Weitere Bücher, die Sie mögen werden

• 

  Trilogia IREMONGER 3: La conjura...

  Edward Carey

  • 0
  • 0
  • 0

  LES COSES NO SÓN EL QUE SEMBLEN. NO ET REFIÏS MAI DE LES COSES.
  La conclusió magistral d'aquesta trilogia èpica i preciosista sobre el sistema de classes britànic, les ciutats inundades de deixalles i una maledicció que travessa generacions. Foulsham, la ciutat de la foscor i els crims, ha quedat sepultada pels Cúmuls. La família Iremonger ara corre lliurement per Londres. Lombres , com en diuen ells .
  Busquen una nova llar i estan decidits a trobar-la, i tant és quant costi. Els londinencs comencen a percebre que passen coses estranyes: éssers estimats que desapareixen, objectes insòlits que sorgeixen del no-res i una foscor sigil·losa que sembla que devora la llum del dia. Ningú sap què passa ni com aturar-ho. Mentrestant, en Clod, amagat amb la seva família en una casa franca de la ciutat, es pensa que la Lucy Pennant és morta. Però ella va sobreviure d'entre les runes de la Casa del Llorer, i ha armat un bon esquadró de nens que l'ajudaran a retrobar-se amb el seu estimat. Lombres, asseguren els Iremonger, ha traït el seu clan i per això mereix un càstig exemplar: la seva destrucció completa. Però la ciutat, criminal i fosca, es prepara per destruir tots els Iremonger, sense deixar-se'n cap. Sense pietat. Només un d'ells, el clan o la ciutat, en sortirà amb vida.

  Zum Buch

• 

  Un anarquista

  Diego Ameixeiras

  • 0
  • 0
  • 0

  Primavera de 1977. Miguel Duarte acaba d'arribar a Barcelona. Té vint anys, és cambrer del Nebraska, un bar de la Rambla on l'amo somia amb protagonitzar una pel·lícula de l'Oest, i viu esperant alguna cosa que l'elevi per damunt de la seva timidesa. Per això hi és la Montse, una estudiant acomodada per qui sent una irresistible atracció. Després d'implicar-se en política, amb ella experimentarà l'amor, el sexe i els plaers de la vida. Al mateix temps, una ciutat en flames després de la mort de Franco segueix disposada a pitjat l'accelerador de la història: Barcelona experimenta un renaixement del moviment anarquista que s'enfronta als consensos de la Transició. Duarte, un personatge obscur i desconcertant per a alguns, capaç de matar a ganivetades un home per venjança, enèrgic militant antiautoritari per a uns altres, es veurà immers enmig d'aquesta corrent que l'arrossegarà fins al cas Scala.
  Entre la ficció negra i la crònica històrica, amb un peu en els fets reals i un altre en la fabulació, aquesta novel·la recrea els successos més vibrants d'aquella breu primavera llibertària. Una lluita popular que seria desmantellada, el gener de 1978, pels serveis d'intel·ligència de la policia. Només queda una pregunta per fer: qui era, de debò, Miguel Duarte?

  Zum Buch

• 

  Fletxa assalt a la Ruta -...

  Joan Carles Ventura

  • 0
  • 0
  • 0

   Qui no ha sentit parlar del Fletxa, el famós detectiu privat que operava entre els mítics locals de la Ruta Destroy durant els anys vuitanta i noranta? La seua reputació com a investigador especialitzat en assumptes festius es va estendre, dins i fora del territori valencià, mentre va perviure aquella frenètica moguda de nits disbauxades sense fi que després seria coneguda com la Ruta del Bakalao. Ara, en aquesta esperada preqüela de les seues insòlites memòries detectivesques, es revela per fi un dels secrets més ben guardats de la biografia de l'ínclit Vicent Fletes i Chaqués: com es va estrenar en l'ofici d'escondrinyador a sou i com es va donar a conèixer arreu dels ambients noctàmbuls per haver resolt el misteriós robatori de la recaptació de la discoteca Chocolate de la nit del divendres 20 de novembre de 1987. 
   Després de guanyar el VI Premi Memorial Agustí Vehí amb Em diuen Fletxa i el Premi València Negra 2023 amb Fletxes desviades, Joan Carles Ventura ens presenta el primer cas del detectiu més flipat i perdut de la Moguda Valenciana; una narració vertiginosa i demencial en clau d'interrogatori dialogat que atraparà tant els fans incondicionals de la saga com les noves lectores i lectors que encara no han tingut l'hilarant plaer d'acompanyar Vicent Fletxa i la tieta Ampariues en les seues esbojarrades aventures. 
   Després de Em diuen Fletxa (VI Premi Agustí-Vila de Tiana) i Fletxes desviades Joan Carles Ventura torna a "crims.cat" amb tota una preqüela del seu peculiar personatge, un nou cas prou enrevessat replet d'acció, molt d'humor i emocions per totes bandes 
   En aquesta preqüela imprescindible, descobrim els orígens d'un detectiu únic que, amb el seu enginy, sarcasme i intuïció, acabarà convertint-se en una llegenda de la novel·la negra valenciana. 
   Una història trepidant que ens trasllada al cor de la Moguda Valenciana dels anys 80, entre excessos, intriga i conspiracions, on un cas aparentment rutinari esdevindrà el punt d'inflexió d'una carrera marcada pel risc i l'astúcia. 
   Ventura combina amb mestria acció, humor i crítica social per oferir-nos una novel·la que explora com es forja un detectiu i com el passat pot deixar empremta, literalment, en el present. 

