Altri libri che potrebbero interessarti

• 

  Tres desitjos abans de morir -...

  Espartac Peran

  • 0
  • 0
  • 0

  «La mare ens havia demanat tres coses abans de morir. No en vam poder complir cap». Converses, viatges, molta vida i amor per curar aquelles ferides que la mort dels nostres estimats ens deixa a la pell. «A casa, la mort i el dol van seure amb tots a taula. Vaig créixer al costat d’uns pares marcats per la mort del seu primer fi ll. Era el meu germà gran. No el vaig poder conèixer, no vam coincidir en el temps, però és com si el conegués de tota la vida. La mort ens ha ocupat molts moments i pensaments. No esquivar-la ens ha fet aferrar amb força a la vida.». Espartac Peran i Masafrets (Mataró, 1972) És periodista i presentador de Televisió de Catalunya.Part de la infància i joventut la va viure al mercat de la plaça de Cuba de Mataró, entre xivarri, parades, bona gent, olors i viandes que alimentaven el pap i l’ànima. Al mercat, la família hi tenia la parada de peix on ell també va despatxar uns quants anys. D’aquell ambient de basar, tan viu i acolorit, n’ha heretat, com a poc, l’estima per la paraula i la passió per la comunicació. I entre boga i surell, els seus inicis des de ben jove en el món de la comunicació van ser en mitjans locals com ara Televisió de Mataró, Ràdio Argentona i Ràdio Arenys. A partir d’aquí va fer el salt a mitjans com Cadena 13, Catalunya Cultura, Catalunya Ràdio i Rac 1. I a l’horitzó, el desig de treballar a TV3.S’hi va estrenar a l’edició del TN vespre i el TN migdia. Més endavant va presentar el TN nit i les notícies al canal 3/24. També va presentar el Trànsit, el programa Els matins i el concurs Bocamoll.Durant vuit anys va estar al capdavant del magazín diari de tardes Divendres, cada setmana i en directe des d’una població diferent del país. Actualment forma part de la direcció del concurs Atrapa’m si pots, i el camí continua.

  Mostra libro

• 

  El dret a la llengua - Per una...

  Vicenta Tasa Fuster

  • 0
  • 0
  • 0

  On hi ha persones hi ha parla, perquè la comunicació és un imperatiu per crear comunitat. Totes les llengües són productes naturals i són totes iguals. Sabem que qualsevol homogeneïtat s'imposa sempre per la força, i no podem tolerar la desaparició de cap llengua. La pèrdua de diversitat lingüística que pateix l'espècie humana és contra natura, i reclama la mateixa urgència d'acció que tots els altres ecocidis. 
  El 1996, amb l'objectiu de combatre la injustícia que suposa el declivi i la mort de llengües, naixia la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, per establir que totes les comunitats humanes han de poder viure amb plenitud en la seva llengua. Com que aquesta necessitat segueix sent vulnerada arreu, El dret a la llengua commemora i sobretot reivindica les lluites i exigències de la Declaració adaptant-la a l'estat actual del món, que ara com ara té una idiosincràsia frenètica i demofòbica que accentua i multiplica el perill en què es troba la diversitat lingüística. 
  És, doncs, una declaració d'intencions rotunda, un crit per recordar que la diversitat humana i la lingüística són cares de la mateixa moneda, i que tot lingüicidi és un genocidi que cal no només condemnar, sinó sobretot evitar.

  Mostra libro

• 

  No pots buscar en el blau - Una...

  Antoni Defez

  • 0
  • 0
  • 0

  Wittgenstein, separant-se de la tradició, no va practicar mai una filosofia narrativa, discursiva o argumentativa, sinó que hi emprà el comentari breu, l'observació lacònica, l'exemple o el contraexemple, l'apotegma, l'aforisme... I aquesta manera trencada d'escriure no sols genera el problema de com llegir els seus escrits –una lectura lineal no n'és mai aclaridora–, té també la conseqüència que no es pot presentar la seua filosofia fent servir el seu estil. Si es vol explicar Wittgenstein, és indefugible adoptar un format narratiu, discursiu i, de vegades, argumentatiu, és a dir, cal ser wittgensteinians no a la manera de Wittgenstein.

