Outros livros que poderiam interessá-lo

• 

  Cartes a la meva mare -...

  Sylvia Plath

  • 0
  • 0
  • 0

  «Aquest llibre ofereix el relat d'una angoixa quotidiana que Plath va transformar en una cosa extraordinària.» Harper's Magazine
  Des que va començar els estudis a l'Smith College fins al dia de la seva mort, Sylvia Plath va mantenir una correspondència regular amb la seva mare i els seus éssers més estimats. A les cartes que escrivia hi explicava com vivia les experiències acadèmiques, amoroses, la relació amb el marit, Ted Hughes, i els dubtes que li sorgien com a escriptora i, també, com a mare.
  Aquestes cartes mostren la vida de Sylvia Plath des de la seva vessant més personal, amb una prosa lliure i vital que s'enlaira en tota la seva plenitud. Escrites amb la mateixa lucidesa que caracteritza la seva poesia i la seva prosa, ens deixen veure l'escriptora que hi ha darrere de les exigències estilístiques, la por i el neguit de viure.
   
  The New York Times — «Aquestes cartes posen en perspectiva la imatge que es tenia fins ara de Sylvia Plath. Cartes a la meva mare és un llibre que trenca el cor, però l'efecte més dramàtic que produeix no ve donat pel suïcidi, sinó pels malentesos entre mare i filla. […] Al final [Plath] va trobar la seva veu poderosa i personal.»
  The Hudson Review — «Aquest llibre no només proclama la independència de Sylvia Plath, sinó que també mostra la determinació per evitar els paranys a què s'encarava com a escriptora. Plath s'imagina a si mateixa com una heroïna intrèpida. En general, la immensa quantitat de cartes que es conserven i la dedicació de Plath per donar forma a la seva vida com un relat continu, indica que, per a ella, les vivències no acabaven de ser mai reals fins que les posava per escrit.»

  Ver livro

• 

  Els hereus - Un retrat proper de...

  Eve Fairbanks

  • 0
  • 0
  • 0

  «Mentre llegeixis aquest llibre, t'aturaràs, tremolaràs, faràs que no i sospiraràs.» Justice Malala
  Premi PEN/John Kenneth Galbraith de no-ficció 2023
  Eve Fairbanks
  L'any 1994 l'últim règim del món explícitament segregacionista es va esfondrar. Dècades després, el país segueix dividit, incapaç de superar la disfunció social que ha heretat i que condemna els seus ciutadans a la desigualtat. Com podem deixar anar el nostre passat, com a individus i com a països? Com s'han de pagar els deutes històrics? I com una persona pot viure una vida conseqüent en una societat que ja no reconeix?
  A través de les vides de tres sud-africans corrents, la Dipuo, la seva filla Malaika i en Christo, Eve Fairbanks mostra el costat humà del conflicte. Els hereus és un estudi escrit amb una visió psicològica penetrant i una prosa encisadora.
   
  Kirkus Reviews — «Un retrat delicat i sovint captivador del país durant i després de l'apartheid. Als lectors els costarà oblidar la Dipuo i la Malaika.»
  The New York Times Book Review — «Els reportatges empàtics i exhaustius de Fairbanks brillen tot proporcionant una visió de com la gent ordinària construeix les seves vides després d'una convulsió política. La curiositat de Fairbanks sembla il·limitada, arrossegada pel ric tapís del país i una gran quantitat de records personals, faules, especulacions i reflexions.»

  Ver livro

• 

  L'última colònia

  Philippe Sands

  • 0
  • 0
  • 0

  Les tragèdies personals que amaga el passat colonial. Un llibre sobre la injustícia i la necessitat de reparació.  
  El 27 d’abril del 1973, Liseby Elysé, que aleshores tenia vint anys i estava embarassada de quatre mesos, va pujar a un vaixell que salpava de la petita illa de Peros Banhos, a l’arxipèlag de Chagos, a l’Oceà Índic. Amb ella viatjaven la resta dels habitants nadius, els quals eren reubicats a l’illa Maurici. L’explicació d’aquest èxode forçat la trobem a la Guerra Freda: els americans van decidir d’instal·lar-hi, durant els anys seixanta, una base militar, concretament a l’illa Diego Garcia, i no volien població autòctona a les illes properes. El lloc havia estat cedit pels britànics, perquè era una possessió colonial seva, i el 1965 la van esqueixar de Maurici i la van convertir en el Territori Britànic de l’Oceà Índic. 
  Quan Maurici es va independitzar, l’any 1968, ho va fer sense aquell arxipèlag, i després va litigar als tribunals per provar de recuperar-lo. El 2018 el cas va arribar al Tribunal Internacional de la Haia. Philippe Sands hi va estar involucrat com a advocat de la part demandant, i el testimoni estrella que va presentar va ser el de Liseby Elysé, que va explicar davant dels jutges la seva tragèdia personal. 
  Aquest és un llibre sobre les vergonyes del passat i sobre una població autòctona arrencada de la seva pàtria; una història sobre el colonialisme i les seves herències, però també sobre les petites històries que s’amaguen darrere de la Història en majúscula.

