Maison d'édition: Editorial Comte d’Aure
Ser és existir. És estar al món. La construcció del jo. Ser és amar. 33 poemes que parlen del Univers essencial i auto-biogràfic. Amar és sentir i ser ànima entre un univers d' éssers vius.
«Novel·la familiar (a la manera antiga)». Així és com Attilio Bertolucci es refereix a El dormitori, un dels llibres importants de la literatura italiana del segle XX. Un meravellós poema narratiu publicat inicialment en dos volums separats, els anys 1984 i 1988, que ara presentem en la primera traducció europea completa. És una autobiografia «dibuixada en somni», un poema riu que flueix per l'arbre genealògic dels Bertolucci i els fets principals de la història italiana: Casarola i els Apenins, la casa dels avantpassats entre castanyers, el pare terratinent i la mare inquieta, la infantesa i la joventut entre Parma i el camp, l'amor per Ninetta, els fills Bernardo i Giuseppe —futurs cineastes—, la vaga camperola de 1908, la violència feixista i la dolorosa batuda nazi de 1944. Enmig d'una sofisticada i minuciosa construcció de la memòria familiar, hi destaca el dormitori, que «té com a finalitat principal / el pecat dels cònjuges, però aviat / es fa còmplice d'un amor que mai / no podrà / trobar assossec damunt la terra».Voir livre
Joan i Jacint Reventós són fills de dos germans molt avinguts i que comparteixen els ideals del catalanisme catòlic i liberal d'una família de professionals liberals benestants. L'esclat de la Guerra Civil espanyola els acaba col·locant, però, en bàndols enfrontats. Els Reventós Carner es quedaran a Barcelona, a la seva torre de la part alta de la ciutat. Els Reventós Conti marxaran a Itàlia i, posteriorment, a l'Espanya "nacional". El tòpic de la guerra fratricida serà per a ells encara més cruel. Quan es retrobin de nou a Barcelona, el gener del 1939, el seu món d'abans s'haurà enfonsat per sempre. Quaranta anys més tard, just abans de la mort de Franco, els dos cosins expliquen com van viure les infàncies respectives en aquestes circumstàncies tan difícils, en un llibre que ara es reedita en una versió corregida i anotada, i que incorpora com a epíleg el text de presentació que Jaime Gil de Biedma va escriure per a la traducció castellana del llibre.Voir livre
El somni de la subversió narra amb prosa clara, aguda i plena de facècies incisives, la transició política i l'esclat cultural i artístic de la Barcelona dels anys setanta i vuitanta del segle XX. Són les memòries d'una generació i d'un país que interpel·len el present amb unes reflexions crepusculars, estoiques, plenes de benvolença, saviesa i combat per part d'un dels seus protagonistes més actius. El que aparentment és un relat biogràfic es converteix en una obra literària i política que s'inicia amb el pas d'una societat rural i industrial, durant la dictadura del nacionalcatolicisme, a la pretesa societat moderna i del coneixement. Tot seguit, en plena revolta política, el poeta participa de la revolta poètica dels setanta i s'enllaça amb els poetes que el precedeixen: J. V. Foix, Brossa, Vinyoli i Palau i Fabre, entre altres. Afillant-se a l'esperit d'avantguarda i al catalanisme polític i cultural, Vicenç Altaió viu i descriu els primers experiments postmoderns i la vinculació a artistes naixents: Perejaume, Uclés, Barceló, Amat, entre molts més. Als primers anys vuitanta, el traficant d'idees eixampla un projecte estètic cultural europeu des d'espais experimentals i des de les primeres plataformes institucionals democràtiques, tothora que proposa una poètica de les arts radical i progressista. El xoc amb una cultura política conservadora es començà a manifestar amb el model monolingüe i historicista, per una banda, i el pretès cosmopolitisme substitutori, per l'altra. El 1985 s'acaba un cicle iniciat el 1971 i que tindrà continuïtat amb un proper llibre de memòries esperat.Voir livre
