Other books that might interest you

• 

  Una carta molt llarga

  Mariama Bâ

  • 0
  • 0
  • 0

  Després de la mort del seu marit, Ramatoulaye, una dona de mitjana edat i de classe acomodada de Dakar, escriu una llarga carta a la seva millor amiga, Aïssatou, durant la imposada reclusió que l'islam exigeix després d'una mort propera.
  
  La carta de la Ramatoulaye és una seqüència de reminiscències, algunes de nostàlgiques i d'altres d'amargues, dels moments més significatius del seu passat, però també una reflexió del conflicte emocional que es va obrir entre ella i el seu marit quan aquest va decidir prendre una segona muller, i desfer, així, vint-i-cinc anys de vida matrimonial i d'amor.
  
  A través d'aquesta obra, Bâ relata el tràngol de les dones musulmanes amb estudis al Senegal dels anys setanta, però també el de moltes dones d'avui que, indignades amb les tradicions que permeten la poligínia, habiten un entorn social dominat per actituds i valors que els neguen els mateixos drets i estatus que els homes. Un retrat de la condició de la dona africana en un país que emergia del domini colonial i redescobria la seva pròpia identitat.

  Show book

• 

  Diners per als morts

  Andreu Martín

  • 0
  • 0
  • 0

  La mort de Rafael Larraz, un reputat periodista especialitzat en successos, farà que la seva filla rescati una novel·la inacabada entre les seves pertinences. La curiositat la porta a llegir-la, però aviat s'adona que aquest manuscrit és molt més que una simple obra de ficció. A dins hi trobarà tota una sèrie de crims, fets insòlits i escàndols de proporcions gegantines. 
  
  A mesura que avança la trama, descobrirà secrets foscos que el seu pare havia mantingut ben ocults i que podrien haver estat la causa de la seva mort. La recerca que emprèn la condueix a connectar aquests crims antics amb la seva pròpia història familiar, i és per això que treu a la llum una xarxa de robatoris, màfies i investigacions policials i periodístiques per la ciutat de Castelló de la Plana que han marcat el destí de la seva nissaga durant dècades.

  Show book

• 

  Tradició i creació - i altres...

  Toni Sala

  • 0
  • 0
  • 0

  «Vaig tenir sort, vaig anar a néixer a davant de mar, en una ciutat que encara no havia estat engolida pel monstre turístic. Vaig estudiar a un institut de la muntanya de Sant Elm, a l'entrada del massís de l'Ardenya. Hi pujàvem a peu per vora mar. Fa quaranta anys, encara hi havia una consideració per l'ensenyament i per tant pels alumnes, i a les hores d'esbarjo ens deixaven sortir tranquil·lament del centre. Abans o després d'una classe de literatura o de matemàtiques, doncs, podies estar passejant-te (i parlant amb els companys) a davant mateix de mar. La meva formació tant deu als quatre llibres que em van fer llegir llavors com a aquell contacte directe amb el paisatge.
  
  Aquest volum recull assajos que he anat escrivint els últims deu anys. La majoria són encàrrecs que m'han fet i que agraeixo de tot cor. Conformen una lectura personal de grans escrits de la nostra tradició literària, que és com dir de la nostra riba al mar de la literatura universal».

  Show book

• 

  Tot sol

  August Strindberg

  • 0
  • 0
  • 0

  Mentre passeja tot sol per la ciutat, el narrador va retratant, amb una visió penetrant, la gent amb qui es topa. El pas del temps i de les estacions va conformant, en paral·lel, el seu estat d'ànim. Publicada originàriament l'any 1903, Ensam (Tot sol) està escrit enmig del tercer i fallit matrimoni de Strindberg amb l'actriu Harriet Bosse, trenta anys més jove que ell. «Després de passar deu anys al camp, torno a ser a la ciutat on vaig néixer, assegut a taula per sopar, envoltat de vells amics. Tots rondem els cinquanta i els més joves de la concurrència ja han passat la quarantena o la freguen. Ens sorprèn que no ens hàgim envellit des de l'última trobada. És cert que el gris comença a fer-se visible a les barbes i a les temples, però també n'hi ha alguns que s'han rejovenit des de l'última vegada, i reconeixen que quan van fer els quaranta es va produir un canvi notable en les seves vides».

  Show book

• 

  Estremida memòria

  Jesús Moncada

  • 0
  • 0
  • 0

  La clau per entrar a les cases de Mequinensa és un fet de sang ocorregut el 25 d'agost de 1877, en temps de pau després de quaranta anys de carlinades. ¿Per què caram es matava la gent si no era per Carles de Borbó o Isabel d'Espanya?
  
  L'escriptor, instal·lat a una taula de 1995, assumeix les funcions d'un investigador i grata, exhuma, analitza amb un plec de papers i el cabal de la seva imaginació, més generosa que l'Ebre. És una gran partida de Cluedo que ens proposa, amb un personatge diferent a cada capítol i un entramat que els lectors tenim la missió de recompondre. El joc és sumptuós, entre detectivesc i arqueològic. Un cop desenterrats, els fragments cobren vida, color, moviment; i aquí apareix el braç carnós de l'Amàlia, allà el llit de la paralítica Marta, i la mula de l'escrivà que ve a fer justícia i ja arriba al revolt del camí on es va cometre l'assassinat.
  
  A mesura que la novel·la avança, són totes les dones de Mequinensa que veus sortir del fosc avenc del temps, amb els ulls brillants d'angúnia pels seus homes ajusticiats. La resurrecció dels morts és un miracle que saben obrar les grans novel·les, per descregut que en sigui l'autor. En lloc de fe, poseu-hi una tendresa i una curiositat inextingibles pels humans que van viure al lloc on has vingut al món, i un art com només el produeixen els artistes més remarcables.

  Show book

• 

  Els meus amics

  Emmanuel Bove

  • 0
  • 0
  • 0

  A en Victor Bâton, la solitud i les ànsies d'estimar i ser estimat el devoren. Veterà de la Gran Guerra, malviu en una pensió dels suburbis de París i detesta la idea de guanyar-se la vida treballant. És un nàufrag solitari que s'aferra desesperadament a qualsevol tauló que troba en un oceà d'incomprensió. Sensible, de vegades obtús, sovint orgullós, propens a l'autocompassió i addicte al fracàs, Bâton és l'arquetip de l'antiheroi que desafia amb la seva fràgil presència l'hostilitat que representa, ara i sempre, la ciutat moderna.
  
  Emanuel Bove va escriure Els meus amics amb només vint-i-cinc anys. El seu estil despullat i de precisió quirúrgica —cinematogràfic, gairebé antiliterari— va fascinar el públic francès de fa un segle. Després va venir un llarg període de letargia i oblit editorial, però la posteritat és pacient, i l'obstinació dels admiradors de Bove —Beckett, Michon, Handke, Vila-Matas, Pàmies i el mateix prologuista de la nostra edició, Jordi Cornudella— fa temps que ha convertit Bove en un clàssic, i Els meus amics, en una obra mestra.
  
  
  «Ningú com ell té el do del detall colpidor», Samuel Beckett
  
  «L'experiència de llegir Bove és única», Pierre Michon
  
  «Bove va experimentar un tipus de solitud nova, diguem-ne contemporània, desconeguda fins aleshores», Enrique Vila-Matas
  
  «Bove hauria de convertir-se en el patró dels escriptors (purs), més que Kafka, i de la mateixa manera que Txékhov i Francis Scott Fitzgerald», Peter Handke

  Show book