  Zum Buch

• 

  Estremida memòria

  Jesús Moncada

  • 0
  • 0
  • 0

  La clau per entrar a les cases de Mequinensa és un fet de sang ocorregut el 25 d'agost de 1877, en temps de pau després de quaranta anys de carlinades. ¿Per què caram es matava la gent si no era per Carles de Borbó o Isabel d'Espanya?
  
  L'escriptor, instal·lat a una taula de 1995, assumeix les funcions d'un investigador i grata, exhuma, analitza amb un plec de papers i el cabal de la seva imaginació, més generosa que l'Ebre. És una gran partida de Cluedo que ens proposa, amb un personatge diferent a cada capítol i un entramat que els lectors tenim la missió de recompondre. El joc és sumptuós, entre detectivesc i arqueològic. Un cop desenterrats, els fragments cobren vida, color, moviment; i aquí apareix el braç carnós de l'Amàlia, allà el llit de la paralítica Marta, i la mula de l'escrivà que ve a fer justícia i ja arriba al revolt del camí on es va cometre l'assassinat.
  
  A mesura que la novel·la avança, són totes les dones de Mequinensa que veus sortir del fosc avenc del temps, amb els ulls brillants d'angúnia pels seus homes ajusticiats. La resurrecció dels morts és un miracle que saben obrar les grans novel·les, per descregut que en sigui l'autor. En lloc de fe, poseu-hi una tendresa i una curiositat inextingibles pels humans que van viure al lloc on has vingut al món, i un art com només el produeixen els artistes més remarcables.

  Zum Buch

• 

  Anorrear

  Michel Houellebecq

  • 0
  • 0
  • 0

  Una novel·la total: thriller amb elements esotèrics, obra de crítica política, cru retrat familiar i narració existencial sobre el dolor i l’amor.  
  Any 2027. França es prepara per a unes eleccions presidencials i el candidat amb més possibilitats és una estrella de la televisió. L’home fort darre­re de la candidatura és el ministre d’Economia i Finances, Bruno Juge, per a qui treballa com a assessor Paul Raison, el protagonista de la novel·la, un home taciturn i descregut. 
  De sobte, algú puja a internet uns vídeos amenaçadors –en un dels quals es veu el ministre Juge a la guilloti­na– amb uns enigmàtics símbols geomètrics. I la violència passa del món virtual al real: l’explosió d’un portacontenidors a la Corunya, un atemptat contra un banc d’esperma a Dinamarca i el sag­nant atac a una embarcació de migrants a prop de les Pitiüses. 
  Mentre investiga els fets, en Paul s’enfronta a una crisi personal: el seu matrimoni està en des­composició i el seu pare, espia jubilat, pateix un infart cerebral, la qual cosa propicia el retrobament d’en Paul amb els seus germans: una germana catòlica i simpatitzant de la ultradreta casada amb un notari en atur i un germà restaurador de tapis­sos casat amb una periodista de segona fila. A més, a en Paul li diagnostiquen una malaltia greu. 
  Michel Houellebecq compon una ambiciosa novel·la total que és moltes coses alhora: thriller esotèric, obra de crítica política, descarnat retrat familiar i també narració íntima i existencial so­bre el dolor, la mort i l’amor, que tal vegada és l’única cosa que ens pot redimir.

  Zum Buch

• 

  Escenaris

  Toni Sala

  • 0
  • 0
  • 0

  «Segons ell a les estrelles no hi ha corrupció, tot és de foc, net i desinfectat. Deu ser que són lluny, penso jo, però és igual, encara que sigui perquè són lluny té raó».
  
  Transporto, passejo les paraules. Creixen a les muntanyes, respiren als descampats, es dilueixen a l'horitzó, es mullen als rius i els pantans. Miro de reconnectar el meu idioma amb el món, de recarregar aquesta llengua mig morta. Abans, els actors buscàvem la pronúncia anant als pobles. Ara val més no baixar del cotxe, de manera que busco l'expressivitat enfosquint l'idioma als túnels i fent-lo volar als ponts, refredant-lo a la neu i salant-lo a la costa. Cremo les frases com si me les fumés. Aspiro el paisatge per inflamar-les. Abaixo les finestres i recito amb l'olor de la terra i el blat després de la sega, amb l'amargor de la fullaraca cremada o amb l'aire carregat de les tempestes d'estiu. Exposo les paraules als llamps, les enterro, les socarrimo al sol, les punxo amb troncs carbonitzats després de l'incendi d'un bosc, les dono a mastegar als animals. Les industrialitzo, les poligonitzo, les embruto als abocadors i les sacrifico als escorxadors, les refrego per terra, les deixo en remull com el meu pare feia amb el bacallà.
  
  «Sala domina a la perfecció el llenguatge culte: si el llenguatge fos una fletxa i l'expressió un blanc, els seus tirs farien tots diana», Joan Flores Constans

  Zum Buch