Weitere Bücher, die Sie mögen werden

• 

  Rellotge sense agulles

  Carson McCullers

  • 1
  • 0
  • 0

  "La millor escriptora que ha donat el sud dels Estats Units", Tennessee Williams
  Rellotge sense agulles és l'última novel·la de Carson McCullers, publicada l'any 1961, pocs anys abans de morir. Ambientada en un poble petit del sud dels Estats Units, i a partir de la vida de quatre personatges memorables, McCullers torna als temes fonamentals de la seva obra —la solitud, les complexitats i contradiccions de les nostres emocions i obsessions, la responsabilitat dels nostres actes i les seves conseqüències, i la identitat— i ens brinda una de les declaracions més punyents sobre raça, classe i justícia, "una història de resposta i responsabilitat d'un home confrontat amb la seva humanitat", en paraules de l'autora. Rellotge sense agulles, considerada la seva novel·la més important, tanca el cercle d'una obra tan breu com imprescindible d'una escriptora magistral, un dels homenatges literaris més monumentals a la petitesa, la convencionalitat rígida i la incomunicació de la societat americana de mitjans del segle XX.

  Zum Buch

• 

  Els fills adormits

  Anthony Passeron

  • 0
  • 0
  • 0

  "Sense aixecar mai la veu, Anthony Passeron trenca el silenci familiar que s'havia imposat sobre la tragèdia i crea un llibre d'un poder tan impactant que persisteix molt més enllà de la lectura. Sublim", Annie Ernaux
  
  Quaranta anys després de la mort del seu oncle Désiré, Anthony Passeron decideix indagar en el passat familiar, des de l'ascens social dels avis, propietaris d'una carnisseria durant els anys trenta, fins a l'esquerda que s'obre entre ells i la generació dels seus fills, en concret amb aquest oncle que Passeron pràcticament no va conèixer, un jove hedonista i poc compromès que va contraure la sida als anys vuitanta. Estirant el fil de la història personal, i de la crisi psicològica i emocional que va arrossegar tota la família, l'autor incorpora també, en format de crònica trepidant, el relat de la cursa contrarellotge als hospitals francesos i americans per aturar la pandèmia i trobar una cura per a la malaltia. Guanyadora de diversos premis a França, profundament commovedora i escrita en un estil sobri i addictiu, Els fills adormits retrata la solitud de les famílies, el silenci, la vergonya i la negació davant d'una malaltia nova, desconeguda i terriblement estigmatitzada.
  
  "Ens encanta: l'estil sobri, l'agudesa de l'anàlisi sociològica, l'elegància melancòlica que mostra l'autor quan combina el relat íntim i el col·lectiu, els secrets i silencis de la seva família i la investigació mèdica en una història a dues veus impecablement documentada i profundament corprenedora", Madame Figaro
  
  "Una novel·la que vola a tot drap, els personatges volen contra el temps per alliberar-se del dolor. Un debut extraordinari", Elle
  
  "Les paraules no dites són la matèria principal d'aquesta primera novel·la. L'autor intenta rebobinar el fil d'una vida interrompuda per una malaltia que es manté silenciada per l'omertà d'una família ansiosa per amagar tant la humiliació com el dolor", Livres Hebdo

  Zum Buch

• 

  L'ascens de Daniel Bastida La...

  Joaquim Carbó

  • 0
  • 0
  • 0

  Jordi Falgueres és un detectiu d'estar per casa que rep encàrrecs puntuals d'informar sobre altres persones. Un dia li demanen un informe sobre un tal Daniel Bastida, i qui li encarrega —el pare de l'amant del Daniel— no sap que tots dos es coneixen des de la infància. L'informador Falgueres viu un dilema, aquí: dir-li o no dir-li, a l'amic, que el sogre potencial està confabulant contra ell. Aquest llibre desenvolupa les dues possibilitats en dues novel·les. Depenent de com es resolgui el dilema, se'n desplegaran els destins de glòria o desgràcia de Daniel Bastida, personatge entre cínic i vividor. Carbó retrata amb ironia un paisatge cultural i sentimental, el de la Barcelona dels setanta i vuitanta, que va trepitjar i enriquir com pocs —i també patir, una mica.
  «Qui et va parir, Daniel! De sobte, ara mateix, et recordo a l'Oro del Rhin intentant fer-te un lloc entre aquella colla de lletraferits, uns autèntics supervivents, resistents a l'adversitat, cosits pels desenganys d'una guerra perduda, l'hostilitat del sistema, l'exili i l'esperança d'un retorn tan desitjat que els havia permès de ser altre cop a casa, sense fer soroll, a fer la viu-viu fins al moment de deixar-hi la pell».
  Aquest és el segon volum de la continuació que forma part del cicle Temps Obert.

