevir-se a compartir. Ens implica a tots. Tots som aprenents al taller on s'assagen les formes de vida possible. Educar no és aplicar un programa. Educar és l'art d'acollir l'existència, elaborar la consciència i disputar els futurs. Dins i fora de les escoles, l'educació és una invitació: la invitació a prendre el risc d'aprendre junts, contra les servituds del propi temps.

  Zum Buch

• 

  Periodisme i participació al...

  Bernardo Guzmán Montor

  • 0
  • 0
  • 0

  Conferència impartida a l'acte d'obertura de la XXXII edició de la Universitat d'Estiu de Gandia, el 20 de juliol de 2015, a càrrec de Bernardo Guzmán, periodista i director de continguts de Cadena Ser Comunitat Valenciana. A l'acte, Guzmán va afirmar  que el gran objectiu dels mitjans tradicionals ha de ser recuperar la credibilitat perduda. L'obligació d'un bon periodista ha de ser aprofitar totes les ferramentes actuals i les possibilitats que ofereix Internet per tal d?estimular la participació sense oblidar mai la seua tasca de mediació. En un món cada vegada més interconnectat, el periodista haurà de ser un narrador que oriente els usuaris, un intèrpret que avalue el que realment és important i un professional que estimule la participació i promoga la connexió de la societat amb els mitjans.

  Zum Buch

• 

  D13 - Crònica judicial

  Emmanuel Carrere

  • 0
  • 0
  • 0

  El periodisme convertit en literatura a través de la perspicaç mirada de Carrère.  
  D13: divendres 13 de novembre de 2015. En tres punts diferents de París es produeixen atemptats gihadistes. El més greu és el de la sala Bataclan, on actuen els Eagles of Death Metal. Els atacs deixen més d’un centenar de morts i més de quatre-cents ferits. Anys després, entre el setembre de 2021 i el juny de 2022, se celebra el judici al Palau de Justícia de la capital francesa. Hi ha catorze acusats: el principal és l’únic supervivent d’entre els terroristes de l’Estat Islàmic que van participar en la massacre. Va sobreviure perquè no va detonar el seu cinturó d’explosius. Va fallar el mecanisme? Va tenir por? O potser un fugaç moment de penediment i humanitat? La resta són col·laboradors en diferents graus. I encara hi ha els testimonis, els familiars de les víctimes, els advocats defensors, els fiscals, els membres del tribunal... 
  Emmanuel Carrère fa el seguiment del judici i n’escriu una crònica setmanal per a L’Obs. Els textos són la base d’aquest llibre, en què trobem la narració del procés: la veu de les víctimes, els arribistes que van provar de fer-se passar per víctimes, els herois que van ajudar a detenir els criminals, els detalls entre bastidors... La dimensió humana i la dimensió política. El resultat és un volum esglaiador i un testimoni necessari. El periodisme convertit en literatura a través de la perspicaç mirada de Carrère.

  Zum Buch