Altri libri che potrebbero interessarti

• 

  Paternitat - Una història d'amor...

  Augustine Sedgewick

  • 0
  • 0
  • 0

  Un viatge a les arrels de la civilització
  La figura del pare ha modelat com cap altra la història del pensament: el patriarca instructor, el guia moral, el protector, el guerrer, el fundador de nous ordres... Ara bé: quan va néixer, la paternitat? I quines han estat les seves grans transformacions fins avui? Per traçar una història de la paternitat hem de recórrer les múltiples formes que ha anat adoptant el poder, i veure com han condicionat la institució familiar, les maneres d'estimar, d'imaginar i de governar. Tot i això, la pregunta per l'exercici íntim i quotidià de ser pare, i per les idees que n'hem heretat, costa de formular avui en dia. Necessitem millors històries compartides que allunyin la paternitat tant de la mitificació com del trauma. Aquest llibre entra a les cases d'alguns dels grans pares de la civilització occidental, alguns d'ells no precisament modèlics, i ens els fa entendre a la llum d'un aspecte massa sovint menystingut o reduït a l'anècdota.
   _______________________________________
  «La combinació de profunditat i agilitat literària; una lectura fascinant i sorprenentment humana» —The Observer
  «Una gran història, a l'estil de Sapiens. Extraordinàriament intel·ligent i gratificant» —The Times
  «Una obra d'història exquisidament absorbent. Un plaer de lectura» ―Vivian Gornick
  Millor llibre del 2025 segons The Economist, GQ i Times.

  Mostra libro

• 

  La prosa de la vida - Fragments...

  Joan-Carles Mèlich

  • 0
  • 0
  • 0

  «Només m'interessa una vida finita, inquietant i contingent, sense veritats absolutes, sagrades o incondicionals. Un escenari en constant formació, transformació i deformació. Una vida creadora d'un mosaic en què les peces no encaixen, sense centre ni síntesi.»
  
  En aquest segon lliurament dels seus Fragments filosòfics, el filòsof i escriptor Joan-Carles Mèlich reflexiona a fons sobre la condició contingent, incerta i finita de l'ésser humà a partir del que anomena una filosofia literària: una filosofia que recorre més a les imatges i figures de la ficció que als conceptes i categories de la metafísica. Es tracta d'un pensament del singular, el temps, les situacions i les relacions. I és que parlar de la prosa vol dir —segons Milan Kundera— parlar del caràcter concret, quotidià, corporal, de la vida.
  
  «Joan-Carles Mèlich defensa que l'ètica és la resposta al prec d'algú que pateix i que per tant la compassió és la base de l'ètica»
  
  Carles Capdevila, Diari Ara
  
  «Quin goig més gran, llegir algú que es diu –o li diuen– filòsof i que, en comptes d'exposar-nos –i fer-nos compartir– les seves certeses, ens ofereix els seus dubtes!; algú que, enlloc de buscar prosèlits, ens convida a pensar per nosaltres mateixos»
  
  Xavier Serrahima, Nació Digital
  
  «Joan-Carles Mèlich porta un barret negre, escriu amb ploma (de tinta violeta) i rere les ulleres hi ha una mirada atenta al matís, al dubte, al canvi»
  
  Gemma Ventura Farré, Catorze.cat

  Mostra libro

• 

  Ments preclares - El llibre dels...

  Quim Monzó

  • 1
  • 4
  • 0

  Als bars, al carrer, dalt d'una moto, als festivals de porno, als restaurants típics, als trens de rodalies, als anuncis de la tele: estem envoltats d'idiotes! La idiotesa campa per tot arreu i adopta noves formes que Quim Monzó detecta i descriu en els seus escrits. 'Ments preclares' és un repertori de la idiotesa contemporània. També hi apareixen els espavilats que es pensen que ens poden prendre el pèl tranquil·lament. I els qui creuen que ens ho han de donar tot mastegat perquè som ximples. El capítol "¿Com puc ser tan idiota?" demostra que de la idiotesa ningú no se n'escapa. Monzó despulla la bestiesa contemporània amb un final apoteòsic dedicat als idiotes i la intel·ligència artificial.

  Mostra libro

• 

  La Ilíada o el poema de la força

  Simone Weil

  • 0
  • 0
  • 0

  «Un vianant no desvia la nostra marxa de la mateixa manera que ho faria un rètol; quan estem sols no ens aixequem, caminem ni seiem a la nostra habitació de la mateixa manera que ho fem quan tenim una visita. Però aquesta influència indefinible de la presència humana no és exercida per aquells homes a qui un moviment d'impaciència pot arrabassar la vida fins i tot abans que un sol pensament hagi tingut temps de condemnar-los a mort. Els altres es mouen davant seu com si no hi fossin; i ells, al seu torn, sota l'amenaça constant de ser reduïts al no-res en un instant, imiten el no-res».

  Mostra libro

• 

  No pots buscar en el blau - Una...

  Antoni Defez

  • 0
  • 0
  • 0

  Wittgenstein, separant-se de la tradició, no va practicar mai una filosofia narrativa, discursiva o argumentativa, sinó que hi emprà el comentari breu, l'observació lacònica, l'exemple o el contraexemple, l'apotegma, l'aforisme... I aquesta manera trencada d'escriure no sols genera el problema de com llegir els seus escrits –una lectura lineal no n'és mai aclaridora–, té també la conseqüència que no es pot presentar la seua filosofia fent servir el seu estil. Si es vol explicar Wittgenstein, és indefugible adoptar un format narratiu, discursiu i, de vegades, argumentatiu, és a dir, cal ser wittgensteinians no a la manera de Wittgenstein.

  Mostra libro

• 

  El camí d'Aristòtil

  Edith Hall

  • 0
  • 0
  • 0

  El camí d’Aristòtil mostra la manera com una escola de pensament ens pot ajudar a assolir l’eudaimonia: la felicitat que consisteix a desenvolupar plenament el nostre potencial.  
  Al segle IV aC, Aristòtil funda a Atenes la seva escola, una versió millorada de l’Acadèmia platònica, on ell mateix havia estudiat. Des d’aquell nou Liceu, centre de formació dels futurs pensadors clàssics, va saber exercir una influència inestimable. 
  El camí d’Aristòtil mostra la manera com una escola de pensament ens pot ajudar a assolir l’eudaimonia: la felicitat que consisteix a desenvolupar plenament el nostre potencial. Les lliçons d’Aristòtil no caduquen, diu l’autora. Si l’objectiu és viure bé, el missatge del filòsof d’Estagira no passarà de moda: portar una vida virtuosa, entenent la virtut com allò que ens fa feliços; aprendre a deliberar i a encertar-la en les decisions; ser conscients del nostre potencial i caràcter... El «camí», doncs, convida a la reflexió pausada, a la contemplació, a analitzar les relacions amb el proïsme, entendre i millorar la nostra comunicació i fer front a la mort amb serenor. 
  Rastrejant exhaustivament l’obra d’Aristòtil, inserida en el context de la seva biografia, Edith Hall ofereix una actualització del pensament aristotèlic per mitjà d’una tesi interessant i original: servir-nos-en, dos mil quatre-cents anys després, per canviar la nostra vida.

  Mostra libro