  Zum Buch

• 

  El geni que volia llançar un bou...

  Saldonar

  • 0
  • 0
  • 0

  «Esteu torturant animals per no res. 
  Torturar animals no salva la gent».
  Els animals no humans són subjectes, i no els objectes en què els convertim, i són capaços de sentir dolor, angoixa i tristesa. Tot això, però, preferim apartar-ho de la nostra mirada.
  Aquest llibre és un pas significatiu en el camí de fer una literatura que no només ens commogui, sinó que sacsegi les nostres certeses més profundes sobre qui som com a espècie i a qui fem mal en aquest món. És el resultat d'ajuntar veus diferents, que han creat relats que van del tour virtual a una empresa càrnia a la història d'una desconeguda filla de Noè, passant per contes que aborden la naturalesa mateixa de la violència, l'horror de l'experimentació animal i la banalització del maltractament convertit en espectacle. Les narracions són sorprenents, inquietants i fantàstiques, i tenen girs inesperats. 
  Amb aquest recull, Andreu Gomila, Jordi Nopca, Lluís Freixes, Alba Serrano Giménez, Noelia Karanezi, Laia Beltran, Marta Tafalla, Xantal Rodríguez i Borja Duñó posen la seva prosa al servei de la lluita contra l'especisme.

  Zum Buch

• 

  No parava de ploure

  Don Carpenter

  • 0
  • 0
  • 0

  «Quan perds, perds per sempre, i quan guanyes, només dura un o dos segons. Així és la vida.»
  Jack Levitt, un adolescent orfe, creix entre reformatoris, presons, els hotels més decadents i les subterrànies sales de billar d'Oregon. Atrapat en una espiral de violència, delinqüència i joc, coneix el que serà el seu únic amic, Billy Lancing, un fugitiu negre amb un talent especial per al billar. Després de cometre un delicte que no surt com s'havia planejat, tots dos emprenen camins diferents, però la fatalitat, com un núvol fosc i amenaçador creixent a l'horitzó, farà que es retrobin.
  Publicada el 1966, No parava de ploure és l'obra mestra de Don Carpenter i una de les novel·les americanes més importants del segle XX. Relegada a l'oblit durant molts anys, aquesta història crua i dostoievskiana sobre crim, càstig i redempció ha estat una de les recuperacions literàries més extraordinàries dels darrers temps.
  «Don Carpenter és un dels meus escriptors favorits i No parava de ploure, la meva candidata a la millor novel·la carcerària de la literatura dels Estats Units.» JONATHAN LETHEM

  Zum Buch

• 

  Tres novel·les analògiques - La...

  Sergi Pàmies

  • 0
  • 0
  • 0

  Les tres novel·les aplegades en aquest volum tenen més coses en comú que el fet d'haver estat escrites amb màquina d'escriure en una època sense mòbil ni internet. També són fruit del furor d'un escriptor a les portes de la plenitud. Així són les novel·les: possessives, geloses, egocèntriques, i tanmateix, com Pàmies afirma al pròleg, «una part important en el domini, eternament inacabat, de l'ofici». Vet aquí que «La primera pedra» (1990), «L'instint» (1992) i «Sentimental» (1995)—que exploren, respectivament, les condicions i les conseqüències de la suplència, de la foscor elèctrica i vital i de la maduresa—es passen el testimoni amb naturalitat, com unes germanes ben avingudes, singulars i alhora dotades d'una mateixa mirada lúcida i tendra, capaç de fer d'una història aparentment senzilla el punt de partida d'un relat tan brillant com distintiu de l'autor.
  
  «Entrem en una novel·la de Sergi Pàmies, i ja ens va bé no aparèixer mai més enlloc. Tres novel·les analògiques són tres històries de terror i opressió divertidíssimes per l'obra i la gràcia d'un estil que recorda un glop d'orxata un migdia de calor extrema a l'Albufera, que comences a beure-te'l i no pares fins que el got queda buit».
  Ponç Puigdevall, Quadern El País
  
  «Recordo les tres novel·les amb molt de gust, sobre tot Sentimental. Tan de bo l'última frase del pròleg ("m'ha obert les ganes de tornar-hi") sigui premonitòria».
  Màrius Serra, La Vanguardia
  
  «El temps d'una nit o d'una novel·la, Sergi Pàmies ausculta el món amb el toc just».
  Michèle Gazier, Télérama

  Zum Buch