  Ver livro

• 

  El Periodisme digital amb valor...

  Enrique Canovaca de la Fuente

  • 0
  • 0
  • 0

  Els canvis en la societat provocats per l'aparició de webs informatius i la difusió d'informació a través de les xarxes socials han transformat la manera d'informar-se del públic, la qual cosa ha afectat profundament el model de negoci dels mitjans de comunicació. L'estudi parteix de l'anàlisi de diversos mitjans catalans, però es fa extensiu als mitjans espanyols i als de qualsevol país. Analitza com està canviant la relació de la premsa amb l'audiència, com s'haurien d'organitzar les redaccions, quins són els riscos que planteja la distribució dels continguts a les xarxes o com estan canviant les fonts d'ingressos dels mitjans, entre altres assumptes. En definitiva, quines han de ser les bases per a la regeneració periodística que necessita el sector i quina és la proposta de valor dels mitjans per al futur. L'autor proposa als responsables dels mitjans, com a alternativa, la rigorositat i la veracitat informatives, l'exercici d'un periodisme crític, la participació del públic o la transparència, entre d'altres.

  Ver livro

• 

  Lluny enllà el cel del sud &...

  Joseph Andras

  • 0
  • 0
  • 0

  Un retrat dels rostres múltiples de l’opressió en un tot en què el colonialisme, el racisme, el masclisme o l’explotació animal funcionen segons la mateixa lògica perversa.  
  A Lluny enllà el cel del sud, Joseph Andras camina per París darrere dels passos del fantasma de Nguyen Ai Quoc, un jove vietnamita que va arribar a la ciutat cap a 1917 o 1918 i que més endavant es convertiria en Ho Chi Minh, líder independentista i figura emblemàtica del comunisme. Mentre busca el rebel que va precedir el revolucionari, Andras rescata l’home, amb els seus dubtes i fracassos, i rebutja l’heroi, la figura en blanc i negre; al París dels armilles grogues, les petges que en troba es barregen amb les d’altres lluites. 
  A Així els fem la guerra (el segon dels dos títols d’aquest volum) les lluites s’estenen per diversos països al llarg de tot un segle: al Londres de 1903, la vivisecció d’un gos amb fins experimentals desperta les primeres protestes animalistes, que topen amb la resistència dels estudiants de Medicina; el 1985, a Califòrnia, el Front d’Alliberament Animal rescata un macaco al qual han cegat per provar el funcionament d’un sonar, i el 2014, a Charleville­Mézières, és una vaca qui sembla alliberar­se a si mateixa quan salta del camió que la duia a l’escorxador. 
  Amb un estil esplèndid i un lirisme contingut que alterna la ironia i l’escepticisme amb una indignació perfectament dirigida, Joseph Andras reescriu alguns capítols memorables de la història dels perdedors: el retrat dels rostres múltiples de l’opressió en un tot en què el colonialisme, el racisme, el masclisme o l’explotació animal funcionen segons la mateixa lògica perversa.

  Ver livro

• 

  Cartes 1946-1983 - A la recerca...

  Joan Sales, Joan Coromines

  • 0
  • 0
  • 0

  Ara que les xarxes bullen amb discussions sobre l'estat del català, recuperem l'epistolari entre dos Joans il·lustres i no gaire amants de la diplomàcia: el filòleg Coromines i l'escriptor Sales.
  Durant gairebé quaranta anys, Joan Coromines i Joan Sales van mantenir una correspondència en què s'ocupaven de tota mena de qüestions sociolingüístiques. ¿Pot el català aspirar a ser una llengua plenament usual com les altres o s'ha de conformar amb ser una llengua literària? I entre carta i carta, una estona s'esbatussen per si ha de ser "per" o "per a" i l'altra es fan companyia en l'exili.
  Un volum perquè els que debaten sobre l'estat del català —i de la nació— hi suquin pa.

  Ver livro