  Mostra libro

• 

  El camí d'Aristòtil

  Edith Hall

  • 0
  • 0
  • 0

  El camí d’Aristòtil mostra la manera com una escola de pensament ens pot ajudar a assolir l’eudaimonia: la felicitat que consisteix a desenvolupar plenament el nostre potencial.  
  Al segle IV aC, Aristòtil funda a Atenes la seva escola, una versió millorada de l’Acadèmia platònica, on ell mateix havia estudiat. Des d’aquell nou Liceu, centre de formació dels futurs pensadors clàssics, va saber exercir una influència inestimable. 
  El camí d’Aristòtil mostra la manera com una escola de pensament ens pot ajudar a assolir l’eudaimonia: la felicitat que consisteix a desenvolupar plenament el nostre potencial. Les lliçons d’Aristòtil no caduquen, diu l’autora. Si l’objectiu és viure bé, el missatge del filòsof d’Estagira no passarà de moda: portar una vida virtuosa, entenent la virtut com allò que ens fa feliços; aprendre a deliberar i a encertar-la en les decisions; ser conscients del nostre potencial i caràcter... El «camí», doncs, convida a la reflexió pausada, a la contemplació, a analitzar les relacions amb el proïsme, entendre i millorar la nostra comunicació i fer front a la mort amb serenor. 
  Rastrejant exhaustivament l’obra d’Aristòtil, inserida en el context de la seva biografia, Edith Hall ofereix una actualització del pensament aristotèlic per mitjà d’una tesi interessant i original: servir-nos-en, dos mil quatre-cents anys després, per canviar la nostra vida.

  Mostra libro

• 

  1111 llamps i pestes -...

  Antoni Rodríguez Mir

  • 0
  • 0
  • 0

  El recull que ha compilat Antoni Rodríguez i que ara teniu a les mans és una proposta original i fins i tot un punt sorprenent. Anar a la recerca dels insults antics i moderns, dels que consten en fonts escrites —aplecs, diccionaris, rondalles i molts d'altres documents— i dels que encara just es fan presents a l'oralitat més actual, dels més greus als més innocus, dels senzills que són tan sols un mot carregat de força als que formen una frase absurda però plena de sentit, dels més nostrats als manllevats, dels blancs als escatològics… és una bella aventura, divertida però que també convida a la reflexió. Perquè no ha estat just una recerca per fer-ne un caramull o una llista, l'autor els ha ordenat, classificat i explicat, n'ha indicat les fonts i hi ha adjuntat molts d'exemples. En definitiva, n'ha fet un recull que posa a l'abast dels lectors a qui la curiositat empeny a obrir aquest llibre, a fullejar-lo, a llegir-lo per saber i descobrir, per riure i sorprendre's, per valorar i recordar. (Del pròleg de Caterina Valriu)

  Mostra libro

• 

  Algú els ha de matar - Crònica...

  Patricia Evangelista

  • 0
  • 0
  • 0

  Quan l'assassinat es converteix en estructura d'estat
  
  «No soc mala persona, però hi ha gent que se'ls ha de matar». Amb aquestes paraules d'un dels assassins confidents de Patricia Evangelista ja som davant del mirall. Aquesta investigació unànimement aclamada destapa el règim de terror embogit de Rodrigo Duterte a les Filipines, però, més enllà d'això, ens parla de l'eròtica bàrbara de la violència i la seva enorme capacitat de transmissió. Un estudi de la manipulació de masses, de la por com a benzina del despotisme, de la ment psicòpata que batega en els ciutadans més «respectables». Si arribava al poder, va advertir Duterte, als criminals els valdria més penjar-se, perquè ell mateix els mataria un per un, si feia falta. Salvar el país liquidant la seva púrria. I el poble s'hi va bolcar. L'objectiu central eren els «drogates», però un cop t'hi poses, on dius que prou?
  
  TOP 10 DEL 2023 SEGONS "THE NEW YORK TIMES"
  
  NÚMERO 1 ENTRE LA NO-FICCIÓ DE L'ANY SEGONS "TIME"
  
  PREMI HELEN BERNSTEIN 2024 A L'EXCEL·LÈNCIA PERIODÍSTICA
  
  «Una investigació periodística exemplar d'una escriptora amb un coratge formidable»
  —Patrick Radden Keefe
  
  «Un llibre increïblement ambiciós, profundament valent i narrat amb un talent salvatge»
  —Andrew Solomon
  
  «Evangelista és el més semblant que tenim a una rockstar del periodisme»
  —Regine Cabato

  Mostra libro