Educar en l´admiració - Com podem educar en un món frenètic i hiperexigent?

Catherine L´Ecuyer

Summary

Com podem aconseguir que un nen —i, més endavant, un adolescent— sigui capaç d'estar-se quiet observant amb calma el seu voltant, capaç d'esperar abans de tenir, capaç de pensar, amb motivació per aprendre sense por de l'esforç? Avui dia, els nens creixen en un entorn cada vegada més frenètic i exigent, que, d'una banda, ha fet que la tasca d'educar sigui més complexa, i, de l'altra, els ha allunyat de les coses essencials. De cara al seu èxit en el futur, creiem que és necessari programar-los per a un munt d'activitats, que els aparten de l'oci de sempre, del joc lliure, de la naturalesa, del silenci, de la bellesa. La seva vida s'ha convertit en una veritable cursa per saltar etapes, cosa que els allunya cada vegada més de la seva naturalesa. Hi ha molts nens que s'estan perdent el millor de la vida: descobrir el món, endinsar-se en la realitat. Educar en l'admiració és replantejar l'aprenentatge com si fos un viatge que neix a l'interior de la persona, una aventura meravellosa facilitada per una consideració profunda del que reclama la naturalesa del nen, com ara el respecte de la se va innocència, els seus ritmes, el seu sentit del misteri i la seva set de bellesa.

Available since: 02/16/2017.

Print length: 184 pages.

Other books that might interest you

El franquisme que no marxa - Els...

Lluc Vilar i Salellas

El franquisme que no marxa és un viatge al cor mateix de les famílies responsables de la dictadura franquista. Un trajecte que posa davant la societat els noms i els cognoms de les persones amb més pes durant el franquisme que van sobreviure durant la Transició i hi van continuar manant, tot i carregar a l'esquena el pes d'una infàmia de quaranta anys.
El periodista del Grup de Periodistes Ramon Barnils Lluc Salellas i Vilar documenta i relata com les elits franquistes es van ressituar amb les màximes facilitats dins les estructures de poder de la nova democràcia, a diferència dels casos de Portugal i Grècia.
La conclusió d'aquest treball d'investigació és que el grup social que determina en gran manera el nostre dia a dia encara és el mateix avui. Els fills i els nets del règim absolutista, sense cap dubte, continuen al capdavant de les principals empreses i no han perdut pes polític.
Una aportació de referència a l'acció col·lectiva per demostrar quines són les bases sobre les quals reposa la democràcia espanyola.

Show book

Mans

Adam Martin Skilton

Aquest llibre és un tractat per sobreviure a l'era digital i tornar a donar importància a un dels elements que més ens caracteritza com a humans: les mans.
Al llarg del temps, les mans han ajudat a l'esser humà a evolucionar i desenvolupar cultura, art i enginyeria. Amb l'aparició del món digital, les funcions de les mans han passat a un segon pla. La reconciliació amb les mans per tornar a fer-les servir pot ser el camí cap a la tranquil·litat i cap a una vida plena, més lenta i menys estressant.

Show book

Deixa'm plorar - Un suport en la...

Anji Carmelo

Deixa'm plorar (versión en lengua catalana de Déjame llorar) es un apoyo en la pérdida, un resguardo de las tempestades que nos asolan cuando ese ser tan querido se va, dejándonos solos. Puede ser nuestra compañía durante el periodo de duelo, nos explica lo que nos pasa de una forma sencilla y clara. Es una ayuda para comprendernos y comprender el proceso tan personal por el cual pasamos todos los que hemos tenido que enfrentarnos al máximo vacío. Es un consuelo para los que nos quedamos ya que abre puertas al entendimiento del dolor y del sufrimiento. También es una ayuda para los que comparten la vida con la persona que está llorando su pérdida porque permite llegar a la comprensión de su duelo, apoyarlo y ayudarlo en los momentos más difíciles. A través de este libro podrán darse cuenta que el periodo de duelo es necesario y natural.
El llibre que ens presenta Anji Carmelo és un llibre petit en grandària però gran en profunditat, que es presta molt a la meditació.
Dr. Moisés Broggi

