Editorial: Editorial Comte d’Aure
Cada poema és un sentiment important, cada vers és escrit pensant en un moment viscut, i cada paraula neix de l'aprenentatge d'una persona....Cada lletra escrita és doncs un batec del cor que lluita per viure en aquesta realitat social.
La Isolda evoca la fugida de la seva filla després d'una llarga sèrie de desavinences. No n'acaba d'entendre les causes. Què s'interposa entre totes dues? Potser l'estreta relació que la nena mantenia eamb el seu pare? Un fet inesperat , la trobada del diari que l'Adrià va escriur durant la malaltia...Ver libro
"Amb Granit, Carles Minuchin, tot adoptant la veu femenina quan parla la primera veu de la poesia, ha creat aquest cant de denúncia, de resistència, d'expressió del dolor, dels traus i de les ferides que tantes dones han patit i que encara pateixen, cant a la lluita per un altre món possible. Per açò en el cant de Granit hi ha també el convenciment i l'esperança d'aquest futur en què siguin esborrades les fronteres que encara impedeixen la igualtat i, per tant, el gaudi d'una vida en plenitud per a totes les dones." (Del pròleg de Pere Gomila)Ver libro
«Novel·la familiar (a la manera antiga)». Així és com Attilio Bertolucci es refereix a El dormitori, un dels llibres importants de la literatura italiana del segle XX. Un meravellós poema narratiu publicat inicialment en dos volums separats, els anys 1984 i 1988, que ara presentem en la primera traducció europea completa. És una autobiografia «dibuixada en somni», un poema riu que flueix per l'arbre genealògic dels Bertolucci i els fets principals de la història italiana: Casarola i els Apenins, la casa dels avantpassats entre castanyers, el pare terratinent i la mare inquieta, la infantesa i la joventut entre Parma i el camp, l'amor per Ninetta, els fills Bernardo i Giuseppe —futurs cineastes—, la vaga camperola de 1908, la violència feixista i la dolorosa batuda nazi de 1944. Enmig d'una sofisticada i minuciosa construcció de la memòria familiar, hi destaca el dormitori, que «té com a finalitat principal / el pecat dels cònjuges, però aviat / es fa còmplice d'un amor que mai / no podrà / trobar assossec damunt la terra».Ver libro
Ell i Ella estan sols en escena, en penombra. No saben ben bé què ha passat fora, però tot apunta a una catàstrofe de caire apocalíptic. Els rescataran? On són els mitjans que les autoritats ja haurien d'haver desplegat? L'angoixa d'aquests moments d'aïllament es tradueix en una tensa serenitat que els fa mirar enrere i fixar-se en els senyals que havien advertit durant tant de temps. Rememoren tot el que s'ha anat perdent amb el pas dels anys, des de la salut democràtica, la fauna i la flora fins a les coses més simples del dia a dia. Sense oblidar el sorprenent Príncep de Miguasha... Però, encara en aquestes condicions, la vida continua i hi afloren tensions i desencontres íntims. En aquesta obra, Serge Lamothe, amb una extrema sobrietat de mitjans, ens convida a mirar-nos per dins i per fora, i a reflexionar sobre el risc que una història com aquesta ens puga atrapar algun dia. A tots, però també a cadascun de nosaltres amb les nostres vivències personals, com els passa a Ell i a Ella en escena. Una obra colpidora en què, inesperadament, arribem a comprendre que, de tanta desemparança, poden nàixer noves energies.Ver libro
Ambientada a Nova York en temps de les eleccions presidencials del 2016, tres dècades després de l'esclat de l'epidèmia de la sida, "L'herència" presenta un mosaic d'històries interconnectades entre homes homosexuals de diverses edats i classes socials per explorar què devem a qui va viure, estimar i patir abans que nosaltres. L'obra segueix la història d'Eric i Toby, una parella amb visions diferents sobre l'amor i el compromís, mentre les seves vides s'entrecreuen amb personatges més grans i més joves que carreguen el pes del passat, la recerca d'identitat i el desig de construir un futur. La peça de Matthew López, inspirada lliurement en la novel·la "Howards End" d'E. M. Forster, posa el focus en la transmissió, el llegat i la connexió entre generacions. Èpica, sensual i commovedora, ha estat aclamada internacionalment, multipremiada i considerada per la crítica com l'obra nord-americana més important del segle.Ver libro
¿Com exercir l'escriptura com una força còsmica més? ¿Com procurar-se un discurs en el qual, més enllà de les personals, hi dominin causes territorials o climàtiques? ¿Com accedir a una escriptura de la matèria o compartida amb la matèria, que doni alternatives i camp a la nostra creació tan cansadament humana? Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) és artista i escriptor. Ha publicat Ludwig Jujol (1989), Oïsme (1998), Obreda (2003), Pagèsiques (2011), Mareperlers i ovaladors (2013), Paraules locals (2015), Treure una marededéu a ballar (2018) i El sol i les fogueres (2022), entre altres llibres. «Escriure per repetició, com els arbres. Perquè tot allò que es repeteix, perdura. Per a Perejaume, escriure és una delectació constant envers la ciclicitat i el poder de reversió i erosió que hi amaga», Carla Marco (La Lectora) «Hi ha aventures literàries que creen llibres híbrids i inclassificables, amb les seves regles i coordenades. És el cas de Perejaume, que crea un espai propi i transferible, exigent però permeable, conscient que necessita fer partícip el lector», Francesc Serés (Diari Ara) «Perejaume parla com el poeta que també és, perquè la seva mirada és poètica i agrària, dos elements que queden palesos en la seva obra», Montserrat Serra (Vilaweb) «Perejaume és un pensador modern, no pas d'un nostàlgic encallat en el romanticisme», Joan Burdeus (Quadern, El País) «Semblaria que l'objectiu de Perejaume és llegir el món per primer cop amb una mirada primigènia, singular i solitària, com si el veiés realment per primera vegada i, fascinat pel que ha vist, tan sols ho pogués descriure i dir portant el llenguatge fins als límits de la densitat i el fulgor, com si la revelació de l'esperit descobert transcendís i fes explotar els recursos verbals», Ponç Puigdevall (Quadern, El País) «Hi ha obres que no existirien sense els textos, les obres i instal·lacions de Perejaume; sense la sofisticació popular de Sagarra i la delicadesa espiritual de Carner, sense Verdaguer i sense el Cançoner de Milà i Fontanals» Julià Guillamon (Cultura|s, La Vanguardia) «Qualsevol escriptor, en qualsevol moment, té una actitud solitària respecte del seu temps, però és una actitud sentida, de ser conscient de quina és la teva tradició i del teu paper aquí. Agamben diu que no escriu pels coetanis, ni pels que vindran, sinó pels morts. Jo m'hi apunto. També en Perejaume hi ha aquesta connexió, una persona amb qui he tingut la sort de tenir força relació», Toni SalaVer libro