Un retrat dels rostres múltiples de l’opressió en un tot en què el colonialisme, el racisme, el masclisme o l’explotació animal funcionen segons la mateixa lògica perversa. A Lluny enllà el cel del sud, Joseph Andras camina per París darrere dels passos del fantasma de Nguyen Ai Quoc, un jove vietnamita que va arribar a la ciutat cap a 1917 o 1918 i que més endavant es convertiria en Ho Chi Minh, líder independentista i figura emblemàtica del comunisme. Mentre busca el rebel que va precedir el revolucionari, Andras rescata l’home, amb els seus dubtes i fracassos, i rebutja l’heroi, la figura en blanc i negre; al París dels armilles grogues, les petges que en troba es barregen amb les d’altres lluites. A Així els fem la guerra (el segon dels dos títols d’aquest volum) les lluites s’estenen per diversos països al llarg de tot un segle: al Londres de 1903, la vivisecció d’un gos amb fins experimentals desperta les primeres protestes animalistes, que topen amb la resistència dels estudiants de Medicina; el 1985, a Califòrnia, el Front d’Alliberament Animal rescata un macaco al qual han cegat per provar el funcionament d’un sonar, i el 2014, a CharlevilleMézières, és una vaca qui sembla alliberarse a si mateixa quan salta del camió que la duia a l’escorxador. Amb un estil esplèndid i un lirisme contingut que alterna la ironia i l’escepticisme amb una indignació perfectament dirigida, Joseph Andras reescriu alguns capítols memorables de la història dels perdedors: el retrat dels rostres múltiples de l’opressió en un tot en què el colonialisme, el racisme, el masclisme o l’explotació animal funcionen segons la mateixa lògica perversa.Voir livre
Les tragèdies personals que amaga el passat colonial. Un llibre sobre la injustícia i la necessitat de reparació. El 27 d’abril del 1973, Liseby Elysé, que aleshores tenia vint anys i estava embarassada de quatre mesos, va pujar a un vaixell que salpava de la petita illa de Peros Banhos, a l’arxipèlag de Chagos, a l’Oceà Índic. Amb ella viatjaven la resta dels habitants nadius, els quals eren reubicats a l’illa Maurici. L’explicació d’aquest èxode forçat la trobem a la Guerra Freda: els americans van decidir d’instal·lar-hi, durant els anys seixanta, una base militar, concretament a l’illa Diego Garcia, i no volien població autòctona a les illes properes. El lloc havia estat cedit pels britànics, perquè era una possessió colonial seva, i el 1965 la van esqueixar de Maurici i la van convertir en el Territori Britànic de l’Oceà Índic. Quan Maurici es va independitzar, l’any 1968, ho va fer sense aquell arxipèlag, i després va litigar als tribunals per provar de recuperar-lo. El 2018 el cas va arribar al Tribunal Internacional de la Haia. Philippe Sands hi va estar involucrat com a advocat de la part demandant, i el testimoni estrella que va presentar va ser el de Liseby Elysé, que va explicar davant dels jutges la seva tragèdia personal. Aquest és un llibre sobre les vergonyes del passat i sobre una població autòctona arrencada de la seva pàtria; una història sobre el colonialisme i les seves herències, però també sobre les petites històries que s’amaguen darrere de la Història en majúscula.Voir livre
Les butxaques són les cavitats on amaguem el que volem ocultar. I, en els dos relats periodístics de La profunditat de les butxaques, hi ha persones que viuen en l'opulència perquè les tenen plenes, i n'hi ha d'altres que s'ho passen fatal perquè les porten buides. A «Et deixo», un eminent professor estatunidenc, mentre prepara el discurs de jubilació, troba informació sobre un antic i brillant alumne amb qui va mantenir una relació clandestina, amb excessos sadomasoquistes i, probablement, una mort. Tot això, amb el rerefons d'una admiració intel·lectual recíproca, compatible amb la hipocresia i la infidelitat. A més de sis mil quilòmetres, a la València que enyora els anys noranta, dues noies intercanvien promeses per muntar un negoci que farà història, «Història contemporània». A totes dues les uneix un episodi remot relacionat amb les substàncies prohibides. Les dues peces basculen entre la il·lusió i l'amistat, l'esperança i l'amor, l'admiració i el sexe, el gòtic americà i el barroc valencià. Una experiència lectora inoblidable.Voir livre