Show book

L'última colònia

Philippe Sands

Les tragèdies personals que amaga el passat colonial. Un llibre sobre la injustícia i la necessitat de reparació.
El 27 d’abril del 1973, Liseby Elysé, que aleshores tenia vint anys i estava embarassada de quatre mesos, va pujar a un vaixell que salpava de la petita illa de Peros Banhos, a l’arxipèlag de Chagos, a l’Oceà Índic. Amb ella viatjaven la resta dels habitants nadius, els quals eren reubicats a l’illa Maurici. L’explicació d’aquest èxode forçat la trobem a la Guerra Freda: els americans van decidir d’instal·lar-hi, durant els anys seixanta, una base militar, concretament a l’illa Diego Garcia, i no volien població autòctona a les illes properes. El lloc havia estat cedit pels britànics, perquè era una possessió colonial seva, i el 1965 la van esqueixar de Maurici i la van convertir en el Territori Britànic de l’Oceà Índic.
Quan Maurici es va independitzar, l’any 1968, ho va fer sense aquell arxipèlag, i després va litigar als tribunals per provar de recuperar-lo. El 2018 el cas va arribar al Tribunal Internacional de la Haia. Philippe Sands hi va estar involucrat com a advocat de la part demandant, i el testimoni estrella que va presentar va ser el de Liseby Elysé, que va explicar davant dels jutges la seva tragèdia personal.
Aquest és un llibre sobre les vergonyes del passat i sobre una població autòctona arrencada de la seva pàtria; una història sobre el colonialisme i les seves herències, però també sobre les petites històries que s’amaguen darrere de la Història en majúscula.

Show book

Adéu a la Universitat

Jordi Llovet Pomar

Aquest llibre narra les experiències viscudes per l’autor al llarg d’una vida universitària de quaranta-tres anys, començada com a estudiant el 1965 i acabada com a catedràtic, d’una manera prematura, l’any 2008: un pla de prejubilació pensat per les autoritats de la Universitat de Barcelona va determinar l’autor a acollir-s’hi, cosa que potser no hauria fet si les circumstàncies de la vida acadèmica que s’expliquen al llibre no l’haguessin convidat a prendre aquesta decisió.Durant tots aquests anys l’autor ha viscut experiències i moments d’una gran bellesa, de profit i de molta dignitat, però també n’ha viscut d’altres que cauen de ple en el malestar i en la consternació, si no en l’horror. L’autor intentarà que totes i cada una de les situacions narrades vagin acompanyades d’una reflexió ara pedagògica, adés política, també moral, per tal de fer aquest llibre útil a les generacions presents d’estudiants, professors i directors de l’ensenyament secundari i de les universitats de Catalunya i de tot Espanya, i també a les generacions d’estudiants d’Humanitats –que l’autor ja comença a plànyer– que vindran.El títol del llibre fa referència a dues coses: l’adéu de l’autor a la universitat com a catedràtic en actiu, i allò que s’afanya a qualificar com el final, potser no definitiu, de la puixança o el crèdit de les Humanitats en el si de les nostres universitats i societats.

Show book

El dret a la llengua - Per una...

Vicenta Tasa Fuster

On hi ha persones hi ha parla, perquè la comunicació és un imperatiu per crear comunitat. Totes les llengües són productes naturals i són totes iguals. Sabem que qualsevol homogeneïtat s'imposa sempre per la força, i no podem tolerar la desaparició de cap llengua. La pèrdua de diversitat lingüística que pateix l'espècie humana és contra natura, i reclama la mateixa urgència d'acció que tots els altres ecocidis. 
El 1996, amb l'objectiu de combatre la injustícia que suposa el declivi i la mort de llengües, naixia la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, per establir que totes les comunitats humanes han de poder viure amb plenitud en la seva llengua. Com que aquesta necessitat segueix sent vulnerada arreu, El dret a la llengua commemora i sobretot reivindica les lluites i exigències de la Declaració adaptant-la a l'estat actual del món, que ara com ara té una idiosincràsia frenètica i demofòbica que accentua i multiplica el perill en què es troba la diversitat lingüística. 
És, doncs, una declaració d'intencions rotunda, un crit per recordar que la diversitat humana i la lingüística són cares de la mateixa moneda, i que tot lingüicidi és un genocidi que cal no només condemnar, sinó sobretot evitar.

Show book